Etziba Balutxo...

Molt bon dia a tothom!

Un any més ens reunim en l’espai que va ser fossar clandestí i patíbul d’il·lusions i que, ara, és un racó de la memòria per recordar els principis d’igualtat, de germanor i de llibertat; els ideals que mai no es podran afusellar. Cada any, ens abelleix escoltar paraules de sufragi als morts i de tendre consol als familiars, per revalidar uns valors que sempre són en el punt de mira dels enemics de la llibertat. Jo he optat per confessar-vos les dues coses que em passen pel cap cada vegada que vaig a actes com el d’avui.

El primer que pens és que, tot i que cada any hi ha més actes a més pobles i amb una assistència creixent i nombrosa com la d’avui, per llei de vida hi ha persones que l’any passat hi eren i enguany no hi són. Quantes d’aquestes persones se n’han anat sense haver dit la seva? Quanta de memòria perduda! La segona cosa, que pens és si, de l’any passat ençà, hem avançat o hem reculat en el camp dels valors republicans. Aquest pensament obliga a fer un cop d’ull a allò que ha passat els darrers mesos.

Les catàstrofes naturals, des del terratrèmol d’Haití fins al tsunami del Japó, es mesclen amb altres desastres provocats per la mà imperfecta de l’home, com a la central nuclear de Fukushima. Aquests drames no són fruit de la planificació. En canvi, allò que sí és intencionat són les vulneracions dels Drets Humans. Ho il·lustraré amb exemples que coneixeu. Segurament no compartireu tots els meus punts de vista, però almenys convidaran a la reflexió.

El Dret a la Vida es vulnera arreu. A més de la negligència de no atendre la fam que cada dia es cobra centenars de vides, encara s’aplica la pena de mort, sense que la comunitat internacional faci res o, pitjor, faci parts i quarts en funció de qui l’aplica. El passat setembre evitàrem la lapidació d’una dona a Iran mentre la mateixa setmana, a una presó de Virginia, Teresa Lewis era assassinada amb una injecció letal sense que cap nació aplicàs sancions als Estats Units.

Més de 500 persones en el darrer mes han mort ofegades en enfonsar-se les barques clandestines a la recerca d’un lloc on poder viure dignament. La solidaritat del nord amb el sud es limita a repatriar morts.

En nom de l’ordre internacional, s’ataquen o protegeixen, segons convingui, dictadures africanes, armades a canvi de petroli pels qui després les combaten. Amb l’eufemisme de “missions de pau” i lamentant morts civils anomenades “danys col·laterals”, estenen la destrucció sense respectar cultures. Al·leguen la protecció del món per promoure guerres, dividint-les entre legals i il·legals, quan les morts innocents no entenen de diferències legislatives.

Si el Dret Humà més elemental, el de la Vida, pateix penes de mort, racisme i guerres, què no patiran els altres drets? Com està la llibertat d’expressió? Quan l’agost passat wikileaks va publicar documents secrets que destapen com ens enganyen i manipulen, es va criminalitzar el director de la xarxa, Julian Assange. Suècia en reclamà l’extradició per una denúncia d’abús sexual. Amb l’acusació d’un delicte que repugna a tota persona sensible s’obté el descrèdit. La pressió internacional i l’ambició d’ocupar el seu lloc, provoca que alguns col·laboradors es desmarquin. Desqualificat, els britànics acorden l’extradició a Suècia que manté un tractat bilateral amb Estats Units, on podrà ser remès per enfrontar-se a l’acusació d’espionatge, castigada amb la pena de mort. De fet, aquests dies s’ha fet públic que un dels informadors de wikileaks que facilità vídeos amb crims de guerra a Iraq, Bradley Manning, de només 23 anys, és víctima de tortures a l’Amèrica del “Yes, we can!”.

