Etziba Balutxo...

L’ANTICATALANISME BORBÒNIC DE FA 100 ANYS

En aquell context, per decret reial i amb l’escolta de quatre vaixells de guerra, dia 18 de març de 1905 arribaren a Mallorca les despulles de Jaume III, exhumades el dia abans a València. Els botifarres i corifeus ho utilitzaren per inventar un sentiment “mallorquinista” que no és altra cosa que espanyolisme ranci i anticatalanisme manipulador. L’operació no era gens innocent, sinó ben planificada des dels mecanismes obscurs de l’estat. L’anticatalanisme té marca espanyola i no només a Mallorca i a València. A finals d’any, dia 25 de novembre de 1905, va succeir un fet transcendental a Barcelona. Un dibuix humorístic, publicat al setmanari Cu-cut!, va ser l’excusa per a l’assalt de tres-cents cinquanta militars que destruïren les instal·lacions del setmanari i de La Veu de Catalunya. L’agressió no només va restar impune, sinó que va rebre la felicitació de tota la premsa de Madrid i de tot el ventall ideològic espanyol. La violenta acció va ser referendada per la “justícia espanyola” (dos termes antagònics) i s’ordenà tancar el Cu-cut! i La Veu de Catalunya. A més, el Govern va aprovar una llei de símbols (la de Jurisdicciones), que considerava delicte l’ús de la senyera i conferia un xec en blanc als militars. Ejército y Armada publicava: «Hay que castellanizar a Cataluña. Hay que pensar en español, hablar en español y conducirse como español de grado o por fuerza. El soldado y el marinero catalán deben ir a servir a otras regiones de España para frecuentar otro trato y adquirir otros hábitos y costumbres. De brusco, insubordinado, soez y grosero como es en general el catalán se volverá amable, transigente con las ideas de los demás y educado. El día 1º de febrero no debe haber un solo soldado en la región catalana siendo substituidos por los de las demás provincias españolas, llevando allí la mayor guarnición posible y manteniendo el estado de guerra». La Correspondencia Militar, anava més enllà: «El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y el fuego». No amagaven gens, com mal dissimulen ara, que ens havien declarat la guerra!

ALCOVER DEFINEIX L’ANTICATALANISME

El 1906 se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En el discurs del president, Antoni Maria Alcover fa una proclama: «… quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana» i «responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans, i que per a tothom fossin tinguts per tals». D’Alcover són, també, aquestes paraules de 1909: “¿Som catalans els mallorquins? Qui el negarà, aqueix fet, en no ser un ignorant presumit? Sols una ignorància supina explica que hi hagi pogut haver un periòdic que tractàs de posar en ridícul això dels catalans de Mallorca. El malnat autor hauria fet molt bé d’estudiar una mica lo que s’atreví a ridiculitzar. (…) La nostra nacionalitat és la catalana. De Catalunya sortim, d’allà vengueren els nostres majors. No volem res amb ells? Idò som uns renegats: renegarem la nostra sang. Desgraciat del poble que en renega! Quin lloc més ignominiós li reservarà la història? (…) La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha de ser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa.”

L’intent de fer d’Alcover una icona anticatalana topa amb el retrat que va fer dels gonelles: ignorants, malnats i renegats. Per això, com feren els botifarres l’any 1905 i, després, el 1927 i el 1949 (durant dues dictadures militars), ara enalteixen el nom de Jaume III, a qui farien bé d’oblidar, perquè és un mal referent que els esclatarà als nassos, amb un senzill repàs de la història.

JAUME III, UNA ICONA DEL TOT DESENCERTADA

L’abril de 1904, Maura i Alfons XIII comprovaren a Barcelona i Palma com creixia la consciència de catalanitat. D’acord amb la tradició borbònica, calia atiar l’esquarterament i, dia 2 de desembre, un decret reial ordenà l’exhumació a València del cadàver de Jaume III per a ser traslladades Palma. El 18 de març de 1905, el Pinzón, escoltat pel Nueva España i el Numancia (quins noms, no?), desembarcà les restes i, sota la representació reial del Conde de España, es dipositaren a la Llotja abans de dur-les a la Seu. Un equip mèdic examinà les restes: al cadàver li mancava el cap, vuit vèrtebres i un peu. La crònica del dia abans a València ofereix una dada que delata que l’empelt del morat no només ve d’enrere, sinó que és una mostra més de castellanització: “Al subir la urna al cañonero, junto a la enseña nacional se izó a media asta el pendón morado de Castilla sobre les barras de Aragón”. Tot plegat, destapa les intencions: crear una icona de l’anticatalanisme. Quina qualitat oferia Jaume III per a ser enaltit mig mil·lenni d’ençà de la seva mort? Alfons XIII, Maura i els botifarres el presentaren com a víctima de “l’imperialisme català”. Una falsedat històrica gegantina que no s’aguanta.

