DOLÇA VIOLÈNCIA VOLUPTUOSA
La fredor humida s’afica per les escletxes de les vidrieres, entra dins les mirades cap al jardí exhaust de tant lirisme, penetra per les entreportes del sentit, fa matx entre les correnties nervioses que empenyen cap a la malenconia, ataca tot temps de valent.
Aràlia em mira des d’una fotografia emmarcada damunt el piano de paret. No necessita cap maquillatge per fer que els ulls encara desprenguin tempestes de seducció. No passis pena. No trobaràs la cintura nua que agafaves amb desesperació com un norai aquells vespres de corregudes i constel·lacions. La pell dels mugrons entre les papil·les gustatives tenia sabor de paradís. No s’estotgen enlloc els records dels plers que els moviments frenètics d’Aràlia provocaven. No ho entendria ningú. Les mateixes sangs que bateguen amb delit, amb deliri. No ho entendria ningú. La saviesa voluptuosa d’aquells cossos que es nuaven fins als paroxismes, fins a les dents. No ho entendria ningú. Les llargues pèrdues dels alens tan espessos que l’ofeg n’era el resultat. No ho entendria ningú. Els jocs dels amants prohibits, que semblava que no s’havien d’acabar mai, finiren de cop. Per què fugires rera els turons de l’oblit, Aràlia? Per què no deixares ni un tacte on reposar el cap quan les migranyes se’l mengen? Era tardor. Com suara mateix. I la fosca em davallava del cervell i ho convertia tot en mortalla. Les rialles quan jugàvem a conillons. Les rialles quan et descobria amagada rera el peix d’argila cavalcat per un donzell. Les rialles quan et despullava tan a poc a poc que amb les pessigolles que et feia quedaves estormiada.
I els besos, els besos llargs que eren pura lluita de llengües desfermades.
I els besos, els besos ensalivats de desig que no s’acabaven mai.
I els besos, els besos curts que es multiplicaven per tota la còrpora nua.
Aràlia! Vine!
Tot jo t’espera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espere’m que ara vinc. Mira com es crivella el vidre. s’esventra el quadre i el marc cau. No res es trenca, emperò.
Jo mateix he trabucat i som davall tu, tot tu, aixencada, amb tots els llavis tibats.
Sent la teva fredor, morta?