LA CÚPULA DE BARCELÓ SÓN TRENTA-CINC MIL QUILOS DE LLIBERTAT I D’EMOCIÓ. El proppassat dimarts devuit de novembre de 2008 serà un dia històric per a la cultura catalana i universal del segle XXI. A la Sala XX del Palau de les Nacions de Ginebra, anomenada des d’ara Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions, se celebrà l’acte institucional d’entrega per part de l’Estat espanyol, de la cúpula de mil quatre-cents metres quadrats del pintor català de Felanitx Miquel Barceló. Presidiren els Reis d’Espanya, Joan Carles i Sofia, el president Zapatero, el ministre d’afers estrangers, Moratinos, el secretari de l’ONU, Ban Ki Moon, el president suís, Pascal Couchepin, i el primer ministre turc, Tayyip Endorgan, que va ser l’impulsor, amb Zapatero, de l’Aliança de Civilitzacions. Hi havia més de set-cents convidats, una nodrida representació de la comunitat de les Illes Balears, la mare de l’artista, Francisca Artigues, i la seva germana, Margalida, el president balear, Francesc Antich, acompanyat de dos consellers, un diputat del PP i el delegat del govern central, uns quaranta amics personals de Barceló, entre els quals destacaven Amon i Amassayu Dolo, que provenien del País Dogon, nombrosos empresaris integrats en la fundació ONUART, patrocinadora de la feta conjuntament amb el govern central, i moltes representacions oficials de països del món. Tots els discursos tenien Barceló com a protagonista amb qualificatius tan diversos com geni contemporani, pintor enorme, valent, desmesurat, solidari, brillant, universal. Barceló va llegir un text breu en francès, català i espanyol en què d’una forma poètica explicava l’embrió d’aquella realització espectacular, dinàmica i monumental com a unió absoluta de contraris. Digué: «La superfície oceànica de la Terra i les seves fondàries més amagades. En aquesta mar agitada hi podem suposar uns quants nivells. El fons d’aquesta mar i els seus habitants policromats. El pla de l’aigua, l’escuma blanca sobre les mateixes aigües agitades per la maror, i al final el reflex, allò que reflecteix aquesta mar, allò que hi ha davall, nosaltres.» Tots els participants destacaren també el valor de l’art com a mitjà eficaç per al diàleg intercultural, l’art com a expressió dels valors i els principis de l’ONU, l’art com a generositat i l’art com a sinònim de vida. Un violoncel·lista interpretà «El cant dels ocells», que fou la música que tocà Pau Casals a la seu novaiorquesa de les Nacions Unides quan se celebrà el vint-i-cinc aniversari de la Declaració del Drets Humans i que ara, al cap de seixanta anys d’aquesta fita per a l’alliberament dels humans, emocionà tothom. Després es projectà un vídeo d’Agustí Torres en què es pot veure una part fonamental del difícil, complex i llarg procés de creació. Al final, Miquel Barceló fou ovacionat molt de temps per tots els presents.
&&&
L’ADOLESCENT QUE ADORAVA BARCELÓ. Eren les sis del matí a l’aeroport de
Son Sant Joan de Palma i dins l’avió de Spanair que anava a Barcelona
hi havia tota una delegació política oficial i familiars i amics que
viatjaven cap a Ginebra per a la inauguració de la cúpula de Barceló.
Però ningú no coneixia aquell bergantell que hi havia a la darrera
fila, nomia Sebastià Rosselló Femenies i des de feia un any estalviava
euros per a aquell viatge en què xifrava un munt d’il·lusions. Ell
tenia molt clar què volia ser de gran: biògraf de Miquel Barceló: el
pintor que l’havia acompanyat des que va tenir ús de raó. Ho recordava
com si fos ara: aquell matí de 2003, quan va entrar a l’edifici de la
Llotja, on hi havia una gran antològica del pintor felanitxer, no sabia
que aquelles dues hores dins el bosc de quadres li canviarien la vida.
