LES CABRES i LES PERSONES

 

El Roque cada dia feia el mateix ritual quan al matí entrava al corral per munyir: obria l’aixeta del safareig, esbandia la galleda i s’ajupia darrera  la cabra que ja tenia a tocar rosegant-li els pantalons, sempre la mateixa: “Quieta, Morena”. Les altres, amb les mamelles inflades, esperaven el torn per ordre, per l’ordre que elles havien decidit i que el Roque  ja coneixia. Només algun cop de banya i la jerarquia es mantenia en calma damunt d’aquell llit de palla, humit i tou. El Roque les observa i ja li sembla bé.

La llet, calenta i espessa,  saltava lliscant de la galleda a la gerra que el Roque havia col·locat darrere la tanca, fora de l’abast de les cabrioles dels petits. Quan acabés la munyida apareixerien uns quants veïns amb la seva lletera a comprar aquella primícia matinal per l’esmorzar.

El dia començava així: les mamelles tibants i calentones li escalfaven les mans i tot el cos, i l’olor de llet i d’herba seca l’anaven despertant mentre s’engrandia el seu orgull per aquelles cabres tan lleteres. Les millors del poble.

La darrera cabra que s’acostava a munyir era la Zarca que es mantenia tota l’estona remugant des d’un racó. “Vine, Zarca”.  Llavors era quan arribava la Dolores, la veïna del costat, amb el seu cassó, i el Roque munyia la Zarca directament en aquell pot. La Dolores sempre havia donat al seu fill la llet d’aquesta cabra perquè estava convençuda que era més perfumada. La volia amb molta escuma, i el Roque, que ho sabia, engegava el raig de llet de la mamella batent-lo amb força contra la paret del cassó i el pot s’omplia ràpidament amb un soroll sord d’alumini.

La Dolores marxava amb el cassó curull de nata tremolosa i la Zarca s’ho mirava de reüll. Les persones i les cabres en sintonia de veïnat.

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *