Plagueta de Bord

Cal tenir present que això que llegiràs funciona com el trucatge de Hitchcock a Vertigo: un tràveling cap endavant i un zoom cap endarrera. Un doble moviment accelerat d’una història que s’acosta a la intimitat per, amb aquesta energia i el risc que comporta, poder agafar el món en la seva més gran amplitud. Antònia Maria havia passat el cap dels cinquanta emperò conservava —amb els seus ulls clars, els cabells d’or vell i aquella disciplina del gimnàs i la natació quasi diària en un cos prim i fibrós— uns atractius potents. Estava casada amb Felip, un hoteler que vorejava la seixantena i que l’adorava. Havien decidit canviar el pis del passeig Marítim amb una casa als afores de Palma.
(…)
FOTO JAN PIETRZAK
Antònia Maria havia trobat en els seus passejos amb el golf una vil·la
petita i modernista amagada dins un jardí esponerós per devers
Establiments. Aquell matí, malgrat que els meteoròlegs anunciaven
tempestes, va telefonar a l’agència immobiliària i va quedar a les
quatre amb Sebastià. Aquest era un venedor bru i forçarrut,  molt
actiu, d’una quarentena d’anys que estava casat amb Jerònia, una
infermera de la Clínica Rotger, i que volia fer-se ric en un no res a
la mallorquina. La claror havia baixat tot al llarg del dia amb un
ritme tan ràpid com la pluja que, intermitent I molts cops violenta, no
s’aturava. Per un rar atzar a les quatre s’obria una clariana just
damunt Can Magraner i Sebastià esperava just davant la barrera tota
entorcillada de roses. Antònia Maria conduïa nerviosa, tenia por de
llenegar I, amb aquelles mitges fosques i els llums enlluernadores del
cotxes, anava molt a poc a poc. No va veure ningú i aparcà. Va fer un
alè fondo mentre s’embolicava amb un abric de mouton doré. Sebastià la
va regirar quan sortí de l’ombra. Semblava que d’ençà que s’havien
trobat i avançaven pel caminal de salzes uns focus elèctrics
il·luminassin aquella placeta rodona on apareixia la casa tota feta de
voltes amb garlades a la primera planta amb una majestuosa escala.
L’habitaren fins fa uns mesos una parella de suïssos, una escriptora i
un músic, que havien partit a morir al seu país. A Antònia Maria no li
agradà aquella presentació, però Sebastià, amb els seus gestos
exagerats i el seu parlar abrupte l’atreia. Tot ho trobà magnífic: el
hall amb una cúpula de vidre, els gran salons amb vistes sobre la serra
de Tramuntana, la cuina immensa, el mejador tot envoltat de vidres,
aquelles cambres amb vestidor. Antònia Maria s’ho va fer amb Sebastià,
entre trons i llamps, damunt un futon i s’amarà d’una fireria de
besades noves. En arribar Felip li va contar que ja havia trobat la
casa perfecta i que l’hi volia mostrar l’endemà mateix. Antònia Maria
tenia un poc de mal de cap i es colgà d’hora amb un orfidal. També
plovia quan Antònia Maria i Felip visitaren sols la casa. Felip notava
en la seva dona una energia alegre i voluptuosa. Quan arribaren al
futon Felip la besà com empès per un desig aspre i viu. Antònia Maria
se sentí arrossegada cap als abismes. S’ho feren llargament. Compraren
la casa i li canviaren el nom.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!