Etziba Balutxo...

La iniciativa social i popular més transcendent a les Illes dels darrers anys és l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, un col·lectiu que ha esdevingut un catalitzador que, sense girar l’esquena a ningú, ha anat més enllà de l’àmbit dels partits polítics i dels sindicats, en defensa de tot el sector educatiu. No cal relacionar les accions realitzades que, com a fita per a la història, segellaren la manifestació més multitudinària feta a les nostres illes quan més de dues-centes mil cames passejaren un estel verd arreu de Palma. La vaga indefinida, l’intel·ligent téntol, la caixa de resistència, la implicació dels creatius, el compromís social de la ciutadania… tot plegat, ha estat, és i serà d’avui enllà una fita de rebuig al mal govern que ha volgut immiscir-se per la força en la política educativa, amb criteris ideològics i sense consens. Aquest abús exigia i requeria una resposta equitativa i això ha fet i liderat l’Assemblea de Docents, amb gran suport social. Contra el més elemental sentit de reflexió, el mal govern ha exhibit el sostenella e no emmendalla i ha alterat i tudat tot un curs escolar, a punt d’entrar a la recta final. Si a l’inici de curs l’Assemblea de Docents va adoptar, front a recels sospitosos, l’acord de plantar cara amb una vaga indefinida contra l’atropell i el desgavell provocat per la Conselleria, ara, conseqüents amb el compromís de brindar un final de curs calent, per mantenir la lluita i, sobretot, per posar en evidència el desastre creat per la intromissió política sobre les escoles, tenen l’alta missió d’arrodonir-ho amb una iniciativa lúcida, contundent i efectiva.

En defensa d’un model d’educació en llibertat sense imposicions partidistes, tenim un referent d’èxit que ha obligat a recular els autors dels abusos. Ara és un moment òptim per fer efectiva una resposta justa, proporcionada, eficaç i tan extraordinària com l’any accidentat que ha generat la imposició (en realitat, hauríem de pluralitzar i parlar de les imposicions: TIL per força, expedients, sancions, llei de símbols, persecucions ideològiques, amenaces, inspeccions estalinistes…). Segur que l’Assemblea de Docents ha estudiat moltes d’iniciatives. La història és una mestra excel·lent i ens brinda pàgines memorables de lluites reeixides. Per això mateix, la proposta d’aprovat general mereix, d’entrada, una anàlisi amb serenor. He fet aquest exercici, amb el màxim de rigor i puc concloure que els avantatges són infinitament superiors als recels que, fins ara, he llegit. D’entrada, l’aprovat general és una mesura que sempre s’ha mostrat efectiva arreu del món per aturar els peus a qualsevol ingerència política en el camp educatiu. Aquesta acció de protesta ha fet caure ministres i ha fet perdre eleccions als governs que han volgut intervenir sobre el model escolar o han practicat el dirigisme cultural sobre el professorat i l’alumnat. Per a no relacionar casos forans (França, Itàlia i Gran Bretanya han testat i tastat amb èxit les protestes dels aprovats generals), tenim dos exemples claus a casa nostra. El primer va ser quan l’aplicaren les Juntes Avaluadores de Català. Més d’un centenar de professionals de l’ensenyament varen subscriure un manifest i un destacat grup d’entitats es posicionaren a favor de l’aprovat general. El gener de 2004 ja hi figuraven: Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de les Illes Balears, CEPC, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d’Escoles Mallorquines, Plataforma en defensa de l’escola pública, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, STEI-i, UGT, CCOO, Departament de Filologia Catalana de la UIB, Junta de Personal Docent no Universitari, Escola d’Estiu i Obra Cultural Balear i el 10 de març, en una segona relació amb centenars d’adhesions personals, s’hi incorporaren els partits polítics de l’oposició. Els governants d’aleshores (Miquel Melià i Francesc Fiol) es varen esqueixar la camisa, qualificaren la proposta “d’antipedagògica”, de “premiar els mals estudiants i castigar els bons” i intentaren afuar els pares contra els docents, cosa que les associacions de pares i mares tallaren d’arrel. Potser per això, com figura en el diari de sessions del Parlament de dia 19 de febrer de 2004, la queixa de Fiol reconeix, tàcitament, la derrota del govern: “L‘aprovat general com a protesta per part dels examinadors ens ha creat un problema de primer ordre”. Malgrat la plantada, el govern de cara al curs següent va mantenir la pretensió d’equiparar el nivell C de català al 4rt d’ESO. La resposta del sector educatiu va ser, de nou, aplicar un aprovat general a 4rt d’ESO, perquè exigir als estudiants els continguts del nivell C representava suspendre la immensa majoria. La fermesa dels mestres i professors, pares i mares, estudiants i de les mateixes entitats ja esmentades va forçar, ja a punt de cloure el curs, que dia 16 de juny de 2005 Fiol va amollàs el mac, renunciàs a l’homologació que pretenia i convocàs la mesa d’educació. L’aprovat general l’obligà a abaixar veles.