Algú pot creure que aquestes coses queden lluny. Doncs no tant. Si llegiu els documents de wikileaks que afecten Espanya, veureu qui demanà fa més d’un any a la CIA intervenir a Líbia: Carmen Chacón. Si voleu vulneracions més domèstiques contra la llibertat d’expressió, tenim vius i recents els tancaments dels repetidors de TV3 per la Generalitat Valenciana i les desconnexions que ens afecten aquí. I si en voleu de més grosses, Espanya avui té persones tancades per delictes d’opinió. En rigor democràtic, s’anomenen presos polítics.

I què passa amb els drets dels pobles? El de decidir el seu futur, per exemple? Els qui s’exclamen contra el dret a l’autodeterminació, contemplen com el ciutadà que espera ser Felip VI l’ha reclamat aquests dies a Israel a favor del poble palestí. I el dret dels pobles a conèixer el seu passat que tant afecta als qui ens reunim aquí? Hem vist com una iniciativa plausible del contradictori jutge Garzón ha certificat que la llei d’Amnistia es va fer per protegir els assassins. A la contra, a la façana d’on era Can Mir, el magatzem des d’on es feien les passejades nocturnes sense retorn, hi ha la placa d’una avinguda dedicada a un criminal de guerra. L’Ajuntament de Palma ha aplicat la llei als noms dels militars, però manté el del patrocinador de la guerra i de les morts.

El mateix ajuntament, esquivant l’informe de la doctora Cantarelles, atresora la vergonya de mantenir el monument al Baleares, un destructor que havia bombardejat i mort població civil abans de ser enfonsat per la marina republicana. Per aixecar el monument, es va obrir una subscripció amb aportacions de Mussolini, Hitler, nazis alemanys, feixistes italians i falangistes. El maig de 1947, Franco, amb mig milió de morts i milions de víctimes vives a l’esquena, inaugurà el monòlit anomenat Inmortalidad! El far fa 22 metres, per tal que, com preveu el projecte, es pugui veure des de mar endins “para que los navíos puedan tributar un grito de Arriba España”. L’obra s’acabà amb doblers confiscats per la comissió depuradora. Ara, en una doble vexació, obliguen les víctimes a compartir el monument amb els botxins! El primer patrimoni ètic a defensar és la dignitat i, si hi ha pedres que la profanen, primer són les persones. La deficient llei de Memòria Històrica no ha d’emparar disfresses per deixar erecte un símbol feixista aixecat per Hitler, Mussolini i Franco, mantingut durant 28 anys de franquisme i 36 més d’ençà de la restauració borbònica de 1975. Cal esbaldregar la Feixina. Demolició!

En els darrers mesos, encara trobam més dèficits. En el camp dels Drets Civils, un fet reiterat, gens casual, que rebaixa l’autoestima dels mallorquins, és veure desfilar davant dels jutges joves processats per parlar una llengua oficial, denunciats pels qui haurien de ser els seus servidors. Una situació amb tics de racisme. Cap catalanoparlant no pateix maltracte lingüístic a cap altre país del món. Cap parlant de cap altra llengua del món (japonès, alemany o rus) no pateix el tracte que alguns policies espanyols, sentint-se superiors, practiquen impunement contra els mallorquins. On queda l’article 2 de la Declaració Universal dels Drets Humans quant a no discriminació per raó d’idioma? Si parlam dels Drets Laborals ens topam amb una reforma que retalla conquestes a treballadors i pensionistes. Una altra reculada social és la privatització de les caixes d’estalvis, als peus de la banca especuladora. Si parlam del dret a la bona gestió, hem patit un enfilall de robatoris per part de polítics sense escrúpols a qui determinada premsa brinda espai exculpatori. Al robatori econòmic, hem d’afegir l’estafa de l’incompliment de promeses electorals que fa perdre la credibilitat de la classe política i la fe dels electors.

