Plagueta de Bord

Volar cap a Barcelona és sempre una festa. És com qui agafar el metro o el bus, també, tan bé. I si és per presentrar un bon llibre de poemes d’un amic és una festa elevada a l’enèsima potència.
Amistat i escriptura: un bon tema per pensar i per textualitzar.
Mirau el que em contesta en Sebastià Perelló quan li deman per què escriu poesia:

[Imatge de Pedro Oliver del XII Festival de Poesia de la Mediterrània que té el bessó d’accions a partir del proper dilluns 31 de maig de MMX]
Per què escrius
poesia?  No és per què escric
poesia, sinó que la pregunta hauria de ser per què escric.  Excusa la citació, però no m’he fet
molt lluny d’aquestes paraules que vaig escriure ja fa temps: Per mi escriure
no és un lloc on posar casa i que fa olor de domicili. O no és exclusivament
això. Escriure, és cert,  pot ser
un plaer, una vacança, divertir-se, sobretot en el sentit més genuí d’aquest
mot. Escriure és un exercici doble: d’absència per una banda i d’aparició per
l’altra. T’esfumes i t’hi amagues, i compareixes, sempre esquiu, a l’ombra i al
marge, al bell mig d’un eclipsi. Escriure no és un moment, un instant on
quedar. És, com llegir, una forma de la curiositat, tal com ha dit Pascal
Quignard. I de la dissipació i la pèrdua. L’escriptura: la metáfora que
descarrera. El mateix Quignard parla de llegir -i qui diu llegir, diu escriure-
com una manera d’errar, un traça que deixes  -els ulls que recorren la lletra- en l’errància. No arribar
enlloc, viure entre, d’ací, d’allà , anar passant. Una forma de deambulació. I
una manera de perdre la compostura. Com a lector no cerc ésser un oficiant, ni
una vestal del text. Com a lector no cerc convertir-me en un acòlit, ni en un
custodi del sentit. L’espai d’escriptura com un lloc del desnonament. Desfer-me
en els textos. I recomposar-me. De l’escriptura, no en surts mai indemne. En
els llibres no hi cerc un lloc fora de perill, sinó exposar-me, deixar que em
toquin i no es tracta d’escapar del món i de la bolla, precisament, sinó de
fer-me fugisser de les maneres més probables de ser el de sempre. El mateix de
sempre. Calvino deia que llegir era anar a l’encontre d’alguna cosa que ha
d’existir, que existirà. I també escrius dues passes més enllà. Allà on pots
empenyorar allò que ja creus saber. Escriure és hipotecar-te en el text i saber
per endavant que no en tornaràs res, que mai no acabaràs de pagar els deutes
perquè passes per la terra ferma de la condonació.  Perquè a la llarga i tal com deia Jabès només el lector és
real.  Escriure és una forma de
l’avidesa, de no tenir aturall. Estar permanentment en obres. No tenir espera.
Una espera que no cerca anar a parar enlloc, o posar remei. Només aquesta
fluïdesa. El territori d’una fura.                    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!