Ja sabem que les comparances comporten sempre un risc, però és més que evident que la situació generada durant el present curs escolar és més abusiva i desastrosa de la d’ara fa 10 anys. Infinitament més. De fet, és una declaració de guerra en tota. Amb sancions, expedients, abusos, coaccions, amenaces, lleis de símbols… Potser per això, feta l’anàlisi objectiva, l’actual proposta que l’Assemblea de Docents ha posat a debat em sembla no només oportuna, no només positiva, no només esperançadora, no només convenient, no només necessària… sinó que em sembla intel·ligent i imprescindible! La veig abocada a l’èxit. Els emperons que he llegit a la contra, paradoxalment, n’incrementen els arguments a favor, perquè es limiten a reproduir les manifestacions que, en el seu dia, varen fer els polítics de torn i que ara, novament, prediquen els actuals (Camps sembla la ventríloqua dels predecessors). Resulta d’un cinisme fora mida que, contra l’aprovat general, al·leguin “criteris pedagògics” els autors d’una imposició que, precisament, vol subjugar els criteris pedagògics dels professionals a un interès polític sectari condemnat al fracàs. Em preocupa veure com alguns docents sense memòria cometen l’error d’assumir l’argument dels agressors. I més em preocupa la incoherència històrica i la feblesa intel·lectual de l’actual president de la FAPA-Mallorca que, sense atendre abans l’opinió dels representats, escampi un document per a rebentar l’aprovat general (quan qui l’ha d’acordar o no són els docents) i, implícitament, renegui del que feren els seus predecessors fa 10 anys contra un abús que, sense minimitzar, era sensiblement més tou que la brutal conducta guerracivilista de la consellera actual. Faria bé l’errat de comptes de llegir la paràbola dels treballadors de la vinya, coneguda també com “del denari”, abans de situar-se dins de la trinxera de l’autora del desgavell. Rectificar és de savis i pot esmenar fer el joc als culpables de la situació.

L’aprovat general no és una mesura “antipedagògica”, senzillament perquè “el bé comú” i “l’interès social” han de ser sempre prioritaris. Molt més en una lluita pacífica a favor de l’educació en llibertat. L’aprovat general no és, tampoc, un premi als mals estudiants i un càstig als bons, perquè lluny de ser una recompensa té el caràcter de compensació; de justa reparació als estudiants, com a principals víctimes de l’abús polític. En tot cas, els bons estudiants tindran unes notes superiors, però cap estudiant que es presenti als exàmens no ha de patir les conseqüències d’un curs tudat per l’arrogància d’un mal govern que s’ha negat a reflexionar i a negociar amb els agents socials. Els alumnes són, en primera instància, les víctimes d’un curs desordenat i, en molts d’aspectes, caòtic. La política repressiva del mal govern reclama defugir raonaments estugosos i exercitar la defensa a ultrança de les víctimes. Els docents podran explicar perfectament les raons d’aquesta mesura i mirar, a plena satisfacció i ben cara alta, els ulls dels estudiants i dels seus pares, mentre que els qui hauran d’abaixar la vista (ep, i començar a buidar els calaixos) són els qui, amb molt poca vergonya, han provocat aquest conflicte irracional, perquè no podran resistir tudar un altre curs.

