La supressió de Impost sobre el Patrimoni
Un nou capítol de l’ofensiva neoliberal
Article publicat a la Fàbrica [enllaç] el 10 de desembre de 2007
Zapatero va justificar la supressió de l’impost perquè recau de manera desigual i sobretot sobre les classes mitjanes, ja que assegura que les classes altes tenen maneres d’eludir el pagament. El president del govern reconeixia així que els instruments de política fiscal no són prou eficaços per garantir que els impostos es paguin com toca i que serveixin com a mesura re-distributiva de la riquesa. No s’entén que per evitar el frau fiscal, enlloc d’incrementar les mesures de control sobre els grans propietaris perquè paguin el què els correspon, es suprimeixi un impost que té per objectiu la redistribució de la riquesa s’acord amb el patrimoni. D’altra banda Zapatero assegura que aquest impost ja no és útil per mesurar el patrimoni i per resoldre-ho, de nou, opta per la supressió enlloc de repensar els mecanismes per comprovar de manera efectiva el patrimoni dels contribuents.
Cornuts i a pagar el beure
El Ministre d’Economia, Pedro Solbes, s’havia manifestat poc temps abans contrari a la supressió de l’impost. Els motius de Solbes, lluny de estar basats en una política d’esquerres, era que l’impost està transferit a les comunitats autònomes. Així doncs, l’Estat haurà de compensar a les comunitats per la pèrdua dels ingressos que suposa. La idea de Solbes era deixar continuar la guerra entre comunitats veïnes per rebaixar l’impost fins a suprimir-lo per atreure empadronaments de persones amb grans patrimonis. D’aquesta manera la desaparició de l’impost seria cosa de cada comunitat autònoma i la caixa central de l’estat no s’hauria de preocupar de la compensació. La tàctica de Solbes no és pas nova, ja fa temps que s’està donant aquesta situació amb l’impost de successions amb el que la diferències entre comunitats ha dut a autèntiques fugues de patrimonis per evitar pagar un impost que lluny de suprimir-se hauria de tendir a augmentar el les seves quotes més altes. Aquesta política està conduint als governs autonòmics a la supressió de l’impost de successions.
Aquesta mesura tindrà un efecte directe en el finançament de les comunitats autònomes. En primer lloc aquestes perdran una font d’ingressos directes que no havien de passar pel sedàs dels pressupostos generals de l’estat. Per la via de la compensació aquests ingressos hauran d’arribar a través de les transferències de l’estat a les comunitats autònomes i ja sabem que en aquest camí es perden molts diners. Lluny d’aprofundir en l’autonomia financera els dos grans partits estatals caminen de nou cap a la involució autonòmica. En segon lloc s’agreujarà la situació de dèficit fiscal. Les comunitats que més reben en concepte de “solidaritat interterritorial” sumaran la quantia de l’impost en el paquet a rebre, mentre que les que més aporten hauran de sufragar aquesta xifra en detriment del què rebran com a compensació. De fet el mateix Solbes va confirmar que la compensació es faria en el marc de la revisió del sistema de finançament autonòmic. Un mal negoci financer, de nou, per als territoris dels Països Catalans que resten sota ocupació espanyola.
Política fiscal i la fi de l’època daurada de l’estat del benestar
De la conferència de Zapatero organitzada per The Economist encara hi ha més aspectes preocupants. L’obsessió per “modernitzar” el sistema fiscal espanyol no és més que una de les potes de la política neoliberal de la Unió Europea. Segons el president espanyol l’impost del patrimoni és l’únic aspecte que trenca un sistema fiscal "raonable" i "equilibrat". Acte seguit va afirmar que encara queda marge per a la reducció d’impostos sempre es faci d’acord amb el “superàvit estructural” de l’economia espanyola. Algú li hauria d’explicar al president espanyol que hi ha serveis públics i polítiques socials que requereixen inversions fortes des de fa anys com ara l’ensenyament, la sanitat, les infraestructures, etc. De fet, ni tant sols hi ha prou diners per aplicar la Llei de Dependència.
