El Barça s’ha guanyat al llarg de la seva història la reputació de ser més que un club, principalment per haver connectat gairebé sempre amb el sentiment majoritari del país, convertint-se en els moments difícils en un refugi del catalanisme i de la protesta social i política, però també en altres moments més propicis per haver-se convertit en la punta de llança de la catalanitat i el desacomplexament catalanista.
Per a la història queden fites històriques que van convertir el Barça en “més que un club”, com el tancament del camp del Barça degut a la xiulada a l’himne Reial (1925), l’assassinat del president Josep Sunyol per tropes feixistes (1936), el control del club per part d’autoritats franquistes (1939-1946), la utilització del català per primer cop a l’estadi (1972), l’arribada de Johan Cruyff i recuperació d’identitat catalanista (1973), entre moltíssims altres fets.
En la història més recent, el període de presidència de Joan Laporta (2003-2010) destaca com l’etapa on el club aposta més decididament per un catalanisme desacomplexat i reivindicatiu, acompanyant i liderant el canvi polític i social que estava tenint la societat catalana, del catalanisme autonomista al catalanisme independentista.
Durant la història del Barça però, i sense girar mai del tot l’esquena al país , trobem etapes on la nul.la implicació o la reivindicació d’una (falsa) neutralitat política, ha comportat en certs moments un decaïment del sentiment d’orgull de la major part de la massa del club.
Ens trobem actualment en una de les pitjors etapes socials i polítiques del Barça (també esportives) que es poden resumir en:
Malauradament, els resultats ho són tot en el futbol. I actualment i d’una manera simplificadora, Messi ens fa feliços a tots els culers, però també aguanta l’estructura actual del club, una directiva grisa i borrosa que aboca al club cap a una letargia lenta però continuada de decadència i alienació de la seva massa social.
Però cal no conformar-se amb la situació present, i ens hem d’imaginar i exigir com hauria de ser el Barça actual si estigués dirigit per una directiva a l’altura dels fets i esdeveniments que estan succeint. Què i quines accions no ha fet el Barça actual i podria haver liderat en defensa del país, de les seves institucions i dels seus líders empresonats o a l’exili?
Aquestes són algunes propostes d’un servidor, per reflexionar i ajudar a superar l’absoluta manca d’implicació de la directiva actual i d’un silenci (presumptament neutral) que els converteix en còmplices de la injustícia i de conduir i allunyar el Barça del lloc que li hauria de correspondre.
Hi ha tantes coses a fer, tantes iniciatives que es podrien dur a terme, que causa vergonya aliena i dolor veure un club que podria ajudar tant al país i a denunciar la situació injusta que viu. Està clar que dur a terme qualsevol de les accions esmentades significa sortir de la zona de confort i despertar moltes antipaties (i cavernes mediàtiques) en contra del club. Però no és menys cert que la grandesa del club i de qualsevol acte a la vida consisteix en prendre decisions i jugar partits, amb el risc de guanyar o perdre, però reforçant sempre la teva personalitat.
PD- Aquest article és d’un soci i seguidor del Barça, que reclama la implicació del club en la defensa de Catalunya, de la mateixa manera que no exclou en cap cas i anima també a la resta de clubs catalans a fer el mateix i a abanderar també la defensa política del país, de les seves institucions i dels seus líders polítics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!