Trobar algunes de les millors obres de la literatura catalana (i de la literatura universal traduïda al català, però aquest ja és un altre tema) és molt sovint complicat. Les llibreries viuen angoixades per la novetat constant i la maquinària no s’ha de deixar d’engreixar perquè d’aquesta rotació constant en viu molta gent (tot i que de vegades, en el sector del llibre, els qui millor viuen són els transportistes que en porten amunt i avall). Amb aquesta premissa és complicat tenir llibre de fons (ocupa espai de novetats) i seguint la lògica editorial només es tindran els clàssics que són lectura escolar obligatòria i formen part del fons viu o, amb sort, algunes rares excepcions en col·leccions de butxaca o pertinents a temeràries aventures editorials dels editors que són editors i no simples publicadors. Editors que en algun moment se l’han jugada per reeditar llibres que després -i aquí en tenim la culpa nosaltres, els lectors- no s’han venut.
Perquè sí, diguem-ho clar: ens omplim la boca demanant reedicions o aventures editorials singulars i després, a l’hora de la veritat, girem l’esquena a qui s’ha jugat els quartos per posar al nostre abast llibres imprescindibles. Les vendes més que discretes de molts títols imprescindibles ho demostren: som un país que no llegeix els seus clàssics (siguin antics o contemporanis). Potser perquè a l’escola ens han vacunat en contra o molt possiblement perquè ningú fa la feina de promocionar-los com toca.
Heu vist algun autobús municipal (per tant a cost zero) amb imatges de Pedrolo o Joan Fuster o Rodoreda o Capmany (exemples multicanviables) i amb incitacions a la seva lectura? Heu vist algun dels ferrocarrils de la Generalitat folrat de textos literaris nostrats? Trobem incitacions a la lectura a les sales d’espera dels hospitals o dels tanatoris o d’Hisenda o de l’administració pública en general o de les estacions de transport? Difícilment. I asseguro que seria relativament fàcil.
Passa que molt sovint ens quedem enlluernats per la cultureta de mostrador i ens oblidem d’actuacions pràctiques, menys lluïdes i amb menys fotos, com per exemple reeditar els nostres clàssics. Hi ha iniciatives al respecte, molt lloables, com determinades partides de la Institució de les Lletres Catalanes, però cal un gran pla de lectura transversal per al país (incís, per què ningú no parla de cultura en els programes electorals i per què ningú no ens explica quina importància tendrà la cultura en la futura Catalunya, tant a la proposta independentista com a la proposta unionista?) però amb això no n’hi ha prou. Les institucions públiques, totes, haurien de destinar partides al manteniment del patrimoni literari del país. I aquest patrimoni només es conserva de tres maneres: amb el fons viu -les reedicions-; amb la difusió d’aquest patrimoni de totes les maneres possibles; i amb la creació de la necessitat lectora. Els editors herois que reediten un autor clàssic no hi haurien de perdre bous i esquelles, però els lectors tampoc hauríem de fer de detectius per poder llegir la Capmany, en Pedrolo i tants i tants d’altres (i sí tenim les biblioteques, però a alguns ens agrada tenir les nostres biblioteques).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!