Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Courier New”;
panose-1:2 7 3 9 2 2 5 2 4 4;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:modern;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-language:EN-US;}
p.Textpreformatat, li.Textpreformatat, div.Textpreformatat
{mso-style-name:”Text preformatat”;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:none;
mso-hyphenate:none;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:”Courier New”;
mso-hansi-font-family:”Courier New”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Filar una tela d’aranya per atrapar
extravangàncies: curolles d’uns instants passats, perduts ben enfora dins zones
d’oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions d’una vida.

Anava amb
un vestit entallat que no m’afavoria gens però que tu em regalares en un dels
darrers viatges a Barcelona. Duia unes sabates de taló altíssim que em donaven
aires de funambulista. 

No mirava res. Amb el cap alt i aquella decisió d’una
meta pròxima em semblava que podria emprendre un nou dia sense tu. Et seguia a
través dels records com si volgués conèixer un secret inexistent. Les teves darreres
paraules al telèfon les havia caçades al vol: “I am strangely glad to get
back again to you”. Vaig haver de repetir-ho un parell de vegades per
copsar-ho: “Som estranyament feliç de trobar-me amb vós.” No era
gelosia, ni sorpresa, ni por, volia saber-ho tot i tot d’una. Els preparatius
foren eterns. Vaig partir cap a la cambra i em vaig canviar de roba. No volia
anar de dona gran i em vaig posar les tenis i els vaquers. Fins i tot em vaig
treure les pintures: aquella ombra lilosa als ulls, el coloret als pòmuls, el
rouge fosc als llavis. Anava de cacera amb la cara neta. Finalment em vaig
entimar un capell de palla que m’havies duit de Venècia. Mentre caminava pel
carrer de sant Jaume et veia de bell nou aquell darrer dia. Tot al llarg de la
tornada de Son Marivell havies conduit al ralentí, fins i tot, en un moment de
baixada forta de la claror, t’aturares en un costat de la carretera devora un
bosquet d’alzines, tancares el contacte, obrires els llums de posició, vares
encendre una cigarreta amb l’acostumada parsimònia, i, amb les mans col·locades
damunt el volant, mirares aquelles grans masses de cumulonimbus amb el grafit
amenaçador dels ventres gegantins sutjosos, per damunt els cims altíssims de la
serra dels  Encorballs, i no
tremolaves malgrat que el vent fred entrava per les finestres amb els vidres
oberts d’ampit en ample d’aquella galera de luxe, i repeties en veu alta una de
les frases que Cécile va posar de moda l’estiu del MMX: «Els colors són la
metzina del temps», com una cançoneta zen quan, sobtadament, com un bitzac t’encegà
una encletxa de sol que s’havia produït en un crivell d’aquelles bèsties
metamòrfiques de vapor d’aigua que ocupaven tot el firmament, emperò el teu ull
va poder sortir del bullent d’or protegit rere les alain mickli amb els vidres
completament verds, i així pogueres seguir l’observació percaçadora de minúcies
de tota la tramoia que es desplegava en aquell teatre de la natura dins el qual
les muntanyes de la serra dels Encorballs eren d’un fosquim en estat de tenebra
i on senyorejava el puig de l’Anterídia, ara encès per una A gegantina,
monumental, megamonstruosa, de molts quilòmetres, que es mantenia allà com una
projecció, mentre les ombres que l’envoltaven insinuaven en cada tic-tac del
rellotge del jaguar les altres lletres de l’alfabet que, instant rere instant,
se superposaven amb una velocitat justíssima, i pensares que allò no podia ser
un efecte del malta que havies pres amb na Cécile, ni de l’agitació que et
produïen les males notícies que t’havia donat amb premeditació i traïdoria, sinó
que la pirotècnia de llums que estrafeien la A no era més que la corrupció dels
darrers raigs solars que, per una inclinació singular entre les grans masses de
núvols moguts pel venteguer de tramuntana, construïen un calidoscopi d’As
fosforescents que et recordaven aquelles lletres del sistema Montessori
—vermelles i verdes-— que bressolaren la teva infantesa, i que desapareixien
quan volies mossegar-les, entremig d’una plugineua de neuina que omplia el
parabrisa de puntets que es fonien tot d’una com un teló constel·lat
d’estrelles. No va ser fins tres dies més tard que vaig repassar la feta. O que
el meu cos, aquest que ara passeig pel Born, amb la insolència d’algú que mira
el món com si no tingués por de res, em va inventar un prodigi amb tots els
detalls exactes. Ja era al llit, acabava de llegir alguns fragments de les Noticias histórico-topográficas de la isla
de Mallorca de Joaquim Maria Bover, que m’havien produït un aire de
malenconia quan havia comprovat les nombroses escultures de Raixa perdudes al
llarg de només dos segles; a penes estirada, després d’apagar el llum de la
capçalera, esperava sense impaciència que la son em deixàs estormiada quan,
quasi sense témer-me’n, em trobava immòbil amb els ulls oberts dins les
tenebres on distingia  en una
confusió de fosques el rectangle blavós de la finestra llunyana d’on provenia
la llum lletosa d’una lluna creixent que s’aferrava a la corba d’una calaixera
tapada de fotografies, als regruixos de les vases i, a poc a poc, penetrava en
les parts més clares del quadre que hi havia a la paret esquerra (l’explosió
daurada i carabassa que sortia del Vesuvi, les veles d’una falua a la badia de
Nàpols, les expressions angoixades de dos homes, una dona i un ninet que
xisclaven en aquell oli de Pietro Fabris, View
of the Great Eruption of Mont Vesuvius on Sunday, 8 August 1779, comprat el
vuit-cents per un avantpassat sensible), emperò aquella claror invasora no
s’aturava allà i s’estenia cap als retrats familiars foscs i envoltats de motlures
daurades, que ocupaven, en un desordre misteriós, totes les altres parets i que
sempre assegurava que recompondria sense escenificar-ne mai cap intent, fins
arribar al cobertor de randes que em feia la sensació d’una reixa blanca molt
historiada que algú m’hagués llançat damunt per empresonar-me. Per què aquella
fanfara trista m’ha fet arribar fins a tu, Xim, en un moment? La claror ha
il·luminat d’esquitllentes aquelles pinzellades d’un vermell roent de la paret
d’esquena d’ase amb parament verd que hi ha rere el  meu comodí (un apunt foraviler pleinairista a l’oli d’Antoni
Gelabert que tenies molt gelós) i totd’una he sentit la teva veu: “Escolta,
escolta la remor del mur, escolta el tremolor”, i ho he pintat de memòria molt
de temps fins que m’he condormit amb tu.
[Aquest text va sert piublicat al suplement “La Almudaina” del Diario de Mallorca de dia 7 d’agost de MMXI]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!