I del Dret a la pau? L’estiu passat, arran de la copa del món de futbol, hi havia gent que cridava enfervorida: A por ellos!, el crit dels qui volien entrar a Madrid quan els republicans deien No pasarán! Gens innocentment, usen el nom de la roja (que és rojigualda) per publicitar l’única selecció d’un estat plurinacional. Abans de la final, el ciutadà que aspira a ser Felip VI va dir: Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes. El comitè antiviolència o feia vacances o feia els ulls grossos!

Hem vist dèficits democràtics que fan creure normals. Quan alguns ajuntaments o el Parlament de Catalunya prohibeixen els toros, es promou la declaració de bé d’interès cultural a tot l’Estat. Així, no només fomenten la tortura d’animals, sinó que, a una barbaritat pública, l’anomenen “fiesta nacional”. En ple debat dels bous i de la llei antitabac, els membres del Tribunal Constitucional van als toros a fumar-se un puro just abans de dictar la sentència que retalla un Estatut votat pel poble que el seu teòric defensor va impugnar. També hem escoltat milers de declaracions del govern afirmant que parlar amb ETA, com feren els anglesos amb l’IRA, és un xantatge a la democràcia, mentre el mateix govern ha negociat amb pirates de Somàlia i terroristes de Mali. A ca nostra, han tomat una casa centenària a Cala Tuent, mentre es decreta, prevaricant a les totes, la protecció d’una piscina que barra el pas per la vorera, però que pertany al director d’un diari d’ultradreta a qui reverencien polítics de dreta i d’esquerra (Joan Mesquida, Ramon Socias, José María Rodríguez, Jaume Matas…).

Tot el que hem vist en el darrer anuari confirma la imperfecció del món, la ineficàcia dels governs i la innocència de qui es beu el discurs dominant, perquè prefereix viure en la ignorància que descobrir la veritat. És cert que no hem vist els avanços científics que es fan en defensa de la salut i la millora de la qualitat de vida. Ja sabem que fa més renou un arbre quan cau que un bosc quan creix i que ens mostren la persona que travela i no les que l’ajuden a aixecar-se. Per això, hem de valorar i saludar qualsevol fet positiu.

Un d’aquests fets positius és el projecte del Mur de la Memòria a Palma, amb els noms de més de 1.500 víctimes i un text explicatiu de Llorenç Capellà que comença: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església.” Però aquella bona nova va rebre l’atac de la caverna. Un banquer, el seu advocat, un professor de l’Opus Dei, un imputat, fill de voluntari de la División Azul, autor dels discursos de Matas, i qualque epígon de darrera hora, atacaren com a Colectivo Ramón Llull, furtant el nom del savi en una llengua que no utilitzà mai. Arguments? Cap ni un! Atacs a Llorenç Capellà i a Memòria de Mallorca? Tants mai! Aferrats a la teoria negacionista, desbarren a les totes amb tics que delaten el vell discurs falangista.

“En Mallorca, la represión fue una escalada ante el pánico creado por el desembarco de la columna de Bayo organizada por la Generalitat Catalana, bajo banderas catalanas y con el objetivo de anexionar Baleares a Cataluña”. Això escriuen i es queden tan amples! Si els fan veure que els assassinats havien començat abans de l’arribada de Bayo i que els vertaders invasors eren els revoltats, repliquen: “No sirve de nada discutir quien empezó, quien fue el primero. Estos personajes de la placa son incitadores al odio y al rencor”. En síntesi, diuen que el text demostra incultura; que remoure els fets no deixa els morts en pau; que s’ha d’oblidar i no evocar la història; que el Mur de la Memòria és un monument a la venjança i que allò que cal és tornar a l’esperit de “la reconciliación nacional”. La seva pertinaç crida a l’oblit els desemmascara. Massa bé saben ells que els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la. Exigeixen que passem pàgina, perquè no ens volen deixar llegir! Temen la veritat!