Set anys després, l’any 1912, l’Ajuntament de Palma acordà fer un monument a la plaça de Joanot Colom, davant de la Porta Pintada, per on va entrar Jaume I a la ciutat. L’any 1915 Enric Clarasó mostrà l’escultura d’un almogàver i se li demanà que hi afegís la del Conqueridor. El conjunt resultant s’inaugurà el 20 de gener de 1927. Ideològicament, Jaume I i el seu besnét Jaume III representen dos móns antagònics. Si el primer és un símbol d’èxit i d’unió, el segon identifica la desfeta. I era la desfeta allò que calia mitificar. Així, dia 17 d’octubre del mateix any, s’inaugurà a Llucmajor una estàtua en bronze de l’escultor Josep Maria Camps que representa la mort de Jaume III (1). L’acte, presidit pel capità general en representació d’Alfons XIII, va concloure amb “vivas al Rey y a España” (La Vanguardia, 18-X-1927). La pluja d’aquell dia, en plena dictadura de Primo de Rivera, va deslluir l’acte, però les cròniques enlairaven un rei víctima d’una invasió catalana, quan l’invasor havia estat ell.

L’ANTICATALANISME ÉS ESPANYOLISME DESTIL·LAT

Cal advertir que, d’ençà dels Decrets de Nova Planta, l’anticatalanisme ha estat una pràctica constant de tots els governs espanyols. Encara que s’ha fet més evident durant les dictadures militars i al llarg de totes les monarquies borbòniques, també durant els efímers períodes republicans, l’esquerra espanyola ha estat tan jacobina com la dreta.

El maig de 1946, en ple franquisme, s’inauguraren solemnement a la capella de la Trinitat de la Seu les tombes de Jaume II i Jaume III, obra de Frederic Marès (2). Tres anys després, dia 25 d’octubre de 1949, coincidint amb el 600è aniversari de la mort de Jaume III, per iniciativa de Gabriel Alomar Esteva, autor d’una barroera Historia de Baleares que reflecteix l’antítesi del pensament del seu germà Antoni Ignasi i del seu cosí Gabriel Alomar i Villalonga, es va inaugurar una creu, obra de l’arquitecte anticatalanista, a l’espai on hi va haver la batalla (1). Al peu s’hi gravà la llegenda Tui memores tui. Tota una declaració irònica, perquè, de “tui”, Jaume III només en va tenir de lloguer i seria post mortem quan la manipulació de la història n’hi conferí algun. És el cas de la poetessa Maria Antònia Salvà, la qual, tal com va fer amb Franco, glossà Jaume III i els dos monuments. També és el cas del terrorista Jaime Martorell, condemnat per dos atemptats criminals, un contra el Delegat del Govern Jacint Ballesté (per ser català) i l’altre contra el repetidor de TV3. Martorell va promoure homenatges a la creu del camp de batalla, continuats per grups espanyolistes que han merescut l’elogi i el suport de Llorenç Vidal i Antonio Alemany. Encara que a la llengua li poden fer dir el que volen i que el paper aguanta qualsevol mentida, mitificar Jaume III és una impostura. Qui vulgui enaltir un bon rei té en Jaume I, qui vulgui enaltir un heroi a qui el poble va fer líder té en Simó Tort Ballester i qui vulgui enaltir un màrtir, defensor de la llibertat i de la pau, té Emili Darder, però Jaume III ni va ser un bon rei, ni va ser cap heroi, ni tampoc cap màrtir. Usar el seu nom en va certifica l’estultícia dels qui presenten un ambiciós com a víctima. La mort, en una batalla que va generar, va ser la culminació d’un regnat nefast i perjudicial per Mallorca.

I, DE COP, APAREIX EN PEP GONELLA!

A la segona meitat del segle XX, l’evidència va esvair Jaume III com a referent, perquè tal com li va passar en vida els mallorquins no el seguiren. Els anticatalanistes intentaren fer una bandera d’Alcover, però aviat abaixaren veles, en descobrir la seva proclamació de català. Sense figures on aferrar-se, dia 30 de juny de 1972, amb Franco encara viu, el Diario de Mallorca publicà un manifest, signat per Pep Gonella, nom del protagonista d’una cançó popular (3), talment com hauria pogut signar Sor Tomaseta. Les cartes de l’emboscat delataven l’intent de secessió contra la unitat de la llengua i una crítica contra l’Obra Cultural Balear. Es va dir que el pseudònim encobria Lluís Ripoll, però ell ho negà i Moll li va acceptar. Una anàlisi més acurada dels escrits apunta cap a una possible acció conjunta de tres noms ben relacionats. El primer seria Antonio Alemany, director del diari que publicà les cartes. El segon seria Josep Zaforteza, President d’Editora Balear (titular del Diario de Mallorca) i avui de la Fundació Jaume III. El tercer seria Llorenç Villalonga. Tots els arguments i els referents que fa servir Pep Gonella coincideixen de ple amb els desbarats exhibits per Villalonga en els articles anticatalanistes. Les rèpliques raonades, sobretot les de Francesc de B. Moll, desfarien les estupideses del personatge fins que es retirà. D’aleshores ençà, les darreres dècades han nascut i desaparegut a Mallorca grups defensors de “lo nostro”, fabricants de “gramátikas histórikas y kulturas bâlèás” i associacions geomètriques (siguin “Sentros” o “Sírculos”). Com si pel fet de pixar creguessin ser uròlegs, pel fet de parlar es creuen filòlegs. Mostren el llautó. Al final, el gonellisme no és altra cosa que l’anticatalanisme irracional empeltat a sang i a foc… i subvencionat! Res de nou! Indalecio Prieto destapà a les memòries que Lerroux era un agent, patrocinat amb fons reservats de l’estat, enviat a Barcelona pel president espanyol Segismundo Moret amb l’objectiu d’aixecar els obrers contra la burgesia i impedir que el catalanisme esdevingui l’element catalitzador que uneixi el poble cap a la llibertat. Ara, l’envestida de l’espanyolisme en totes les modalitats (catalunyesos, gonelles, blaveros, quintacolumnistes, lerrouxistes, “ciudadanos” o socialistes subjugats) és idèntica i, com sempre, a sou dels mecanismes de poder (el judicial inclòs, pobre Montesquieu!). La diferència és que, fa cent anys, tota l’esquerra catalana va mossegar l’ham i ara ni ERC ni les CUP no han caigut en el parany i només ho ha fet un PSC sense nord, totalment desarrelat del seu fonament ideològic, abans adscrit al catalanisme polític i avui, amb l’excusa de bastir una nova Espanya, retut incondicionalment a l’uniformisme jacobí.

ARA (2014) RESSUSCITA PEP GONELLA!

Torna-m’hi, torna-hi! Recentment, militants i simpatitzants del partit que mal governa les Balears han impulsat una Fundació Jaume III, a imatge i servei de la política guerracivilista que altera la convivència ciutadana i la bona feina dels educadors. La plataforma, saludada amb entusiasme des de la rància dreta monàrquica espanyola, està formada per persones conegudes per exigir el bilingüisme, quan cap d’elles escriu en la llengua de la terra i més d’una no ha dit mai “bon dia”. En una cosa han estat coherents: el nom escollit els hi va com sabateta a son peu. Com sol passar, els mites que s’evoquen defineixen a qui els enalteix. Qui va ser aquell rei insensat? Vegem-ho i tanquem així aquest nou intent de manipular les persones i la història.

