Plagueta de Bord

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-alt:”Times New Roman”;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

“Des de l’accident,
Sara, Catalina i jo, som pràcticament sempre on the move. No entenc gens ni mica per què les meves germanes i jo
hem de viatjar amb el pensament tan sovint, ni per què he quedat cega. Necessit
enregistrar això que em passa pel cap com un alliberament. Aquesta matinada
just abans de despertar-me he somniat que hi havia ulls pertot. A mi sempre
m’havia fet feredat aquell triangle amb un únic ull dedins que des de petita
representava Déu.

I
sempre l’imaginava al centre del cel sense perdre ni un
gest dels meus moviments. Sense deixar de veure els alens, les paraules,
les
idees, les suors, els records que sortien del meu cos com una exhalació
de
vida. Emperò des de l’accident no el vaig tornar a veure pus. Ara són
exèrcits
d’éssers alats plens d’ulls amb els aspectes més bells i més horribles,
amb les
formes més comunes o més singulars, amb pestanyes i ninetes i globus i
humors i
retines negres de formes arreveixinades o senzilles on es projecta
l’existència,
i tots, tot aquell uller, presenten una única coincidència: irradien un
làser
que no puc esbrinar però que sent, que podria dibuixar amb totes les
inclinacions i tots els angles, gràcies a aquest radar que em va néixer
després
de l’accident. Després de sentir-me observada, traspassada, ecografiada,
enregistrada, despullada fins a les entreteles de l’esperit, quan ja no
puc
pus, em despert amb uns alens espessos que fan que Sara m’estamenegi i
amb
paraules dolces em digui: Aina, Aina, tot ha passat, ja estàs salvada, i
és
aquí quan sent la violència brutal del xoc, el desmai lleuger, el dolor
viu a
l’esquena, l’olor de benzina, els crits darrers de mumare, el silenci de
mon
pare fins que tot es fon en negre. I quan torn a obrir els ulls, entre
els llençols
emmidonats i la pudor de desinfectant de la clínica, no veig res,
absolutament
res: la tenebra.

Sé que
la bondat és
el meu plaer prohibit. Per què acab de dir aquestes paraules que amaguen
allò
que expressen dins aquesta luminiscència negra que forma l’atmosfera
dels meus
dies i de les meves nits? Per què els mots i les taques de color són les
úniques visions que puc descobrir amb les cordes vocals que vibren i la
mà orba
i muda? Per què no m’atur de projectar en el gran cinema negre que som
tota jo un
raig d’imatges del passat que han esdevingut la meva conquesta, el meu
tresor,
la meva malenconia, el meu horror i la pèrdua incessant? Per què la
llengua no
em va llatina i he de pensar un parell de vegades cadascuna de les
síl·labes
que surten lentament dels meus llavis i s’aferren a aquesta matèria
electrònica
estotjadora per restar esculpides com els epitafis de les tombes
flamejants de
Ventura Gassol? Déu ser el camí del fet de pensar, del mecanisme nerviós
que em
fa pensar, allò que és ple de meandres, de sinuositats, de dreceres
imprevistes, de fondals, d’eufòries sobtades? Comprov la qualitat de les
dendrites i dels axons de la cèl·lula cerebral que em va quedar gravada
de la
biografia de Santiago Ramón y Cajal, i sé que dins aquella xarxa de
connexions
arborescents, o ben enravenades, s’hi juga l’enteniment, tenir ment, no
perdre
el cap. Nombroses entrades i una sola sortida: la mateixa per a tothom.
Estic
segura que la mort i l’oblit es troben en el cor del gest artístic. Com
si cada
raig de vèrbola, cada feix de pinzellades fos una temptativa per
combatre
l’amenaça o la temptació de la desaparició definitiva.

Parl
damunt una
corda de funàmbul i he d’anar molt viva si vull conservar aquest fràgil
equilibri que em fa viure caic no caic en el precipici de l’inconegut
que conec
confusament i que intent analitzar amb la finor d’algú que s’escolta a
si
mateix fins als tremolors més imperceptibles per a les màquines de la
ciència.
Estic segura que els especialistes que m’han fet visitar Sara i Catalina
són
els més avançats d’Europa, i m’han fet proves, i han provat els aparells
i les
tècniques més noves per comprovar el diagnòstic primer, únic i clar de
ceguesa
total. Gràcies a aquests itineraris clínics he pogut saber també algunes
coses
que elles dues, per un amor tan pietós com profund, no m’han volgut dir
mai.
Record com si fos ara quan Sara es va lligar el doctor Sagués de l’IMO.
Sara
sempre ha tengut un feble pels vells. Un destí. Aquell matí em va deixar
al
solellet en un banc del jardí d’aquella torre barcelonina plena de
metges dels
ulls per anar a fer una gestió. Fou una casualitat que la finestra del
despatx
de l’oftalmòleg es trobàs a dues passes d’allà on jo l’esperava. Quan
vaig
sentir la veu de Sara em vaig mig aixecar i cul rossec em vaig acostar
cap a
aquella contarella trista: L’accident fou terrible. Un xoc frontal. El
meu pare
i la meva mare moriren a l’acte i les tres germanes ens salvàrem, un poc
malferides. Però Aina va quedar cega. Aquí el cervell es va aturar
d’escoltar.
Cercava amb les mans una altra mà. Després, no sé quin temps va passar,
el
doctor deia a Sara que li mostraria unes imatges del fons dels meus
ulls. I les
veus es perderen. Des de llavors he reconstruït tot l’accident amb
xiuxiuejos
caçats al vol de converses de les quals jo era el subjecte. Ben
subjecte.