La política de dèficit zero iniciada pel govern d’Aznar ja va suposar un cop fort a la política social a l’estat espanyol, que s’ha vist agreujada per l’Estratègia de Lisboa de la UE que s’ha traduït en el Plan Nacional de Reformas. La progressiva reducció i supressió d’impostos aboca a les Administracions Públiques a reduir la seva intervenció i en conseqüència a privatitzar els serveis públics, fins i tot els bàsics, com ja està passant amb la sanitat, les universitats, els transports, etc. També es veuen greument amenaçats els sistemes de pensions i subsidis de jubilació i atur. A tot això, el president encara té la barra d’anunciar que segons els càlculs del govern els comptes públics es tancaran amb un superàvit de l’1’8% del PIB o fins i tot més. Tot plegat només indica una retallada en despesa pública en un moment en què la inflació general però sobretot de productes bàsics com la llet, el pa i el pollastre ha posat en escac l’economia de milions de llars de l’estat. Les prioritats de la classe política espanyola se situen en el terreny empresarial i no pas en la qualitat de vida dels treballadors i treballadores.
Quan un govern està disposat a enfrontar-se a presidents sud-americans per defensar la inacceptable actitud de grans multinacionals com Unión Fenosa o Repsol-YPF però no a enfrontar-se a patronals i lobies de butxaques farcides per garantir que els ciutadans arribin a final de mes i tinguin un sostre on viure, creure que encara podem fer quelcom amb la política socialdemòcrata és una ingenuïtat. El neoliberalisme ha guanyat la batalla a la Unió Europea i l’alternativa ja no pot passar per cap intent de reforma del sistema econòmic.
Amb tot es confirmen els pitjors pronòstics i sembla que la defunció de l’estat del benestar de l’Europa posterior a la Segona Guerra Mundial és imminent. Ni els socialdemòcrates i els seus aliats eco-socialistes defensen un model social basat en el benestar i una mínima redistribució de la riquesa en el si d’economies obertes de mercat. La socialdemocràcia europea ha assolit els seus objectius inicials amb èxit tot havent desarticulat el moviment obrer i les reivindicacions de classe i deixant el camí lliure a les polítiques neocon que acabaran de desarticular el poc estat del benestar existent.
Enderrocar per construir
Lluny de proposar fórmules màgiques de política fiscal cal fer una reflexió global sobre el model socioeconòmic actual. La integració europea ens ha abocat a una situació que es preveu extrema. La precarietat laboral s’ha disparat, la inflació creix a major ritme que els salaris que ja són insuficients des de l’inici, l’especulació immobiliària ha embogit el mercat de l’habitatge privant-ne l’accés a milions de persones, la privatització de serveis públics resta capacitat d’actuació i control públic fins i tot en els sectors regulats (gran apagada elèctrica), la qualitat de l’ensenyament cau en picat, les universitats introdueixen el sector privat acabant així amb espais de formació humana i crítica per crear simples subjectes de producció, etc.
Les alternatives polítiques al desgavell capitalista i a l’ofensiva neocon emparada per una esquerra gestionària titella dels grups empresarials ens obliga a actuar amb fermesa i determinació. L’esquerra encara existeix però és, indefugiblement, anti-capitalista. És en el terreny econòmic on ens juguem bona part de la nostra subsistència i no podem badar quan ataquen el poc que ens queda. L’ofensiva neoliberal hauria d’ésser l’espurna del contraatac, de la reorganització de moviments contestataris anticapitalistes que sacsegin el continent europeu de la mateixa manera que el sud-americà. Les lluites obreres i socials atomitzades que s’escampen arreu del territori necessiten un projecte comú capaç de plantar cara al capitalisme nacional, estatal, europeu i mundial. Cada oposició a un tancament de centres productius, cada revolta en defensa del territori, cada okupació, cada manifestació estudiantil, ha d’anar acompanyada d’una visió global de la situació que ens permeti plantejar alternatives reals a gran escala contra els problemes concrets que ens trobem dia a dia.
Caldrà enderrocar el seu imperi per bastir l’alternativa anti-capitalista arreu del món. Caldrà construir el Socialisme per crear espais de llibertat, igualtat i justícia.
Xavier Monge
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!