Atzabeja

 

ESPAVENT                                             

                                                 (A René Char)

Esfereïdories en dipòsit,
tot ple de circumstància deixades
com qui no ho vol i només per ofici és fet
—voilà le temps de délateurs—
sobre el ribatge de les diverses faunes
digitals: centenes, milers, qui sap,
milions de nafres de lesa humanitat;
un amo retraient-li al gos
la mossegada a qui li dóna el pa;
algú ven per dos-cents milions [d’euros, ep]
aquell qui dóna cops de peu;
un ésser humà mor, ara mateix,
en algun lloc, a mans d’un altre [per què
ho adjectivem d’humà?, si és un pecat de gènere:
allez, les gens, tout nous appartient].
I tot i així, la lluna és pluja aquesta nit, l’esfera
enferra el brou dels ulls, i el dia de demà
farà escudellams blaus al coll
de cigne de la truja, enzims
per a la catàlisi de la indiferència d’allò que es glossa
persona, subjecte, viador o gent.

 

(L’autor del poema és l’autor del blog.)

.