Plagueta de Bord

Es trobava entre el dubte i la precisió, entre la dolçor i l’exigència, entre la urgència i la contemplació amb una lucidesa gairebé opaca com a atmosfera. Atzària no s’aturava de fer voltes a un pensament: fins on s’esborren els morts? I anomenava amb veu baixa totes les formes que li venien al cap de dissolució, de putrefacció, de volatilització. Si els morts són dins la terra es converteixen en humus, si els cremam amb foc es fan aire i un caramullet de cendres, si es perden en la mar es fan aigua i menjar dels peixos, si esclaten dins el cel es fan aire i pols. Però la desaparició d’un ésser humà esdevé absoluta quan cap persona viva se’n recorda del seu pas per aquest món, afirmava greu com si aquella sentència la deixàs estormiada. I acabava: quan em moriré, hi haurà algú per pensar un poc en mi? No, es contestava Atzària amb un fil de veu, és segur que no hi haurà ningú. Ningú.

 [Imatge de Tonina Oliver]

Si no calles tot el temps no et contaré aquesta història. És vertadera? T’he dit que muts i a la gàbia. Sí, no és un conte inventat ni tret d’un llibre, ni me l’ha contada la tia Solín, que es tan aficionada al gènere fantàstic tocat de fantasiós. Tens tota la raó. L’altre dia em va dir que havia tengut un nóvio que li havia deixat el camerino del teatre del Pes de la Palla tot ple de camèlies blanques quan ella feia Un bagul per a Nofre Taylor amb el jovent de La Soledat. Devia haver llegit feia poc La dama de les camèlies i el cervell se li posà volador. Sí, mumare sempre m’havia dit que a la tia Solín només li conegueren un acompanyant militar, crec que era sergent de cavalleria, quan ja era granadeta, que la va deixar amb els pis comprat, la caixada feta, les amonestacions anunciades i la data de casament. I com que va quedar tan tocada no va voler sortir amb cap home mai més. Tota la resta són imaginacions. Bé, anem per feina, per què no et poses a contar-me la teva història? Com que tot el temps et distreus i em fas perdre el punt no sé si te la contaré. No siguis dolenta, va, t’escolt amb els cinc sentits. Amb els mil i un sentits m’has d’atendre perquè és molt complicada i si et perds no en trauràs l’aguller. Com comença? Vénga! Això era i no era! Escolta, em trobava l’altra horabaixa de tard just a l’entrada de la Rambla. Saps que la Rambla de Palma també es deia Via Roma i aquelles estàtues de centurions que hi ha a cada costat del passeig són de l’època franquista per influències feixistes italianes? Si em tornes a interrompre tot s’haurà acabat. Bé, no ho faré pus. Tu entraves a la Rambla, quin temps feia? Era cap al tard i per darrere les branques sense fulles dels plàtans els niguls foscs creaven amb el sol quasi ponent una atmosfera de color de crema cremada. Mmmm! Que bona! Ara en menjaria! Pssst! Pssst! Jo anava per devora les floristeries de la dreta i el vaig veure arribar d’enfora i el seu posat m’impressionà. Era un home que caminava amb un pas lent, amb un abric llarg i beix que voleiava. Estàvem a més de vint metres un de l’altre i sabia que aquest no se m’escaparia. Avançàvem un cap a l’altre en línies paral·leles i amb la lentitud de dues persones que es coneixen i s’acosten, encara que sigui de molt enfora. No em vaig posar gens nerviosa. Em movia damunt les meves ballarines negres com si tot estigués marcat des de feina estona per un destí irrefutable. Els fets passarien amb la precisió d’un rellotge suís. N’estava convençuda. Quan ell ha arribat a la meva alçada he vist que em mirava fixament. L’he fitat amb un somriure a punt de rialla. Ell m’ha contestat amb un altre somriure. Quan ja havia passat he continuat somrient com si hagués fet una polissonada i m’he temut que els seus ulls em passaven per damunt les espatlles i em tocaven el clatell. Això m’ha donat una calentor deliciosa, emperò he decidit que no em giraria per no rompre-ho tot. He pensat travessar per anar cap a les Caputxines i d’allà al Sensacionari, aquella botiga de juguetes que ador. No m’agradava gens travessar pel pas de vianants, ho trobava poc chic, i quan m’he llançat risc a l’aventura damunt l’asfalt he sentit a prop una veu càlida i fonda que em deia: Perdó, que la puc acompanyar? He tengut una girada de ventre quan he vist la presa al meu costat. L’he observat llargament com qui contempla una espècie animal en vies d’extinció. No troba que va un poc aviat?, li he amollat mentre notava com una vermellor tènue em tenyia les galtes. Hi estic d’acord, m’ha contestat, emperò quan l’he vista que es feia enfora, d’esquena, m’he demanat com podia deixar que s’esvaís una al·lota amb qui he compartit un somriure damunt la Rambla. La vida és massa dura per deixar passar aquests instants privilegiats. Em vaig quedar una estona silenciosa. Caminàvem a càmera lenta pel carrer dels Senallers, que és molt estret, i jo no gosava mirar aquells ulls seus d’un color clar darrere unes pestanyes descambuixades. Respira fondo, respira fondo, em deia a mi mateixa per dedins. Ell insistia: Troba que és un doi això  que li dic? No, no, de cap manera, he respost embarbussant-me. Just em faltava returar. Vivíem dins l’extrema atenció de l’un per l’altre i allò s’escapava de qualsevol determinisme i obria la porta a l’atzar, a l’imprevist, al buit, al desig, a l’extraordinari que sorgeix de l’ordinari, a allò que romp i esqueixa les evidències. Era com si sentís davall les nostres passes els remolins de la lava del centre del món mesclats amb la veu un poc ronca d’aquell home que em contava coses que no podia escoltar. Feliçment el mostrador del Sensacionari era una festa. Tot un paisatge d’altes muntanyes amb neu damunt els boscs i casetes de fusta amb les teulades en punta i molts de personatges: pagesos, dinosaures, indis, ramats d’ovelles amb pastors, soldats, gavines, brodadores, cavalls, diligències, tancs, peixos, forts, rentadores, àngels, vaquers i llumets, tot en un ordre anàrquic, i allà, mig amagat, vora uns troncs, a un costat, l’osset. Sí, hi havia un ós petit de color marró clar amb els ulls que eren dues bolles d’agulla de cap negre amb els dos cercles d’un nasset i uns morretons lluents. Duia un llaç vermell al coll. Ell m’ha deixat mirant l’aparador i ha entrat de pressa. Quan he vist que agafava l’ós, el pagava i me’l duia m’he quedat paralitzada. Nom Rupit i m’ha contat que vol ser teu, m’ha dit quan me’l donava. M’ha acompanyat tira tira fins a ca nostra. Em semblava que érem els dos únics habitants de la Terra. No sé què li he contat. No sé que m’ha contat. Hem quedat per sopar plegats demà vespre.

[Aquest text va ser publicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca el passat dia 11 de març de MMXII]