NOMÉS VULL FER FINALS FELIÇOS
S’aixecà de la butaca disset E del vol JK 7534 de Spanair entre Barcelona i Palma, va anar al lloc comú, on tampoc, ja ho sabia, no podia fumar, va recollir els tres diaris que havia fullejat i un llibre, Blessée à mort, de Raffaele La Capria, contemplà per la finestra les urbanitzacions que envoltaven Palma i es demanà si la de Puntiró, que havia dissenyat el seu estudi d’arquitectes, no era la més verda, es va posar a riure pensant en el seu amic Macià Riera, que li deia que era un negrer del territori, va sentir una punyida al baix ventre i es regirà un poc, s’escoltà una estona mentre l’avió perdia altura massa aviat segons ell, i quan sentí la topada de les rodes en terra, el dolor va desaparèixer de cop, agafà el mòbil, l’encengué, intentà treure l’entrellat d’aquell essaemaessa encriptat d’Antònia Maria: «Aquesta vegadaes la darrera nohiha horitzo ni subsolnores», s’aixecà i agafà l’abric negre de pell de camell, la cartera amb els documents aprovats dels set xalets de luxe a Son Sebadallades, partí darrere una jovençana magribí amb vel i una nina de grans ulls negres que li recordà Clara quan era petita, recorregué aquelles peupistes infinites on sempre es perdia com si fos la primera vegada, agafà al vol aquest concepte i intentà fer-ne una clau per obrir aquella porta que no duia enlloc, Antònia Maria el deixava pel metge que li havia fet la reconstrucció mamària després del càncer, així de senzill i dolorós, ell només li havia practicat mamilincions, segurament maldestres, maldonades, malrebudes, no més per a ell, intentà treure’s aquest pensament com si fos un borino negre zumzumejant que l’enrevoltàs, just sortir a la intempèrie gèlida va cercar els chester, en va treure un i l’encengué pegant una pipada forta com si aquell fum fos l’aire que necessita l’ofegat per no perdre el sentit,
(:::)
aquelles calades que feia mentre es dirigia cap al final del passadís
amb la cua de taxis, eren benèfiques i el rescabalaven de totes les
hores en què no havia pogut tocar tabac —les reunions del matí, el
dinar en un restaurant tan chic que era per a no fumadors, les sessions
de l’horabaixa, etc.—, quan es ficà dins el taxi es va menysprear per
no haver batallat abandonant-se a la desfeta sense oferir la més mínima
resistència, el canvi brutal de temperatura entre l’exterior gelat i
ventós i el taxi càlid com un úter matern, li relaxà l’espinada, es va
amollar com una tereseta amb els fils tallats, recordà que aquella
imatge del teatret de putxinel·lis el duia cap a una exploració de la
memòria on apareixien fragments d’escenes antigues, bocins de
converses, perfums fugaços, i allò sempre acabava a la mala, va dir
«stop» amb els llavis i va tenir por que el taxista no l’hagués sentit,
«però només xiuxiueig», es mormolà amb els morros tremolosos, «per a mi
mateix», sabia que li agradaria tenir una càmera que el filmàs amb els
detalls més exactes, aquella suor freda als polsos, els ulls castanys
travessats de venetes vermelles pel blanc, la pell de la cara
desesquamada a redols, aquesta carcassa que feia aigües pertot,
vertaderament ella tenia raó, era un home permanentment jetlagós, sense
loquacitat, sense alegria, sense res d’allò que l’havia convertit en
l’home de l’any no recordava ni quan, es va recol·locar l’esquena i va
veure que els vidres estaven entelats i plens de gotes d’aigua rodones
i negres aferrades com insectes preparats per a l’atac, es va sentir
fràgil, perdut, desolat, mentre li semblava avançar per les ruïnes
d’una civilització arranada pel temps, ah!, i pels arquitectes com jo,
va intentar un somriure de sarcasme cap a si mateix i els risoris no li
respongueren, per un moment se sentí siderat, era allò un daltabaix de
salut que arribava sobtosament i sense causa aparent, aquí sí que va
riure com si algú li fes pessigolles davall els peus, quin temps feia
que ningú no li n’havia fet?, es temé que el taxi acabava d’arribar
davant l’entrada d’aquell gratacel de primera línia del passeig
Marítim, es repetí que era un covard mentre abonava el trajecte, el
porter el saludà com sempre i li va obrir, entrà com si es dirigís al
cadafal i va prémer el botó de l’ascensor, s’acomiadà amb un bona nit i
mentre pujava va saber que només els nins bonal·lots creuen en els
finals feliços.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ils me plaisent, aussi, des fins belles. Ceux-ci y sont possibles.
Cependant nous devrons nous y prévenir de gens malades. C’est un problème no avoir lu Mn. Estellés.
Sort que no fem gratacels.
Collons, Biel!