Plagueta de Bord

13 de setembre de 2008
Sense categoria
1 comentari

neix ediciones ALFABIA: un paradís per als lectors

Les paraules són el nostre ofici…Les paraules són coses tendres, intractables i vives

Cesare Pavese
Ahir, a les vuit del vespre a la possessió d’Alfàbia, hi va haver el bateig de les Edicions Alfabia que acaba de treure els seus primers quatre llibres. Algas rojas de Lourdes Iglesias, Artemisia d’Anna Banti (traduïda per Carmen Romero i amb pròleg de Susan Sontag), No soy Auster d’Enrique Vila-Matas i La tenista de J. C. Llop.
Diana Zafortesa, l’editora, té una trajectòria excel·lent que va del mossatge amb l’agència literària de Carme Balcells, i diversos editors, fins a la professionalitat en la direcció editorial compartida. Ara es llança en solitari cap a un treball cultural arriscadíssim en els temps que corren dominats per les editorials mundialitzades i els grans grups multimediàtics. Emperò ella té fusta d’editora independent com Herralde, com Vallcorba, com Moll, etc., petites illes de felicitat per als lectors que troben en aquestes editorials les fonts de la bona literatura, de la literatura estimada. Diana és una dona que estima  la literatura i en aquests primers fruits saborosos que ens dóna amb passió generosa hi ha unes obres que són material literaria d’alta qualitat i ben divers. Brind amb els alcohols de l’afecte perquè l’editorial Alfàbia tengui una vida llarga i creativa.

El càsting dels convidats al bateig hauria agradat a Llorenç Villalonga, que hauria pogut anotar diàlegs per als seus Desbarats, hauria entusiasmat a Blai Bonet que n’hauria fet l’inici d’un relat en què un al·lot de poble contempla una escena del teatre de la vida en què història i literatura s’entrecreuen dins el cor de la província illenca. Vaig parlar d’Isabel II, del disseny en l’edició, de música electrònica, del llit on va dormir Isabel II i el tron del rei Martí l’Humà, de la desgràcia que representa estar massa qualificat en el mercat de treball, de la generació Nocilla i les velles Amèriques que han descobert, dels qnad dels àrabs que encara ens donen les seves poesies d’aigua, dels nombrosos gèneres i espècies de la botànica oàsica dels jardins, del Dietario voluble, que m’acompanya com un amic des de fa un mes, de la poesia de Kavafis, del cinema de Villaronga i Aloy, del dol llarg i lacerant després de la mort d’un home estimat, de la diferència entre botifarres i botifarrons, del comte rossi i els assassinats de la guerra civil, del Cantar dels Cantars en una versió italiana sensualísssima, del premi Herralde, de les converses literàries de Formentor, de la vanitat dels escriptors, del carpediemar (jo carpediem, tu carpediemes, ell carpediema, nosaltres carpediemam, vosaltres carpediemau, ells carpediemen), de les joies i els mobles d’autor que fa Felipe González, del novio de la Duquessa d’Alba que és el seu infermer, de la vida musical de Pedro Marín que rellança el seu tema «Aire» en català, de la Judit d’Artemisia Gentilleschi i de l’home de la Banti, el crític Roberto Longhi, de la capella de Miquel Barceló a la Seu de Mallorca, de les corrupcions a finques de l’Estat de Cadiz, de l’exhortació a la maduresa que fa Pavese en L’art de madurar, de la lluna que escrivia ombres d’aigua damunt l’empedrart dels camins entre troanes, palmeres, ailants, llacs amb peixos de colors que brillaven dins els làsers dels focus aiguamarins.

 

PER MOLTS D’ANYS, DIANA! I GRÀCIES!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!