Vull acabar amb una metàfora que, en atenció al caràcter extraordinari de la proposta, crec que va com sabateta a son peu per il·lustrar la gent que, de bona fe, té dubtes. L’aprovat general és talment l’aplicació d’una amnistia; l’alliberament de les persones a qui s’han aplicat polítiques repressives abusives. L’amnistia, és prou sabut, és una mesura revolucionària, justa i reparadora contra les lleis injustes imposades. Ara no són temps de reculades, sinó de resistència, perquè cal mantenir la rebel·lia. Qui, si no és una persona reaccionària, pot dir que una amnistia premia la gent que ha delinquit i castiga la que no ho ha fet? Qui gosarà dir que una amnistia és una mesura antisocial? Qui, amb criteris de justícia social, dirà no a l’aprovat general?

POST SCRIPTUM

Per completar i complementar la defensa ètica i a plena convicció de la proposta de l’Assemblea de Docents, cal afegir aquestes consideracions:

1. És evident que la responsabilitat de l’atropell i de l’abús correspon, únicament i exclusiva, a uns mals gestors que, lluny de voler el consens amb els actors responsables de l’educació, s’han entestat en donar ordres dictades per col·lectius externs abjectes només per raons ideològiques i, en cap cas, mai orientades a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Si això és així, cal evitar que les conseqüències negatives de les imposicions caiguin sobre els qui no són responsables de les imposicions.

2. Totes i cada una de les mesures que, al llarg d’aquest any, ha estudiat l’Assemblea de Docents han merescut dubtes, recels i, en més d’un cas, oposició (a vegades, encoberta). La vaga indefinida, la creació d’una caixa de resistència, la suspensió temporal de la vaga… En tots els casos, hem vist el reaccionarisme dels qui actuen de primera impressió, sense pensar gaire en els efectes, adesiara amb tics classistes (quant a la qualitat dels alumnes) i, fins i tot, amb qualque argument corporativista. De part meva, basant-me en experiències sindicals similars, en aquest mateix diari vaig defensar amb arguments accions no reeixides, com la insubmissió i, després, la dimissió en bloc dels equips directius. En aquest darrer cas, vaig mantenir un debat privat amb una persona contrària a la proposta. Dos mesos i mig després, aquesta persona va dimitir el càrrec. Quins efectes hauria tengut una acció col·lectiva? No era una bona oportunitat?

3. Algú recorda el nom de Miquel Melià? Sí, aquell personatge que va dir que “exigir el coneixement del català és com ser d’ETA” (sic). Algú recordarà el nom de na Camps d’aquí a una dècada si els docents, els pares i mares, els estudiants, els col·lectius cívics i, en general, la ciutadania mantenim la lluita contra l’abús i la prepotència? Es pot tolerar que una venedora de pisos decideixi el model d’escola? Ja hem vist la seva reacció histèrica només de sentir parlar de l’aprovat general. Ella és ben conscient que serà el mateix govern qui es veurà obligat a destituir els gestors que perpetuen l’enfrontament i el conflicte.

4. Els arguments a favor de l’aprovat general són, al meu entendre, irrefutables i pobres, molt pobres, les argumentacions “pedagògiques” publicades fins ara. La idea és original, però ja provada amb encert. Com es pot recular en aquella ferma i reeixida proposta de fa 10 anys? Com, quan mai com fins ara s’havia disposat d’un suport social tan nodrit? Els objectius són diàfans. A qui perjudica? Òbviament als autors de l’endemesa; als culpables d’aquest desastre originat per una conducta prepotent, arrogant i abusiva en tots els ordres.

5. L’aplicació amb calçador i per la força del TIL ha afectat negativament l’aprenentatge escolar i, en rigor acadèmic (sobretot en atenció als arguments “pedagògics” que defensen alguns), abocaria a suspendre a la immensa majoria d’estudiants. Precisament, aquest fet convida a invertir la situació i, en comptes del càstig que ha suposat el model sobre els mestres i els estudiants, allò que més s’escau és suspendre els autors i una bona manera d’evidenciar-ho és aprovar les víctimes.

