Plagueta de Bord

Estimada Thérèse, poc importa per on comenci, perquè tornaré aquí. Com saps ben bé per les meves telefonades nervioses, ja fa dos dies i tres nits que estic enclaustrat a la clínica Salvà amb el cos de mumare dins un llit tancat hermèticament en una gàbia de plàstic tota plena d’aparells i de tubs: una cambra amb una dona de vuitanta-dos anys amb els ulls tancats sempre i la cara, els braços i les cames plens de fils, com si fos una tereseta dins un embalum transparent que sembla sorgit de la imaginació d’un enginyer de la NASA com a mínim. I avui, dins aquesta cambra de l’hotel Bellver, que domina tota la badia de Palma fins al cap Blanc, t’escric aquest e-mail sobretot per aclarir-me a mi mateix què faig, on som, cap on aniré amb tu com a testimoni de càrrec. Potser si hagués sabut que l’estat de mumare era el que em digué el doctor Femenias just aterrar del vol París-Palma, via Barcelona, m’hauria estalviat el viatge: La seva mare és una pacient que voreja l’estat vegetatiu. Amb aquesta primera endemesa ja vaig pensar que tot quant afegís al diagnòstic era un pur artifici consolador. La seva mare ha tingut un accident cerebral molt greu que li ha deixat lesions en algunes zones essencials del cervell. Podem assegurar per aquestes tomografies que no hi veu, tampoc no sent res i que té tots els altres sentits apagats. Va cap a l’electroencefalograma pla.
(…)
I mentre em deia això, em mostrava uns tacs que havia col·locat en una
trinxa de vidres il·luminats per darrere amb una llum neònica en què es
podien veure diferents talls de les neurones de mumare. És
irreversible?, li vaig demanar amb la impaciència sorda d’aquell que ja
coneix totes les respostes. Això no es pot assegurar en un cent per
cent, però ja vaig dir a la seva germana que, després de moltes
consultes amb d’altres col·legues, arribàrem a la conclusió que estava
cerebralment acabada. Sempre m’ha sorprès la capacitat dels metges de
curar-se en salut. No em va estranyar gens aquell desenllaç explicatiu,
emperò sí que vaig intentar esbrinar el perquè de tota aquella
parafernàlia de la bimbolla plàstica i les màquines de reanimació quan
ja no hi havia res a fer. I com que no he tengut mai gaire tacte, li
vaig amollar, mirant-lo als ulls, amb un to tan respectuós com un xic
irònic: Doctor Femenias, no creu que aquestes cures pal·liatives tan
complicades es podrien entendre com un acarnissament mèdic, un allargar
dolorosament una vida per no res? El metge, que fins llavors havia
tengut un aspecte plàcid, va fer un gest adust amb els llavis que li
canvià la fesomia, com si s’hagués posat una careta i em mostràs una
faç plena de dolentia mesclada amb autodefensa. Perdoni, la seva
germana, després de totes les informacions exactes i detallades de
l’estat de dona Joana Sarialós, va ser la que va indicar que li
allargàssim la vida fins que poguéssim. Aquesta és una decisió que no
ens correspon a nosaltres sinó als familiars més pròxims, i com que
vostè no hi era, la seva germana ho va decidir. I mentre deia les
darreres paraules, es va aixecar dret amb posat de prunes agres per
dir-me descaradament que donava per acabada la visita.
T’agrada, Thérèse, com entenen la caritat cristina certs burgesos
mallorquins? Maria Antònia creia que aquella dona que li havia donat la
vida havia de sofrir fins al darrer batec propulsat per aquelles
pròtesis mèdiques. Si no fos que a hores d’ara ja estaria tancat dins
la presó amb l’acusació de matricidi, hauria anat a la cambra, m’hi
hauria tancat amb clau i, una per una, hauria apagat aquelles
maquinàries que només donaven aparença de vida a un cervell mort. Però
ja no som el jove irat d’abans que va partir de Mallorca perquè ni la
meva mare, ni aquella germana casada amb un botifarra ple d’ínfules, no
acceptaven que visqués amb tu, una dona divorciada amb dos fills del
seu primer matrimoni i que, per afegitó, feia anuncis de roba interior
per guanyar-se les sopes. T’ho dic així, cop en sec, perquè vegis que
si et vaig enganyar amb d’altres motius més personals, fou perquè no et
sentissis ferida: en el fons tot era un festival d’hipocresies que les
families mossones solen practicar sense adonar-se’n. Com pots suposar,
l’encontre postmetge amb Maria Antònia no va ser gens agradable. La
vaig dur als jardins de la clínica i davall un bosc de palmeres li vaig
estrènyer els perns. No creguis que aquesta dona de quaranta-vuit anys
s’hagés sentit gens tocada per les paraules aspres i rabioses del seu
germà gran de cinquanta-set. Amb una fredor gèlida, que forma el
fonament del seu caràcter, em va respondre que ells eren catòlics i
havien consultat el problema amb un cosí que era rector de la parròquia
de Santa Brígida (Santa Frígida, li vaig dir per carregar l’ambient, i
ella m’envià una mirada assassina). Havien fet el que tocava. I després
de restar silenciosa, amb els ulls perduts cap a l’horitzó d’unes
buguenvíl·lees granats que escalaven els murs, la meva germana va
treure un protocol de la bossa de prada i el me va allargar. Crec que
et convé saber-ho abans que mumare es mori. Quan fa vuit anys digueres
que no tornaries pus i partires cap a París amb la teva amistançada,
mumare em va dur al notari i va fer aquest testament, el seu darrer
testament, en què em fa hereva universal de tot.
Si poguessis escoltar l’esclafit de rialles que vaig fer, també tu,
Thérèse, t’hi hauries apuntat i ens hauríem esbutzat plegats davant la
cara aterroritzada d’una Maria Antònia que no entenia com una cosa així
pogués fer tanta de gràcia. T’estima. Tòfol.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!