Fa dues hores llargues d’horabaixa calitjós d’estiu que no faig altra cosa que mirar, tocar i seleccionar caramulls de fotos antigues que he trobat dins capses de llautó en el guarda-roba de la cambra que va ser dels meus pares, després la de na Maria Antònia i meva, i ara és la d’aquest vell xaruc, divorciat, solitari i malalt de mort, que s’ha refugiat aquí, a aquest nínxol d’infantesa, aquesta casa de pedra i fang d’un foravila de secà a mitja hora per un camí de carro ple de sotracs del rafal de Salern que, amb tot quant s’ha construït aquests darrers anys, ja sembla un llogaret;
(…)
“la fi del món”, amb aquest nom tan original la batejà na Maria Antònia
quan hi vinguérem la primera vegada després de casats per passar-hi
unes vacacions d’estiu, i al cap d’una setmana tot eren queixes: la
calorada, la llum i la nevera de butà, la manca d’aigua corrent, les
mosques, els mosquits i els escarabats, el cant de les xigales, la
pols, i no em va quedar més remei que rodar clau i partir de bell nou
cap al pis de Palma, on la senyora tenia totes les comoditats que
necessitava; crec que en aquesta manera de rebutjar Sa Coma de na Maria
Antònia ja hi havia el primer crui d’una relació que jo hauria volgut
que fos per a tota la vida i que, així mateix, va poder resistir trenta
anys i busques la successió d’esdeveniments difícils, especialment
aquell que ens unia dins la culpa i que no volíem reviure cap dels dos,
però que al final va acabar per separar-nos; m’agradaria, ara que tot
va cap a la fi, refer la construcció entre mi mateix i les meves parts
d’ombra, i no em sent amb cor per intentar-ho, encara em fa massa mal
veure aquell fill nostre de quatre anys, en Joan Miquel, que surava
sense remei damunt les aigües verdes del safareig; em pensava que no
tendria el coratge d’escriure-ho i no ha estat gaire difícil, segur que
són els anys que fan anar la ploma llatina, perquè si ho pens bé puc
assegurar que cap dia des de llavors he deixat de tornar a aquell
safareig maleït com un que es rabeja quotidianament en el dolor
inacabable, i ahir, Maria Antònia, quan em digueres que vendries a
veure’m, també ho vaig viure potser amb una intensitat nova, com si me
n’allunyàs sense voler-ho, com si també el sofriment es difuminàs; però
no he començat aquestes notes per tornar al passat, encara que les
fotografies m’hagin empès a recordar tot de fetes borroses i mig
oblidades que s’il·luminen quan les veus fixades en el temps, en el
paper fotogràfic d’aquests retrats que són maquinàries que estimulen la
rememoració i em duen cap a temps pretèrits que moltes de vegades
donava per perduts i que quan els veig rere aquestes ulleres amb vidres
de cul de tassó, em tem que són vivíssims, que m’esperen només mig
dissimulats davall una capa lleugera de polsim que desapareix a la
primera bufada, o desafiants des d’un mirador que creia esbucat per
sempre; per passar una temporadeta tranquil·la de la convalescència
crònica d’aquest mal que, malgrat les sessions de quimioteràpia,
m’assetja arreu arreu, i que el metge assegura que si no fum i no bec
tant, si camín almenys una hora diària i si hi pos molt de la meva
part, s’alleujarà un poc, hahaha!, no em faci rialles, doctor Bonet, li
vaig dir amb un somriure que volia ser bondadós i segurament amagava
algun sarcasme, fa molta d’estona que conec el dol, no s’ha fixat que
sempre vaig negre?, la matèria fa capavallada i l’esperit la segueix a
tota amb l’ajuda dels seus calmants, em recepti un poc més de morfina i
es deixi estar d’històries pal·liatives per a nins porucs, la por s’ha
convertit en una companya inseparable des de fa estona i només esper
que el dolor no se’m mengi a les totes com a bon caníbal que és,
hahahaha!; per què els metges no ens poden ajudar quan més ho
necessitam, vet aquí una pregunta d’aquestes tan gratuïtes que em
passen pel cap i que amaguen una esperança ingènua que sé absolutament
falsa; voldria enganyar-me sobre els motius, Maria Antònia, que t’han
empès a telefonar-me per dir que venies, però segur que tendran una
base pecuniària que, quan et vaig conèixer i fins després de la mort
d’en Joan Miquel, no t’havia descobert mai, podria ser un dels efectes
col·laterals d’aquella depressió que et va ocupar des de llavors i que
t’ha convertit en una dona diferent, quasi podria dir en una cobdiciosa
desconeguda; contempl una bona estona aquesta foto que he separat de
les altres i que vaig fer amb l’automàtic aquell matí en què passà tot,
i et veig amb la teva cabellera llarga i negra, aquell somriure ampli i
generós cap a la càmera, la ufanor de la teva pitrera dins aquest
vestit lleu de seda estampada de roses blanques, i em veig a mi amb en
Joan Miquel damunt el braç, un Joan Miquel que et fita a tu com jo
mateix, tu ets el centre engolidor, sé que va ser aquí on m’entraren
unes ganes boges d’endinsar-me en aquell gust resplendent que
irradiaves per tota la carn, entràrem a la casa, deixàrem el nin a la
seva habitació i partírem com dos esperitats cap al nostre llit, que es
va convertir en un sol negre fus que ens devorava, que ens arrossegava,
que ens enfonsava per aigües profundes on perdíem el cap i esdeveníem
animals ferotges, uffff!, encara m’enramp quan ho record, fins que
quedàrem estormiats i mig adormits; un silenci espès, dens, pudent, em
va deixondir i tot nuu vaig anar d’una correguda cap a la cambra d’en
Joan Miquel, no hi era, el vaig cercar per tota la casa fins que vaig
veure oberta d’ampit en ample la porta de la cuina, i vaig partir de
quatres cap al safareig perquè sabia que era el lloc on més li agradava
jugar del món, i abans d’arribar-hi vaig saber que aquella despulla que
surava era el seu cos, que vaig treure amb dues grapades, i allà,
damunt la paret, entre plors, el vaig intentar fer reviure de totes les
formes possibles que coneixia, sense remei; tu, Maria Antònia,
arribares descambuixada i només sabies xisclar com una bruixa que
m’acusava amb paraules gruixades d’aquella tragèdia, crec que tots dos
vàrem tornar a la realitat amb l’hòstia més dura que es pot pegar a una
mare i a un pare, la ferida que no té cura; per què estic encaparronat
a recordar quan m’havia proposat oblidar? Perquè tenc un cap
incorregible dins el cap, més antic que la llengua, sense psicologia ni
narració, perquè dins el cap hi ha una força més caparruda, més
poderosa que la consciència i que només el somni pot demostrar, el
somni, aquest cap que no puc controlar, en estat de rebel·lió perpètua,
on voldria entrar a peu pla i per sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!