Tot i que fins ara a la campanya no s’ha parlat gairebé gens de cultura (diuen que als programes polítics hi ha pàgines i pàgines redactades, però que ben poques parlen de literatura), l’altre dia un centenar de persones del món de la cultura varen donar suport a la llista de Junts pel Sí, i corre un manifest signat per uns 350 escriptors que també dóna suport a la independència. No és tan mediàtic com el dels esportistes, però Déu n’hi do.
Sigui quina sigui l’opció independentista que cadascú esculli -la campanya de la CUP i en particular la descoberta com a oradors de Baños i Gabriel crec que està fent replantejar-se el sentit del vot a molta gent que hauria votat Esquerra si anés sola i que vol la independència de totes totes- el que està clar és que la literatura en llengua catalana sortirà totalment beneficiada amb la independència.
Per què? Per múltiples motius. En primer lloc perquè a l’interior competirem, se suposa, en igualtat de condicions. Vol dir això que deixarà d’haver-hi llibres en castellà a les lleixes de les llibreries? Ni pensar-hi. Per molt que ens hi esforcem, els que voldríem que la situació actual es revertís i que el 80% de l’espai l’ocupessin els llibres en català i el 20% els llibres en castellà, això ho tenim pelut. El que passa és que, gradualment, anirem tendint a la normalitat. A ocupar cada vegada més espai. D’un dia per a l’altre no es deixarà de parlar castellà -llengua contra la que no hi tenim res en contra- sinó que el català passarà a ser a poc a poc la llengua referencial, la vehicular. I això ens serà bo perquè amb la independència augmentarem el potencial de coneixedors de la llengua i per tant els possibles lectors. I a més a més, tindrem unes lleis pròpies que ens faran decidir com serà el nostre ensenyament i el paper que hi tindran en el futur les humanitats. Entre moltes altres coses. És clar que el procés serà lent i gradual, però estarem millor, sens dubte.
L’altre gran èxit serà de cara a l’exterior. La literatura catalana competirà en igualtat de condicions que la resta de literatures estatals i per tant no tindrem un Estat que ens amaga i ens arracona com ha passat fins ara. Frankfurt 2007 va ser molt important perquè ens vàrem projectar al món i l’Institut Ramon Llull potser és una de les infraestructures d’Estat més reeixides, però serem plenament el dia que no haguem d’explicar què dimonis som. I això ja serà un gran què.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!