Allà va descobrir que uns pigments, uns olis i unes matèries mogudes
per un cos humà que entapissa amb saviesa i inspiració gran teles, li
mostraven més paisatges i visions, més coses de si mateix, que totes
les lliçons que li donaven a l’institut de secundària. Sebastià va
sortir de la Llotja levitant, ple de blaus de gust i de malenconia, de
joia i de sentiments sobre la fugacitat del temps. De llavors ençà
havia recopilat tot quant va trobar sobre Barceló. La capella
barceloniana de la Seu de Mallorca era un poc casa seva perquè hi havia
passat els moments més intensos i commovedors d’aquells dos anys
darrers. Ara, gràcies a una amiga coral, Maria Rosa Solà, que coneixia
la secretària de Barceló, Maria Hevia, havia aconseguit una invitació
per assistir a la inaguració de l’obra faraònica ginebrina. Aquella nit
passada quasi no havia dormit, i ara, dins el vol de Swissair que
l’engronsava per damunt els Alps, Sebastià somniava en aquella covamar
que havia vist en fotos i reportatges d’una forma parcial i inacabada.
Com el renouer d’un xuclador de tempesta, l’aterratge el va baixar a la
realitat. Ja hi era. Era a pocs metres d’aquell any de dolors i
treballs barcelonians per parir —foren nou mesos justs, això li feia
gràcia— aquell mig ou de mil i un rovells. El primer dia ginebrí es va
dedicar a recórrer els indrets de la seva aventura. Va veure el jardins
tardorals plens d’arbres tenyits de grocs, vermells i marrons que
envoltaven el Palau de Nacions amb el llac Léman al fons. Va passejar
vora l’hotel d’Anglaterra, just davant el qual l’anarquista italià
clavà un estilet a l’emperadriu Sissí, va contemplar molt de temps la
casa de pisos del 19, Rue Vidollet, on Mercè Rodoreda va viure amb
Armand Obiols; madame Prat, li deien els veïns, i on va escriure
llibres tan fonamentals com la Colometa o La mort i la primavera.
Sebastià xiuxiuejà: I on fou un poc feliç. El govern català hauria de
posar una placa al mur, recordant-la. Ginebra és plena de plaques:
d’hugonots i de Calví. De Borges i de botànics i metges, de fundadors
de la Creu Roja i la Societat de Nacions, de savis i poetes. Aquella
nit, com que estava rebentat, va dormir seguit. I a les nou i mitja ja
era davant la porta de Pregny per entrar al Palau de Nacions. Estava
content perquè quan va arribar hi havia poca gent. Només recorda el
gran hall i les seves passes cap a una porta de la sala XX de la qual
sortia una calentor de fornal. Quan va mirar cap a dalt, quan va pegar
d’ulls amb aquell cel tan baix i tan gran, tan ple d’estalactites i tan
acolorit, tan tempestuós d’ones de pigments i d’escumes bimbollejants,
quasi es va acotar, com quan entres en un avenc i tens por de no pegar
al sostre de la cova. Ho entenia tot: allò era el que venia després
d’Altamira, Lascaux i Chauvet-Pont d’Arc, tres coves de milions d’anys
amb pintures que Barceló ha fet seves, enfonyades al fons dels seus
abismes creadors. A poc a poc Sebastià intentava enfocar la mirada en
aquella constel·lació de constel·lacions que, mentre anava fent la
volta al perímetre de la sala rodona, canviaven de forma i de color com
en el calidoscopi que li dugueren els reis quan era petit. Allò era un
prodigi: dins el magma volcànic, dins el big bang creatiu, dins aquella
sopa originària, hi creixien els blaus clars, que es convertien en
blaus marins i viraven cap als taronges, els carmins, els lapislàtzulis
i un altre pic els porpres, que s’agermanaven amb els violetes i els
negres que tocaven una extensió de verds escampats cap a la creixença.
Sebastià arribà en un punt en què els colors es tornaven gris glacial,
llunar, blancs marronosos, un blanc groguenc de sorra, d’erm i de
desert marí. Sebastià va anar al centre de la sala i es va ajeure sobre
la moqueta beix. En mirar cap amunt, a l’eix dels radis de la cúpula,
va sentir que entrava amb tot el cos en una visió dinàmica que
barrejava la força de l’al·lucinació i el misteri del miratge en un
inacabable engolidor vertiginós. Sebastià ha hagut de tancar els ulls
perquè sentia el cap encés, irradiat: cervelltremolava. Una hostessa li
ha demanat si no es trobava bé i ell ha contestat: Estic molt bé, som
al cel. Sebatià era un reflex transformat que s’aixecava. Era un altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
l’instant després del big bang és el que vaig sentir colpejada per les fotografies de la covamar. Gràcies a les teves descripcions-sentiments l’he vista .