Però allò que més els va irritar va ser la paraula “aquiescència”, aplicada al paper de l’Església. Quin ull de poll trepitjat! I això que la paraula és generosa, perquè significa “consentiment passiu d’una cosa” quan, en rigor, l’església va fer part activa de la insurrecció i de la repressió. De la col·laboració amb els revoltats, hi ha proves a rompre. Els capellans legitimaren els crims. Que no diguin que hi eren per caritat cristiana, perquè no pretenien brindar assistència espiritual, sinó obtenir una confessió de culpa dels condemnats per exhibir l’arrogància de perdonar innocents a punt de ser afusellats. La frase era: “ja els podeu matar que estan confessats!”. No es limitaren a mirar. Què hem de dir del teatí pistoler Julià Adrover, intèrpret del comte Rossi? I de Nicolau Saggesse, un capellà que decretava que “El separatismo es un delito” i de qui Francesc de B. Moll escriu: “Anava amb la pistola pels pobles incitant, fins i tot des de la trona, a caçar rojos”. I què hem de dir dels capellans que, emparats en una hipòcrita acció humanitària, disparaven trets de gràcia? El testimoni veraç del propietari d’una antiga fonda de l’entorn de la plaça Major de Palma, on anaven capellans joves a canviar la sotana per les corretges, es recorda a una glosa popular:

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada.

No ens ha de venir gens de nou el comportament de la Conferencia Episcopal española, perquè és la conducta habitual de l’església catòlica. No cal endarrerir la mirada a la “santa” inquisició per certificar que ha estat, al llarg de tota la seva història, còmplice activa d’assassinats i depuracions. Els Gomà, arran de la victòria dels feixistes, o ara, els Rouco Varela, es desgargamellen per incitar les víctimes a l’oblit i despotriquen contra la Llei de la Memòria Històrica. El cinisme no té enfront! Ho diuen, precisament, els membres d’una secta que cada any incita a recordar el martiri de Jesús de Nazaret durant una setmana que determinen “santa” i que malmena el calendari laboral a un estat que es declara no confessional. Ho diuen els mateixos que, encara ara, santifiquen les seves víctimes de la guerra incivil, però no totes! Només les del bàndol dels revoltats, mentre ignoren els capellans bascos afusellats pels feixistes o, a Mallorca, Jeroni Alomar, el capellà Poquet, afusellat amb l’acusació d’haver salvat la vida a uns fugitius.

Tal com va passar fa anys amb uns articles contra TV3 que animaren l’atemptat al repetidor d’Alfàbia, l’ideòleg d’aleshores, ha tornat atiar el foc integrat en el Colectivo Ramon Llull. El seu escrit de 7 de març acaba: “Las personas con responsabilidad moral deben denunciar públicamente estos intentos de quebrar la convivencia pacífica”. Només tres dies després, grups falangistes de mal cafè, ultratjaren el Bosc de Calvià i l’entorn del futur Mur de la Memòria de Palma. Qui trenca la convivència pacífica? Com així els signants de l’article esquiven la condemna i la denúncia? Com així els autors no han estat detinguts? La desídia de l’actual Delegat del Govern, Ramon Socias, contra les accions de l’extrema dreta o dels servidors públics que burlen la legislació vigent, contrasta amb la diligència que aplica als joves independentistes. De nou, la doble moral d’un virrei i d’una Espanya que no ens mereixem. Si l’ultratge al Bosc de la Memòria fos a la Feixina, segurament hi hauria gent a la presó. Els qui profanen els espais de les víctimes, s’envalentonen en sentir-se protegits per un Estat que no només no condemna els crims del franquisme, no només no anul·la els judicis indignes, no només no repara les confiscacions, no només obstaculitza l’exhumació de les fosses i la recerca de desapareguts, sinó que garanteix la impunitat dels botxins i fa que els criminals de guerra campin a lloure.

