Plagueta de Bord

Som massa emotiu, massa imaginatiu i, sobretot, massa vulnerable per no haver d’amagar-me rere aquesta cuirassa de respectabilitat i distància que la meva professió, notari, em dóna com un vestit fet a mida que puc posar-me en qualsevol ocasió per difícil o compromesa que sigui. I encara que vivim en uns temps que la superficialitat esdevé la regla, en què no hi ha aquell respecte, aquella lluentor de prestigi pel treball notarial, encara resta com una inèrcia, que ni els darrers fiascos de despatxos notarials corruptes no han aconseguit esborrar, una pàtina del poder que l’avior concedia a la persona que amb la seva signatura donava veritat a moltes de coses intangibles. Per què aquesta matinada d’espera m’he aixecat quan encara és negranit, m’he preparat amb sigil de lladre un whisky amb gel, he encès l’ordinador i m’he assegut a la taula immensa de nord, fosca i pesant com tot aquest despatx de sempre, davant aquesta pantalla de llum per contar aquelles coses que no puc dir a ningú i que he de treure amb els rampins de les lletres si no vull ofegar-me o esclatar fet trossos?
(…)
El rellotge de l’entrada toca les quatre i les campanades em fan sentir
que he perdut aquella sensualitat del temps, aquella humilitat del
temps que decideix, i és com si hagués perdut la textura mateixa del
temps. La taxa de la consciència del temps en si mateix és la mateixa
taxa de la consciència de la mortalitat en si mateixa o com la taxa de
l’avorriment en si mateix: totes aquestes variants estan lligades al
temps, i quan aquestes taxes esdevenen massa febles, et tornes boig.
Crec que t’amollava idees d’aquestes, Júlia, quan sortírem del cinema,
bevíem un te fumejant, tu em miraves feliç amb els teus ulls d’un cel
grisós i m’escoltaves com si t’explicàs un conte de fades. Sé que em
digueres alguna cosa que em remogué: Saps, Salvador, m’agradaria agafar
grapades de cel i de paisatges i estotjar-les per quan faci fosca.
T’hauria besat l’alè, t’hauria agafat per aquella cintura que duies a
l’aire i t’hauria estret molt fort fins que em clavassis els mugrons
drets al meu pit tou i em foradassis. Va ser un moment captivador. I
just en aquell moment exacte, una senyora em saludà amb efusió i trencà
el prodigi. És la seva filla?, em demanà amb un somriure artificiós,
fitant-te. No, donya Maria, Júlia és la meva al·lota. I en vaig passar
un fum, de veure el gest adust, la cara de prunes agres que va fer
davant les rialles divertides d’una Júlia tan polissona com desitjable.
Voldria ser un mag per saber mostrar l’anvers del decorat: Aina Maria
Mayol, la teva mare, Júlia, que vol que ella i jo ens casem. I jo,
betzol, ho faria si sabés que tu viuràs sempre amb nosaltres. Però veig
que som un foll. Només he suportat la ferum del seu perfum excessiu,
l’embafadora afabilitat i adipositat de les seves abraçades i l’agonia
que nia en la seva veu esquerdada per tu, per amor de tu. T’ho vaig dir
ahir capvespre quan m’engelosires perquè sorties de marxa amb una colla
de l’escola. El sentit del real i el gust del meravellós
s’entrecreuaven quan t’agafava la mà esquerra, la duia lentament cap
als meus llavis i la llepava amb carícies sinuoses i líquides. I em
vaig sentir intensament viu en un dolorós instant de coratge quan,
després de lluitar amb aquella moral dels avantpassats que encara
formava la legalitat del meu temps, et vaig fer l’ofrena, la meva
demanda. Creia, potser amb una ingenuïtat estúpida a la meva edat,
ridícula, que si escrivia els meus sentiments per tu podria penetrar
l’espessor del misteri. Tot està indissolublement mesclat. He rigut en
els cementiris i he plorat a les noces. Estic segur que en el fons és
la mateixa màquina, que dirigeix les rialles i els plors. Basta un no
res perquè això, clic, es mogui.
Han passat dues hores i mitja. La botella de cardhu minva. Rere les
cortines creix la claror i deixa a la vista les capes arqueològiques
del meu adeena, aquesta escenografia vella i rància que m’empresona els
nervis i els capola a poc a poc: les prestatgeries de fusta llavorada
fins al sostre de la biblioteca amb els volums relligats en pell, els
retrats foscs dins vases daurades de tres generacions de Llodràs que
acumularen riqueses i respectabilitat, el sofà i les butaques
chesterfield de pell negra i gastada, l’aranya gegant, pur decó,
penjada al centre del despatx, l’estora persa amb dibuixos d’un paradís
perdut damunt el parquet que cruix i, sobretot, pertot, arreu, aquesta
pols que no veu ningú i s’ho menja tot amb l’eficàcia d’un exèrcit de
virus malèfics, aquesta pols que si no vaig viu m’engolirà també i em
deixarà la boca plena de silencis eterns. Tenc por. Ara ho sé. Escric
així, a la desesperada, perquè tenc una por horrorosa que no vénguis,
que no tornis, que partesquis, que m’oblidis, que no et vegi pus, que
no pugui sentir-te, tocar-te, besar-te, que hagi d’aprendre a viure
sense tu, sense la delícia de la teva veu quan em cantusseja, de les
teves cames amb mitjons color cirera quan les poses damunt els meus
genolls, d’aquells llavis d’un vermell calent que freguen les meves
galtes, d’aquelles mans que saben descobrir-me tots els ardors que ja
no tenc, d’aquella cabellera d’espiga madura per damunt les teves
espatlles que em sacseja, d’aquelles dents d’un blanc indecent que em
cacen amb un mos, d’aquell coll inacabable amb unes venetes blaves
bategants que no m’aturaria de tenir dins la meva boca com una
llepolia, tant de temps.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!