Plagueta de Bord

EL RUMOR DEL TEMPS. Ja queda enfora el dia més llarg de l’any i la nit més curta, el solstici d’estiu, la nit de sant Joan, plena de fogueres on es cremen els desitjos i les andròmines de l’existència, on el moraduix es fa cendra per perfumar-nos el viure quotidià i on, mentre miram les flames fugisseres, pensam en la brevetat de la vida comptada que tenim i en la necessitat de començar una Vita Nuova sempre seguit, una vida en què les rutines embrutidores no hi tenguin lloc. Nit de coets i de petards, de trons i d’explosions, de palmeres de llum dins el cel estelat i de constel·lacions de llumenetes que es fonen dins l’aire calitjós. Fa calor. Fa calor de la bona: aquella que et deixa sempre unes gotetes de suor enrevoltant els llavis i una setada inacabable. I amb la calor arriben aquestes fruites que m’enfolleixen. He agafat de l’arbre aquestes bolles d’ambre que són els albercocs. Aquella mossegada de la carn dolça amb un fons d’àcid em duu als verds paradisos de la infantesa quan, amb el padrí patern, anava a l’albercoquerar per omplir paners i paners d’aquelles fruites resplendents. Les cireres d’enguany han estat poc gustoses per mor de la sequera. Emperò m’entusiasma devorar aquelles bolles vermelles acompanyades d’un bon formatge maonès. Els melicotons de carn rosada amb perfum de nostàlgia. Les peres de sant Joan, petites i dures, que mossec amb vehemència una rera l’altra. Els durans de carn carabassa i de sabor intens. Ja han començat aquells melons petits i sucosos, que anomenam eriçons, i les síndries grosses que són un oasi d’aigua vermella. Ara arriben les prunes clàudies amb aquella pell glasssejada d’un vermell blavís que fa tanta mosseguera. I avui ja he menjat les primeres figues-flors amb aquella goteta de mel deliciosa. I prest vindran els raïms amb totes les seves varietats festeres. Temps de festa, de berbenes, de gresca, per tots els pobles que han cercat la festa major en una puríssima, sant o santa estiuer. Temps d’estiu, d’anar a la mar i nedar fins que el cos s’esbraona. Ha arribat l’epoca de la peresa, del desordre, dels horaris intensius, de les vacances a mig gas pertot. I de la recerca del benestar d’una ombra fresca on poder tombar-te a fer una sesta. I quan et despertes, després de beure un tassó d’un suc magnífic, posar-te a rellegir a poc a poc aquella novel·la que et va entusiasmar i que havies acabat a l’aviada o aquell libre de poemes que et va impressionar o d’aquell assaig del qual no en vares treure tot el suc. Temps de constipats (i de rinitis i de tortícolis i d’otitis i de faringitis) perquè arreu arreu hi ha aires condicionats a tota: els bancs, els cinemes, els bars i restaurants són avantsales dels pols, i l’altre vespre per anar a sopar me’n vaig dur un jersei. Tothom m’envejava. Temps de viure amb amb el cos a l’aire. Temps de prendre la fresca davall les porxades emparrades o en una terrassa davant el mar o en la fina tradició de la gent de poble que treu cadires i balancins a la carrera, es troben veïnats i amics, i s’esmolen la garrova fins a la mala hora de la nit. Temps d’estimar amb les mil i una posicions de l’amor, amb el kamasutra dels sentiments, amb la joia de les saladines de l’esperit.

GEORGE STEINER: UN MESTRE. És una de les meves relectures estiuenques. Llenguatge i silenci, Després de Babel, Reals Presències, Gramàtiques de la creació, Lliçons dels mestres i Errata són alguns dels volums on vaig per pouar-hi una saviesa tranquil·la, una intel·ligència prodigiosa, una senzillesa genial. Emperò ara, vaig trobar a l’esplèndida llibreria La Central de Barcelona i publicada per ells mateixos, una conferència d’Steiner titulada La idea d’Europa (Arcàdia). M’ha fascinat. Com pot dir en quaranta planes tantes de coses? Com pot capturar els trets de la «europeïtat» d’una forma tan esquemàtica, sorpresiva, elemental i, alhora, molt i molt vertadera? El llibret reprodueix, en una traducció extraordinària de Víctor Compta, la conferència que Steiner va pronunciar al Nexus Instituut de Tilburg, d’Holanda el maig de 2004. La primera part és un text de presentació de Rob Riemen, el fundador d’aquest Nexus Instituut que es creà l’any 1994 i que té com a un dels seus objectius el fet de dilucidar si Europa és una bona idea o ja no, i quines són realment la importància i la significació política de l’ideal europeu de civilització. Tres anys abans Riemen, que era molt amic del cèlebre editor d’Amsterdam Johan Polak, havia creat la revista Nexus: una revista per servir a l’ideal civilitzatori europeu, un mitjà modest per transmetre un llegat cultural. Cont això per dir que George Steiner va ser presentat per Polak en una conferència que es va fer el 1966 organitzada per la revista European Judaism. El punt de vista d’Steiner va ser simple i cert: «Europa es va suïcidar quan va matar als seus jueus.» Sis milions de jueus morts. La destrucció del món de Kafka, de Mahler, de Celan, de Berg, d’Hofmannsthal, de Broch, de Karl Kraus, de Walter Benjamin, etc., va fer que l’esprit européen es fes malbé i només quedàs d’Europa una entitat econòmica i geogràfica, amb la cultura esclafada. Polak recordava el que va dir aquell dia Steiner: «Tenia tota la raó. Culturalment, l’Europa del segle XX ha reculat a l’edat mitjana. I com els monestirs d’aquella època, hem de preservar el nostre llegat cultural i transmetre’l a través de tots els mitjans de què disposem.» Amb tots aquests preliminars ja podeu veure que l’idea d’Europa steineriana és sensacional: «Mentre hi hagi cafès, la “idea de europa” tindrà contingut; les belleses d’Europa són del tot inseparables de la pàtina del temps humanitzat; els components essencials del pensament i la sensibilitat europeus són, en el sentit etimològic de la paraula, pedestres; els col·legials, els homes i les dones urbans europeus viuen en autèntiques caixes de ressonància de les conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques; ser europeu és intentar conciliar, moralement, intel·lectualment i existencialment els ideals, les reivindicacions i les praxis contraposades de la ciutat de Sòcrates i de la d’Isaïes.» No enteneu que Steiner té una veu clara i vertadera com la dels benignes savis, dels mestres de bon de veres? M’agraden els cinc axiomes que té per definir Europa: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable, d’escala humana; els carrers i les places que porten noms d’estadistes, científics, artistes, escriptors del passat; la nostra doble procedència d’Atenes i de Jerusalem; i per acabar, el temor d’un capítol final, d’aquell famós crepuscle hegelià, que enfosquia la idea i la substància d’Europa fins i tot en ple migdia. I acaba convidant-nos al somni, al somni analític.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!