Ric,
millor dir,
somric sense mostrar les dents. A Víctor li agradaven les meves dents i
em feia
riure seguit seguit. Alerta! Sempre m’havien fascinat les relacions
entre el
cos i l’esperit, això que els anglosaxons han batejat amb una bella
etiqueta: mind-body problem. La natura de la
consciència de si mateix, crec que així ho anomenava el meu professor de
filosofia de l’Institut. La relació del pensament i el llenguatge, com
ho diria
ara. Crec que visc en aquesta experimentació contínua. Que Víctor em
deixàs
just quan va saber el meu mal em va introduir en un circuit tancat
d’autovigilància per dur amb la brida estreta la font de les emocions i
entendre que l’amor d’un home i una dona pot acabar cop en sec en
qualsevol
moment, i que les causes són un pur accident, la coartada fàcil d’un
assassí
perfecte. És clar, quan apareix el record de Víctor la maquinària verbal
rep
sacsejades de la ferida que deixen la llengua tocada. Vull tocar la
llengua
fins que pugui endinsar-me dins aquell lloc original, lloc dels orígens
quan
encara no sabíem que uns sons ens feien matèria d’esperit per sempre.
Ric,
millor dir, somric, amb aquest sempre, que m’ha sortit com un gall, com
el cant
del gall de Pere dins la matinada de la Passió.

Volia
contar com he
fet aquest quadre i m’he perdut en divagacions sense fil. El vaig pintar
fa
tres vespres. Sara i Catalina m’havien preparat una taula amb la tinta
xinesa i
el paper fet a mà, rugós, ple de solcs. El toc amb les dues mans una
bona estona
cartografiant el territori. Agaf el pinzell. L’afic amb cura dins el
tinter.
Tot em costa molt. Visc dins la lentitud i això m’eixampla el temps. Amb
el
pinzell carregat començ a fregar el paper i això em produeix una
sensació
estranya, una traça de visió. Pens en el gest, amb timidesa, quan
començ.
Després pas d’una taca a l’altra amb més rapidesa. Tenc por de
sobrecarregar-les. Crei ritmes del pinzell, de les pinzellades. Sé que
allà
passen molts d’accidents entre les rues i puc sentir la presència de les
siluetes que es desfan. El quadre dura moltes hores perquè l’espectador
el
pugui mirar molt de temps i hi pugui veure cada vegada coses noves.
Aina.”

Informe
del quadre Taques cegues d’Aina F.: El sotasignat,
Eduard Ayala, perit judicial i taxador d’art i antiguitats, va trobar el
disc
d’aquesta gravació amagat a l’interior de la capsa de l’aiguada de 36 x
45
centímetres Taques cegues, dins un
compartiment secret realitzat amb molt d’enginy a la part de darrere. La
delicadesa de l’obra, emparentada amb els dibuixos dels grans mestres
xinesos
del segle XVIII com Lu-Tang i She-Zu, fa que la seva taxació sia molt
difícil i
necessiti la valoració d’un expert en pintura sobre paper, i d’un de
pintura de
cecs. El disc no sembla una falsificació, perquè l’existència de les
tres
germanes, Sara, Catalina i Aina F., citades al relat de la veu, que es
dedicaven a la pintura, ha estat comprovada, malgrat la poca informació
que
n’he pogut trobar i la raresa de les seves obres en el mercat pictòric.
L’hereu
d’Aina F., que morí la darrera, al voltant de l’any 1998, fou el Centre
de
Recerca de l’IMO. Tota la informació sobre el seu llegat és matèria
reservada.
La veu d’Aina F. podria ser apòcrifa. També caldria fer recerques en
aquest
sentit.

[Text publicat al suplement La Almudaina del Diari de Mallorca el passat 7 de març de MMX]

Imatge de Miquel Barceló

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!