Plagueta de Bord

CAFÈ DE
L’ÒPERA DE BARCELONA: ENCONTRE AMB SELF-SERVICE
AL FONS

Nota
primera: la pèrdua. Haver llegit un llibre una vegada és no haver-lo llegit.
Crec que començava així el text que havia fet i esfilagassat alhora per mostrar
els budells de les fibres dels fils que formaven la trama i l’ordit. Hi havia
també una al·lusió a l’escriptor que sap dir els dies qualssevol, engrandits
per l’ús de paraules falsament planeres, que esdevenen com un espai secret
semblant al que hi ha a l’interior dels instruments de música. Intentava
conciliar les coses pròximes i les llunyanes sense gaire èxit. Esgotava el camp
del possible sense menysprear ni negar l’impossible, el desconegut. Era un text
sense ni gota de greix retòric ni de nostàlgia. No el puc recordar amb cap
frase literal i les boiroses no serveixen per res.

(…)

Servir? Potser aquesta
sia la clau de la pèrdua. Escrivint, somniant, pensant m’alluny de cada vegada
més de les coses que eren essencials en aquell escrit. Que aviat es dissol el
sabor d’una essència! Les dues pàgines que vaig burotar les havia trunyellat a
partir d’una cosa fresca i tremolosa agafada al vol d’un encontre amb en Quim
al cafè de l’Òpera (o era al bar Stop, al cul de la Boqueria) d’un cert matí de
finals dels setanta del segle passat; i d’una altra cosa malmenada i dolorosa
vista de través; i en un no-res em trob lluny de l’una i de l’altra, o pitjor
que això, car no pot ser problema de distàncies: en un altre univers, en un
núvol de pols o en el sutge dels mots.

Nota
segona: la nebulosa. Cercàvem massa lluny els nostres camins. Hi va haver un
temps en què alguns mots haurien bastat per a això. Aquestes paraules que
encara tenim a la nostra disposició han perdut aquest poder. Crec que volia dir
això en aquell text perdut que m’arriba com una idea precària, com una remor
breu.

Nota
tercera: risc. Sí, estic segur que parlava en aquell text del meu disc dur
d’ordinador espenyat del risc de l’amistat com un tema clàssic de la
literatura. Tu i jo som uns clàssics, ho vaig saber des de sempre. Mestres
d’obres sense aturador, picadors de la pedra viva i inacabable de la llengua
catalana. Arrisc un mot, un alè, una imatge, un tacte, un pensament, després
els retir o els abandon, assussuaixines, i després me’n vaig. Em sent embolicat
dins una mortalla de neu.

Nota
quarta: ramat de colors. On és la caixa negra on estotjàrem totes les
converses, els inicis, sentiments, tactes, records, dols, músiques, etc., de Self-Service? No passis pena, Lector que
intentes traduir aquest text d’un text perdut, però sàpigues que és tan clar
com un mapa fet a escala microscòpica d’un país gegantí. Faig tot quan puc i no
basta. Embast i densific, això sí, els cruis de l’argila seca d’un llibre
abandonat per la història. I me’n desfaig amb la paciència de l’artesà que
descriu tota una vida en un gra d’arròs.

Nota
cinquena: el pler del text. Hi ha a Self-Service
—tremol quan escric com el cuiner que dóna una fórmula secreta— dos aprenents
d’escriptors que tenen una complicitat pura: saben que volen ser unes fàbriques
de plers literaris que, després d’una feina llengüera a consciència i d’un
acabat exacte, queden ben a pler. Dos reescriptors de gargots, de borratxos,
d’esborranys, dos cow-boys que disparen contra els llocs comuns i els clixés,
contra els automatismes i les idees dominadores, contra els llenguatges morts,
cavalquen plegats i a gust. Tot un miracle que només els amants de la bona
literatura poden veure en la seva senzilla enunciació.

Nota
sisena: l’extrema unció de les paraules no s’acaba mai. Sent la mirada del
lector damunt aquestes línies males de classificar que s’han de mirar per tots
els cantons perquè es fan amb unes paraules tan tocades, tan desfetes, tan
flonges que l’escriptor ha de tibar amb esforç, temps i humor perquè puguin amb
la seva mínima vibració dir alguna cosa d’allò que fórem, d’allò que volíem
ser, d’allò que no som. Diguin, almenys, una quasi veritat menudona i
concentrada com una pastilla de starlux.

Nota
setena: escriure a lloure, amb la màxima llibertat impossible. Potser això va
ser el cordó umbilical que ens uní per extreure aquell llibre que fa
escriguera, Self-Service, bullint,
erupcionant, dropejant i bategant com el 1978 i que es publicarà quan sia
necessari. Una pluja d’aigua de bimbolla s’ha posat a atacar l’argila resseca
quan acab aquest paper, una pluja netejadora, fertilitzant, asserenadora,
d’altíssima qualitat de llàgrima.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!