Plagueta de Bord

No treu cap enlloc que una dona vella i malalta com jo tengui un rampell nat en el clavegueram més fondo de la seva ànima i pensi que si escriu tot allò que va succeir aquell capaltard a Trívia, el casalot on passàvem els estius, quan ella tenia només tretze anys i una Llucifera dedins que l’empenyia a fer les accions més cruels que pensament humà hagués pogut imaginar, que si escriu amb els detalls exactes tot quan va ocórrer aquells dies posteriors quan empesa per la ràbia no s’aturava de llançar escomeses epilèptiques, tetàniques, ben enverinades, els efectes de les quals sabia que serien devastadors en unes famílies que quedaren tocades per sempre, això podria canviar alguna cosa cap a una millorança. La meva millorança, potser, és l’única cosa que puc cercar sense assegurar-la mai. A Concepció, la meva germana gran, fa més de seixanta anys que no la veig, em digueren que va quedar paralítica del tot per mor d’una malaltia dels ossos en el convent de les Caputxines on va entrar pocs mesos després d’aquelles fetes i d’on no en sortirà pus mai més. Em pensava que seria més valenta davant mumare, aquella dona que només em produïa horror, tancada dins la presó d’una moral beata en què volia encabir-nos a tots els que vivíem de mala manera dins aquella casota amb les teulades plenes de forats i amb uns porxos atapeïts d’andròmines de les més estrafolàries, acaramullades des de feia més de cent anys, i un munter de llibres on he passat els pocs moments tranquils de la meva vida.
(…)
[Foto d’una performance de l’artista Pedro Vidal a Can Marquès de Palma, l’any passat, on vaig viure en l’ànima de les cordes vocals del cos el Cant Espiritual de l’amic poeta Josep Palau i Fabre]
Anàvem a Trívia quan florien les xicarandanes i no tornàvem a Palma
fins a les primeres pluges. Podria descriure amb facilitat aquell
caminal antic amb els grans arbres d’un color blavós lila que creaven
una luminiscència encisadora quan m’hi passejava per davall i recollia
raïms de flors que amb molta cura col·locava entre les pàgines d’una
plagueta perquè quan la tancàs amb força deixassin una taca cel que em
servia per fer dibuixos obscens. Va ser en un d’aquests passejos
solitaris quan vaig tramar la polissonada que li podia fer a Concepció,
que m’havia dit amb una alegria inusitada, just després de dinar, que
Andreu, el fill dels majorals, feia devers tres hores acabava d’arribar
de Barcelona, on estudiava d’enginyer. No podia consentir veure-la tan
canviada, tan contenta i tan feliç només per la presència d’aquell fill
de pagesos que, seguint les formes dels seus pares, practicava un
servilisme exagerat respecte a mumare i es menjava amb els ulls la pell
daurada de Concepció, sense que a mi, la petita i negrellona, em fes el
més mínim cas. Vaig vigilar tots els moviments de Concepció intentant
que no se’n temés, tan perduda estava amb els seus ensomnis
sentimentals. Sí, potser aquest era el seu defecte més terrible: una
sentimentalitat que li vessava per tota aquella bellesa tova i tan
agradosa per a tothom. Aquell capvespre la vaig veure com, amb una
excusa pueril que no record, deia a mumare que anava a ca madò Antònia,
a aquella casa de pedres i fang que hi havia vora les barreres de
l’entrada de Trívia.
Em feia mal veure com la mentida funcionava, i Concepció, amb el seu
somriure més ingenu i virginal, partia per davall l’ombra blavissa de
les xicarandanes per trobar-se amb Andreu. Ho sé perquè la vaig seguir
d’enfora. Vaig comprovar com es trobaven just en el revolt que els
amagava del casal i partien per entre el bosquet ombrejat cap a les
coves del Mut. No sé com és que aquestes coses tan llunyanes
m’apareixen amb una claror neta, quan no record ni què em donaren per
sopar ahir vespre en aquesta residència de vells xarucs on també, com
en una altra clausura ben diferent de la religiosa, m’he tancat per
vida. No m’havia errat: arribaren al casetó, obriren la porta i
començaren a baixar els escalons que davallaven a aquella fresquera
plena d’estalactites il·luminada per l’ull de bou d’un pou que deixava
entrar un redol de llum dins la foscor espessa. Em vaig posar a
l’aguait com un caçador expert. I passaren quasi dues hores. Llavors
van sortir, primer Andreu, que vigilà si hi havia algú, i darrere,
ella, amb la cara envermellida i els ulls molt lluents, com si hagués
plorat i rigut massa estona. No podia consentir allò de cap manera,
calia que fes alguna cosa sense esperar, impulsada pel desfici que em
posseïa.
Una nina estúpida, mal educada i dolenta com jo va poder arrossegar al
fang aquell jove encantador i intel·ligent, pensant que el que feia era
meravellós i, alhora, necessari per a tots. Vaig deixar passar uns
quants dies vigilant-los. Allò ja era definitiu: estaven enamorats.
Calia que actuàs de pressa perquè podria passar alguna cosa irremeiable.
Mumare no escoltava gaire les meves paraules, emperò quan va sentir que
els noms de Concepció i Andreu s’entremesclaven, va tenir un esglai.
Record com si fos ara que se’n va dur una mà al cor i mormolà alguna
cosa com: aquesta filla em matarà. La meva vèrbola dolenta anava
confegint tota casta de detalls que m’inventava sobre la marxa i que
donaven versemblança a la meva història. Els resultats superaren totes
les expectatives. Andreu va desaparèixer del nostre estiu i Concepció
es va posar malalta. Mir la plagueta on damunt les taques blavoses i
liles de les xicarandanes vaig dibuixar els seus cossos adherits,
aferrats, fets u, i sent com si això em reviscolàs per dedins i em fes
sentir alguna de les poques emocions que han travessat la meva vida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!