EL PARLAMENT QUE NO INTERESSAVA
Deixa un comentari***
Professionalment, des de 1979, jo era responsable de l’obra social de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1982, la institució va commemorar el centenari de la fundació amb un ric i exitós programa d’actes. Aquella celebració posà en relleu la mancança d’un centre de cultura propi a Palma i, per aquest motiu, Carles Blanes, director de l’entitat, m’encarregà l’elaboració del corresponent projecte. Varen ser mesos intensos de feina. Aquell mateix any el Banc d’Espanya havia instruït les caixes d’estalvis a no crear obres socials que requerissin de manteniment. De fet, “la Caixa” ja havia iniciat les “generoses donacions” de les seves clíniques i biblioteques. Els Ajuntaments “beneficiats” rebien el regal enverinat amb alegria i posant plaques d’agraïment per la donació. El cert és que les caixes quedaven com un sucre i penjaven el mort a les institucions públiques, les quals s’havien de fer càrrec del personal i del manteniment dels centres rebuts.
En aquell context, per obtenir l’aprovació d’una obra social nova com era un centre de cultura, s’havia de justificar molt bé la necessitat i raonar, amb garanties objectives, la seguretat del manteniment futur. No va ser una feina fàcil, però la realitat és que, en aquells moments a Palma, no hi havia cap instal·lació mínimament ben dotada. Vaig elaborar el projecte, titulat Ateneu Sa Nostra, amb un ambiciós i complet programa d’actuació que incorporava l’aleshores avantguardista proposta (inexistent a tot l’estat) d’una videoteca. Definides les característiques, es varen posar anuncis encriptats, sense desvetllar la destinació ni el comprador, i es publicaren als cinc diaris d’aleshores (Baleares, Diario de Mallorca, El Día, La Tarde i Última Hora) sol·licituds de locals amb les condicions definides en el projecte (ubicació, metres, estat de l’edifici…). Es va rebre un sac de propostes: el Gran Hotel (en procés de subhasta pública per part de l’Institut Nacional de Previsió), Can Bauçà de la Plaça de Cort, Can Barceló de la Plaça Quadrado… Al Consell d’Administració que havia de decidir, vaig defensar la proposta del Gran Hotel, entre la ciutat alta i la baixa, entre la Rambla i el Born, amb un aparcament públic avinent, amb el Teatre Principal al costat… Abans d’aprovar-ho, decidiren encarregar, al cap del departament d’immobilitzat, l’elaboració d’un informe de viabilitat. Tot i el preu assumible (no arribaria als cent milions de l’anterior subhasta frustrada), va ser totalment negatiu. Entre d’altres coses record que deia que el Modernisme no resolia els llums interiors, però el motiu principal era el cost de la reforma (3). Descartades, com a possibles alternatives, totes les altres ofertes rebudes, alguns membres del Consell d’Administració apuntaren la situació crítica que patia el Círculo Mallorquín a punt de liquidació. Decidírem visitar les dependències i vàrem veure que reunia les condicions establertes en el projecte.
La negociació amb els responsables del Círculo Mallorquín va ser de les més fàcils i diligents que he viscut mai. Vaig haver d’elaborar una breu història del local i la societat (4) per incorporar al dossier amb la proposta que havia de beneir o denegar el Banc d’Espanya. En poc temps, el desembre de 1982, vàrem rebre l’autorització del pressupost i del projecte, amb felicitació inclosa. El preu de compra es va establir en cent milions de pessetes per l’edifici i altres 50 per tota la biblioteca, la pinacoteca i el mobiliari. La compra-venda es va materialitzar el primer trimestre de 1983. L’Ateneu seria una realitat a finals d’any. La primera constatació lamentable va ser veure l’estat de la biblioteca. No hi havia inventari fet. A molts de llibres, fins i tot enciclopèdies, s’havien arrabassat pàgines amb evident intenció de censura. El nom d’Emili Darder que durant anys havia tengut cura de la biblioteca estava proscrit. Tot plegat, allò requeria reparació. M’hi vaig capficar. Ens trobàvem immersos en la preparació de la campanya electoral i, atesa la circumstància que Joana Maria Palou del Museu de Mallorca també anava a les llistes li vaig comentar el tema i em va suggerir de contractar dos becaris per fer l’inventari. Com a mínim, evitaríem l’espoliació de la biblioteca i de la pinacoteca. Amb Miquel Pasqual, company de feina, encarregàrem l’elaboració de l’inventari a Andreu Ramis i a Gabriel Camps. En paral·le es començava a dissenyar la programació de l’Ateneu, de cara a 1984, que havia d’inaugurar-se amb l’exposició de la pinacoteca de l’entitat. Tot això, però, es feia en la més absoluta discreció i retardant la política de comunicació fins a finals d’any. (5)
A mitjan mes de juny, quan ja s’havia definit el primer govern autonòmic de les Balears (6), em convocaren hora per hora a una reunió urgent. Carles Blanes, director de la Caixa de Balears, coneguda ja popularment com Sa Nostra, em va instar a cercar un nou local, perquè el Círculo Mallorquín el compraria el govern. Em vaig exclamar per l’any de feina tudat i em va confiar que ell ja s’havia rebotat, però que era una decisió forçada per la política. Aleshores el President de Sa Nostra era Josep Zaforteza que havia estat senador en el mateix partit de Jeroni Albertí i Antoni Cirerol, els dos promotors principals d’aquella cessió. Una cessió més que generosa, perquè Sa Nostra va efectuar la nova compra-venda per l’import exacte que n’havia pagat, cent-cinquanta milions de pessetes, i es va menjar fins al darrer cèntim totes les despeses d’ambdues operacions i l’assumpció de les plusvàlues generades. En definitiva, el negoci de Madò Coloma o de Na Peixfrit. A més, va lliurar als nous compradors l’inventari que s’havia fet, tant de mobiliari, com de la pinacoteca, com de la biblioteca. A canvi, en reconeixement al traspàs, el Parlament regalaria un quadre del Círculo Mallorquín a Sa Nostra. Cap dels que vàrem proposar Carlos Blanes i jo no va ser acceptat i, al final, va ser un oli de Llorenç Cerdà de la badia de Pollença.
La notícia es va escampar a la premsa i el sigil que havia mantingut Sa Nostra li va anar a la contra. De fet, tot es presentava com si la iniciativa de comprar el Círculo Mallorquín hagués estat del nou Parlament. Ni el més mínim reconeixement a Sa Nostra. Durant anys i panys, s’han publicat monografies sobre el Parlament, en llibres i en còmics destinats als escolars. A cap de les cronologies apareix la doble compra-venda de Sa Nostra. Al contrari, sempre s’havia amagat de manera ben intencionada fins que dia 5 de maig de 2004, més de vint anys després d’aquella operació, es va posar una placa reparadora en reconeixement al paper de l’entitat. Hi va haver un dinar entre els membres de la Mesa del Parlament i l’equip directiu de Sa Nostra. En aquesta darrera condició, vaig tenir ocasió d’assistir-hi i em vaig permetre la satisfacció personal de repartir l’article que havia publicat en el seu dia.
L’article (el trobareu al final en un arxiu adjunt) es va publicar a la pàgina 3 del diari El Día el 27 de juny de 1983, quan la premsa ja havia donat per fet que el Parlament comprava l’edifici del Círculo Mallorquín. El vaig titular El do de l’oportunitat i vaig fer ús únicament de la informació que havia aparegut als diaris per no ser acusat de violació del secret professional. Crec que, ara, trenta anys després, la lectura completa resulta més que il·lustradora. En síntesi, l’article manifesta una gran sorpresa per les presses en adoptar, a la primera reunió de la Mesa del recent constituït Parlament, l’aprovació de la compra sense cap estudi previ. Retreia que l’anterior Consell General Interinsular, que havia improvisat les instal·lacions a la Llotja, no hagués previst la situació i que la decisió fos presentada, sense debat polític previ, com un fet consumat. Explicava que es perdia l’oportunitat de comptar a Palma amb un Ateneu Cultural. Però, el bessó de l’article era més ambiciós, perquè assenyalava una molt major oportunitat perduda, ja que el lloc idoni per fer més exemplar el recobrament de les institucions era el Palau Reial de l’Almudaina, símbol de l’autogovern, en una situació privilegiada i amb unes infraestructures prou amples (Palau de la Reina, Capella de Santa Aina, Capella de Sant Jaume, el pati d’armes…). Convertit en quarter de l’exèrcit, la propietat s’havia transferit al Reial Patrimoni. Atesa la circumstància que la família reial havia ocupat, per donació irregular de l’antiga Diputació (7), el Palau de Marivent, la meva tesi era que el Parlament podia i devia reclamar-ne la cessió.
Aquell article, signat amb el meu nom sense esmentar cap condició professional ni política, em motivà dues estirades d’orella que vaig recollir amb detall en el meu dietari. L’article es va publicar un dilluns, el dia de la setmana que, els matins, a Sa Nostra es feia la Comissió Executiva i al PSM, els vespres, les reunions de la Gestora. Carles Blanes, em va cridar a capítol al seu despatx i em va amonestar per l’escrit… de part del President! El mateix matí, ja a darrera hora, entrà al meu despatx i em va amollar: “Cada dia estic més content de tu.” Dit això, va partir sense esperar rèplica ni agraïment. Aquell mateix dia, el vespre, hi havia Comissió Gestora del PSM. Record que, a més dels membres habituals, aquell dia varen comparèixer els dos diputats Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç. Aquest mostrà el seu disgust pel meu article. Qualificà d’utòpica i d’ingènua la meva proposta de reclamar el Palau de l’Almudaina. Es posicionà en defensa del Círculo Mallorquín perquè, entre d’altres coses, era un símbol que representava el final d’un privilegi de classe i la implantació de la Democràcia. Fins i tot, a un moment de la conversa va dir que la idea era seva i que no li havia costat gens convèncer Jeroni Albertí i Antoni Cirerol. La meva visió era l’adversa: situar institucionalment els polítics electes en el mateix espai que havien ocupat els botifarres i la dreta més franquista era un mal començament de l’autonomia. Allò que calia, al meu entendre, era recobrar el símbol de l’autogovern i cap altre millor que el Palau de l’Almudaina. De fet, fins i tot després de l’ocupació borbònica de 1715, va ser la residència dels virreis. Quant a la utopia, vaig dir que la proposta no era utòpica, perquè era ben real. Altra cosa seria el possible resultat, però jo creia que la possible negativa de la sol·licitud, posaria en evidència la Casa Reial.
Ningú no esmentà la meva proposta, però seria injust no voler recordar que algunes persones del meu entorn em valoraren la idea: les de la Gestora del PSM, i Biel Majoral, i Damià Pons, i molt poques més. Tota la premsa va aplaudir la nova seu del Parlament. Els senyors del Círculo es mostraven més contents que unes castanyetes. Alguns s’havien mostrat molt crítics amb el projecte de Sa Nostra, per la connotació republicana dels ateneus. Ja havien mostrat objeccions i intentat forçar el canvi de nom del futur cenre de cultura (8). El meu article no va rebre més que un comentari de menyspreu d’un monàrquic, signat amb un pseudònim que possiblement amagava Antonio Alemany; una prova de qui anava bé. Creia i crec que es varen perdre dues oportunitats: disposar d’un Ateneu Cultural i perdre l’opció de recobrar el Palau dels Reis de Mallorca. Després de tres dècades, la meva ingenuïtat perdura.
(1) Precisament l’article restrictiu on, entre moltes altres competències que blinden i anul·len les aspiracions de les Comunitats Autònomes, reserva per a l’Estat l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.
(2) El resultat a Palma l’any 1979 havia estat de 13 regidors UCD, 11 PSOE, 2 PC i 1 PSM. Malgrat la feina excel·lent de Joan Perelló, impulsor de la Política Lingüística, les eleccions de 1983 varen demostrar que el peix gran es menja el petit. El resultat fou: 14 PSOE, 11 AP i 2 UM. UCD s’havia desfet i esvaït.
(3) Ho corrobora el fet que, quan s’anuncià que “la Caixa” comprava l’edifici per fer-hi la seva casa de cultura, el pressupost de restauració s’acostava als mil milions de pessetes.
(4) Vaig ajudar-me dels llibres La ciutat esvaïda de Marius Verdaguer i Los cien años de Círculo Mallorquín de Julio Sanmartín, adobats amb referències històriques, entre les quals hi havia la de la recent pel·lícula Bearn, rodada en part en aquells locals.
(5) Entre d’altres troballes, vàrem descobrir que Emili Darder havia fet funcions de bibliotecari i, amb Carlos Blanes, coincidírem que seria un nom ben escaient per l’Ateneu o, si més no, per la biblioteca, però decidírem no divulgar la idea, conscients que abans caldria fer una feina prèvia de conscienciar la Junta. Tot es feia amb gran discreció. Jacint Planes i Santmartí publicà a la popular secció Gente del diari Última Hora que m’havia convidat a dinar per obtenir informació sobre els rumors que el Círculo s’havia venut per convertir en un centre cultural, però que no li havia confirmat res, tot i que estava segur que m’havia fet el suec.
(6) El resultat de les eleccions autonòmiques va ser: 21 AP, 21 PSOE, 6 UM, 2 PSM, 2 PS de Menorca, 1 CIM i 1 PDL. Tot i intentar que UM optàs per fer govern amb el PSOE (en una proposta amb Fèlix Pons de President que incorporava els dos PSM), al final Jeroni Albertí va donar la Presidència a Gabriel Cañellas, ell va ser President del Consell Insular de Mallorca i Antoni Cirerol del Parlament.
(7) Saridakis va fer donació del palau al poble de Mallorca per fer-hi un Museu. La Diputació, per tant, va burlar la voluntat del donant. De fet, després de diverses reclamacions judicials, els hereus legals varen rebre indemnitzacions i recobraren una part important del mobiliari. Record que Bartomeu Payeres a la llibreria Ereso s’exclamà de la reforma que hi feren. Entre d’altres barbaritats, denunciava que havien fet una escala amb pedres litogràfiques d’alt valor.
(8) Quan jo ja no feia feina a l’Obra Social, es va habilitar un local al carrer de la Concepció de Palma, comprat als hereus de Fulgenci Rosselló, expresident de Sa Nostra, i es va destinar a Centre de Cultura, amb aquest nom. L’Ateneu , doncs, no va arribar a existir mai, tot i que entre els fundadors de Sa Nostra hi havia hagut els més destacats membres de l’Ateneu Balear (Antoni Maria Sbert. Josep Lluís Pons i Gallarza…).
NOTA FINAL Vaig anunciar aquest article al post scriptum final del que vaig dedicar al llibre-entrevista a Damià Ferrà-Ponç que podeu trobar a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233463