EL VERTADER ROSTRE DE JAUME III

Jaume III va néixer a Sicília el 1315. Després dels regnats del seu avi Jaume II, el Prudent, i del seu oncle Sanç I, el Pacífic, ambdós més partidaris de pactes que de guerres, Jaume III, el Temerari, va ser designat rei als nou anys, però no assumí la corona fins a la majoria d’edat, el 1335, després d’un consell de regència. Casat el 1336 amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons III, el Benigne, i germana de Pere III, el Cerimoniós, va ser deslleial en els deures. El regne de Mallorca era subordinat al d’Aragó, segons el tractat de Perpinyà de 1279 (renovat a Argelers el 1298), i el rei de Mallorca devia vassallatge al rei catalanoaragonès. Jaume III defugí l’obediència de manera obstinada i reiterada i se li va obrir un procés amb imputacions greus d’haver conspirat, instat a insubordinar-se, encunyat a Perpinyà moneda barcelonina i fomentat la circulació de moneda francesa al Rosselló i a la Cerdanya. Lluny de rectificar i acatar la lleialtat deguda, donà per trencat el vassallatge de manera temerària i es guanyà el sobrenom que l’identifica com a irresponsble o, pitjor encara, traïdor. El 1343 va ser declarat culpable i desposseït del regne. En compliment de la sentència, Pere III desembarcà a Mallorca i, amb poca resistència, va retre les tropes del rei sediciós, el qual abandonà els seus i fugí a Perpinyà, on pretenia fer-se fort. Tanmateix, el juliol de 1344, Jaume III es rendí a Pere III amb l’única condició que li fos respectada la vida i la llibertat. Per condescendència, li foren mantinguts els dominis d’Omeladès i Carladès i el senyoriu de Montpeller, on l’any 1346 va morir la seva esposa en circumstàncies més que sospitoses. En pocs mesos, el 1346, Jaume III es va casar amb la seva cosina segona Violant de Vilaragut, entre fortes crítiques d’haver tramat la mort de Constança.

Aviat es va veure que la rendició de Jaume III no havia estat sincera, sinó estratègica i un nou acte de traïció, perquè va vendre les terres d’Occitània al rei de França i va armar un exèrcit de mercenaris del Llenguadoc, la Provença i les repúbliques italianes per atacar Mallorca. En total tres mil infants i quatre-cents homes a cavall, oportunistes a sou que no tenien res a fer contra la perícia i l’entrenament dels almogàvers de l’illa. Jaume III tenia l’absurda esperança que els mallorquins s’unirien al seu exèrcit quan tothom sabia que el poble no anava d’ell. Des del desembarcament a l’illa l’11 d’octubre de 1349, per tot allà on passava el seu exèrcit: a Pollença, a Alcúdia, a Muro (on va destruir cases i conreus) i a Inca els mallorquins li oposaven resistència. Dia 24 d’octubre les tropes de Jaume III, des de Porreres, anaren a Llucmajor, on acamparen amb la ingènua pretensió d’atacar Palma l’endemà. El governador de l’illa, Gilabert de Centelles, des d’Algaida li va tallar el pas. El matí de dia 25 hi va haver l’enfrontament armat. La mala gestió de Jaume III com a governant es va veure superada per la incapacitat de dirigir el combat i, a les poques hores, un almogàver de Borriana li tallà el cap. D’immediat, les tropes invasores mercenàries es rendiren i el fill del rei, el rei Jaume IV que mai no regnaria, va ser apressat.

Molts d’anys després començà la falsificació. Historiadors insolvents com Santamaría i els seus aduladors (Jaime Martorell, Llorenç Vidal, Antonio Alemany…) han dit que Jaume III va ser “vilment assassinat” (a una guerra que ell va moure?), que era un heroi (un traïdor?) i que fou el darrer rei de Mallorca (d’un Regne que conservà les institucions fins que foren abolides amb els Decrets de Nova Planta?). Si una poetessa ridícula de l’Escola Mallorquina enaltí el mal rei, Guillem d’Efak a El regne enmig del mar, una història de Mallorca en cançons, definí en vuit versos la veritat:

(*) Aquest escrit recull i unifica tres articles publicats al Diari de Balears els dies 28 de febrer i 3 i 4 de març de 2014, sota el títol Ressuscita en Pep Gonella?:

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/ressuscita-pep-gonella.html

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/ressucita-pep-gonella.html

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/ressucita-pep-gonella-1.html

(1) Vg. arxiu adjunt MONUMENTS

S’homo de na Portell (o també: Es germà des porquer)
era un cabrit;
se va tallar un dit fent un llaüt;
va davallar (o també: el va curar) es puput felanitxer
que feia de barber davant can Pau.
Es patró Nicolau (o també: Es cosí Nicolau) va matar l’ase.
Li va ficar s’espasa arran des cul (o també: a dins d’un ull)

Per a escoltar-la: http://www.youtube.com/watch?v=HYagg3hHcPw