6. L’aprovat general als alumnes, com a centre i destinació de l’ensenyament, és enaltir la lluita i la resistència de tot el sector, principalment dels docents i de les mares i pares dels estudiants. Simultàniament és donar carabassa i suspendre el curs als gestors de la Conselleria d’Educació i els qui han atiat el foc de la irracionalitat i l’abús. A qui cal suspendre és als botxins i a qui cal amnistiar és a les víctimes. Aquest fet marca més i aclareix que només hi ha dues trinxeres: la dels agressors i la dels agredits. Cal escollir. La resta són vuits i nous.

7. Fa 10 anys, a més dels transeünts ocupants de la Conselleria d’Educació, els qui més varen cridar contra l’aprovat general varen ser Libertad Digital i el diari El Mundo. Ara qui ha agafat el relleu han estat els impulsors ideològics del TIL: Jorge Campos, Carlos Delgado, amb les comparses efímeres de grupuscles creats ad hoc (No vaig de vaga i companyia). Fa 10 anys, tota l’oposició va fer pinya i va tancar files en suport de l’aprovat general com a mesura efectiva i l’èxit va ser absolut. Algú ara vol fer el paper d’esquirol contra una mesura tan oportuna i eficaç? Amb quin argument sindical, ètic o, simplement, social?

8. Nemo me impune lacessit. Cap atac sense resposta. La resistència és la victòria; a punt d’iniciar el darrer tram del curs escolar, allò que cal és arribar al final sense afluixar gens ni mica i, arrodonir l’actitud digna del sector educatiu (mestres i professors, sí, però també pares i mares i alumnes) amb qualque traca final de lluita efectiva per recordar que, per la força i amb imposicions ideològiques, no es pot configurar una política educativa. Cal deixar clar que no els ho permetrem! Que no ens faran callar! L’objectiu ha de ser que aquest hagi estat un curs excepcional i que el proper obliguem a recobrar la normalitat que requereix la tasca educativa. Caldran nous gestors, disposats a negociar i a treballar el model escolar, amb consens.

9. És evident que hi pot haver moltes altres iniciatives en altres camps. En el terreny judicial (de fet, ja n’hi ha en curs), en el sindical, en el social… Tot suma i res és sobrer ni incompatible, però a banda de marxes, festes i accions vindicatives, les guerres no es guanyen amb la publicitat i la propaganda, sinó amb un combat tenaç i constant. Les accions públiques per fer veure que la lluita continua són necessàries, però únicament amb una resposta clara, contundent, lúcida i efectiva (ei!, les quatre darreres definicions pertanyen a la proposta d’aprovat general de fa 10 anys), obtindrem el resultat que l’experiència, el seny i la justícia reclamen.

10. La lluita per les llibertats no caduca mai. La defensa del dret a l’educació no pot ser sotmesa al dirigisme de ningú. L’aprovat general no pot ser mesurat, únicament i de manera restrictiva, des d’un vessant estrictament pedagògic i obviant factors més transcendentals, perquè les valoracions no es poden limitar a raons tangencials. L’aprovat general és una proposta que reclama posar a la balança tots els aspectes i pensar, sobretot, en l’efecte que generaria. Quan ens han declarat la guerra la prudència no ens ha de fer traïdors. Tothom s’hauria de fer una pregunta gens retòrica: ¿no hauria de preocupar-nos (a qualsevol docent, pare, mare o estudiant) coincidir amb l’opinió i el rebuig de la consellera responsable d’aquest fracàs educatiu? Jo, amb ella, no aniria ni mort de fam al forn del cap de cantó. I una de més socràtica: ¿no hauria de preocupar a qualsevol membre de la FAPA, del PSIB, del PSM, de l’OCB, de CCOO, d’UGT, de l’STEI, de la CEPC, de l’AELC i de tantes altres entitats, desdir-se del pronunciament a favor de l’aprovat general que, en circumstàncies molt menys adverses que les actuals, varen decidir? Tan efímers són els posicionaments? Tan incoherents? Tan gegantina és la reculada en només una dècada? L’aprovat general és un acte revolucionari i valent de plantar-nos, just a finals de curs, talment com ens vàrem plantar quan va començar. És un crit contra l’abús del mal govern, contra una irrupció violenta de la política sobre l’educació, és el crit de finals de curs: PROU!

(*) Publicat en dos articles al Diari de Balears els dies 22 i 23 d’abril de 2014