El Bloc d'en Xavier Monge

Montilla ja ha presentat les prioritats del govern. Passats els 100 dies ja anava essent hora, la veritat. Veig que Vilaweb en destaca tres: la llei electoral, l’ordenació territorial i l’oficina antifrau. Parlaré de la segona, de les altres ja tindrem temps ja que la cosa va per llarg (pel 2010 de fet). Fa temps que dono
voltes al tema de la reordenació territorial tant del Principat com
dels Països Catalans. La divisió del nostre país en tantes
administracions i la submissió a la seva ordenació ens ha deixat prou
tocats en aquest aspecte. El debat territorial fa temps que sona; els
exemples més clars i de fa temps probablement són la Vegueria Penedès i El Lluçanès és comarca. (segueix)

Hi ha diversos temes respecte les comarques i les vegueries que
s’haurien de debatre a fons. El primer lloc, cal que tinguem present
que l’actual règim jurídic de les comarques no val per a res. Els
Consells Comarcals haurien de ser un esglaó de la piràmide democràtica;
piràmide en el bon sentit, no pas d’organització piramidal/vertical,
sinó de baix a dalt. Les comarques han de respondre a les realitats
històriques però també a les realitats socials dels territoris del
país. Les comarques haurien de tenir un pes fonamental en
l’organització institucional dels Països Catalans.

D’altra
banda, les vegueries són una organització amb sentit històric nacional
i suposen, simbòlicament, trencar amb l’organització provincial, una
divisió imposada i pròpia de territoris militarment ocupats i
administrats (ara per ara és el què som…). Així doncs, les vegueries
cal entendre-les com un pas cap al trencament amb l’estructura
institucional imposada i antidemocràtica espanyola. Malgrat això, només
la total independència dels Països Catalans poden garantir una
organització territorial real, pròpia, amb sentit històric i que
permetin la democràcia real i directa al país; quelcom que mai podrem
assolir si ho fem amb obediència i submissió
a les lleis espanyoles i franceses. Tot i així, la voluntat política
aconsegueix moltes coses i en aquest sentit hem de caminar.

Desenvolupar una política nacional de base local i comarcal és bàsic tant per la construcció, reunificació
i independència nacional, com per l’avenç en polítiques socials de
redistribució de la riquesa, en drets civils, en democràcia directa i
real, etc. Els municipis (els barris em el cas de les ciutats), les comarques, les vegueries d’agrupació intercomarcal arreu del territori català són la base d’una doble política de gran importància estratègica: els avenços quotidians
que es palpen a curt termini per un costat, i la creació d’una sòlida
estructura organitzativa democràtica i de base capaç de trencar amb
qualsevol norma i estat (espanyol i francès en el cas que ens ocupa) i
aconseguir així la reunificació dels Països Catalans, la independència i el socialisme.

L’ordenació territorial com a arma d’enfrontament

Fins ara he explicat com crec que l’ordenació territorial pot
ajudar a avançar cap a la reconstrucció nacional i la lluita per
l’emancipació. Ara bé, d ela mateixa manera que pot ésser eina de
cohesió, una política territorial duta a terme per l’ocupant o
l’obedient pot provocar enfrontaments interterritorials d’extrema
gravetat. M’explico: fa temps que gent de les comarques centrals del
Principat, del Berguedà i el Bages concretament, xerraven que amb la
distribució de vegueries possiblement només hi hauria un hospital
públic a Manresa deixant a les altres capitals de comarca només amb
Centres d’Atenció Primària (CAP). L’enfrontament està servit ja que
tothom vol els serveis bàsics necessaris.

El cas explicat és
només un simple exemple del què pot passar en els propers mesos i al
llarg de la legislatura. La nova divisió territorial servirà d’excusa
per reduir serveis bàsics i centralitzar-los en àmbits com la sanitat,
treball, justícia, educació, habitatge, etc. Amb tot, l’error estaria
en caure en el parany d’en Montilla i els seus aliats d’ERC i ICV.
L’oposició a la reducció de serveis bàsics que haurien de ser
universals s’ha de fer des de l’escrupolosa
defensa d’un marc territorial i polític correctament planificat que
garanteixi a totes les persones l’accés als drets i serveis universals
i que contribueixi a la participació política i la democràcia real i
directa.

Un altre apunt, que deixaré per més endavant quan s’acosti
de nou el debat sobre la llei electoral, és l’estreta relació que
guarda amb el tema d’avui. Certament, seria un frau acordar i aprovar
la llei electoral abans que l’ordenació territorial ja que això vol dir
que la premissa serà l’actual ordenació provincial, una burla de les comarques com ens territorial fonamental democràtic i una mostra més que comarques si vegueries no són més que mer folklore pels partits de l’arc parlamentari principatí.

Bé, suposo que el tema donarà per més; o si més no hauria de donar ja que és molt important un debat a fons sobre la qüestió.