Tant els articles com els atemptats, certifiquen els estereotips de dos móns antagònics. El d’uns vençuts pacífics i el d’uns vencedors exhibicionistes. Dos móns que no s’han esvaït, perquè s’ha pegat una portada a la història sense fer la teràpia reparadora. Sota la bandera d’una reconciliació predicada per qui no ha demanat perdó, som l’únic país del món occidental on no només no s’han condemnat els crims, sinó que els criminals ni tan sols no han estat jutjats. Per això, no senten culpabilitat. Els que esclafaren la república, la suplantaren amb una dictadura i reinstauraren la monarquia, són intocables. Qual algú ho denuncia, apareix l’acusació abjecta de maniqueisme i donen a entendre que tots són iguals. No ho hem de tolerar, perquè ni som ni volem ser com ells! S’aferren que a la zona republicana hi va haver barbaritats, però el paral·lelisme és fal•laç, perquè hi ha massa diferències. Ningú no nega que, a zones lleials al govern legítim, també hi va haver crims de guerra. Però aquests crims varen ser jutjats i castigats severament. En canvi, Franco va matar durant 39 anys, fins el setembre de 1975, amb 20.000 republicans assassinats ja finalitzada la guerra. Però la diferència ètica que els que acusen de maniqueisme no poden rebatre és que els republicans governaven per la voluntat del poble i els militars es revoltaren contra un govern legítim. Les armes contra les urnes.

Bona gent que sou aquí, no puc pintar-vos un somriure a la cara, però sí dibuixar-vos-hi esperança. Després d’aquest panorama algú em pot retreure com així he començat amb un bon dia. Doncs, he començat amb un bon dia, perquè avui és un bon dia. Ho és, perquè malgrat els intents de la gent reaccionària, malgrat el discurs alimentat per determinats mitjans de comunicació, malgrat el paper pusil·lànime d’una part de la classe política, malgrat el silenci covard dels il·lustrats, malgrat tot, ser aquí avui és un acte de dignitat, de coratge i de resistència! Un bon dia!

Fa 80 anys d’ençà de la República i en farà 75 de la insurrecció feixista. Els qui compartim els valors republicans, encara avui som exhortats a oblidar. Enmig de tants de dèficits democràtics, aquest desolador panorama té el risc de fer-nos caure en el desànim i pensar que no hi ha res a fer. Jo crec tot el contrari per una raó ben senzilla. Si la passejada virtual que he fet pels esdeveniments del darrer any ha semblat catastròfica, he de dir-vos que la nostra situació és infinitament millor a la de l’any 1931, amb una societat amb un analfabetisme que fregava el 50%, controlada pel caciquisme i el catecisme, amb abusos de poder i amb crítiques condicions laborals, sanitàries i educatives. Si les persones a qui honoram varen assumir amb alegria la lluita per un món més just i solidari, nosaltres, en una situació sensiblement més còmoda, no tenim cap excusa per a no revalidar i transmetre als joves els vells valors republicans.

Cada imperfecció que vegem ens ha d’animar a corregir-la. Cada injustícia ens ha de mostrar quantes de causes nobles existeixen i entendre que la lluita per les llibertats no té data de prescripció. El compromís de defensar un món millor, exigeix constància. Quina sort, la nostra, en el fons! Quin gran suport sentir-se al costat de les persones conscients! Quina força tenir ideals pels quals lluitar! Quin privilegi dotar l’existència amb valors republicans! Quin luxe tenir una raó de ser! Quina satisfacció viure a la trinxera de la dignitat per donar sentit a les nostres vides!

La lluita i el compromís no han de ser una penitència, sinó una festa. Els demòcrates disposam de dues eines invencibles: la memòria i la paraula. La memòria és la vida; la paraula, l’esperança. Hem d’eixordar el silenci i decantar l’oblit. Mentre el record sigui viu i es pugui transmetre, sempre serà un bon dia, perquè la memòria i la paraula són la nostra força i la nostra raó. Són les nostres armes. No en tenim ni en volem més! No hem de tenir por de combatre l’oblit ni de parlar, perquè els demòcrates mostram cara per diferenciar-nos d’aquells que s’emmascaren de nit i, ni tan sols, no respecten els cementiris!