des del marge

el paisatge i altres accidents

6 de gener de 2017
0 comentaris

TORNAR a SANT HILARI

 

 

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també. Publicat a El9Nou el gener de 1990

Al Vallès l’aplec de Sant Hilari és el primer de l’any, i segurament el més freqüentat, ja que reuneix a l’ermita unes tres mil persones, veïns de Cànoves, de Cardedeu i de Corró. S’hi arriba pel camí carener que va cap al veral de la Serra i que segueix el mateix traçat de la riera que ve de Vallforners.

Des de Cardedeu la gent, a peu o en cotxe,s’enfila de bon matí carregada amb l’esmorzar, el dinar, el berenar i tot el que convingui:  taules i cadires de camping, pilotes per jugar, graelles per coure-hi botifarres…

A mà esquerra tenim els dolços turons de Corró i a la dreta la plana del Baix Montseny, amb el Montnegre, el Turó de l’Home i els contraforts de la Calma al davant que, quan de tant en tant, s’aclareix el bosc, ens fan aixecar el cap. El bosc que travessem és la barreja d’alzina i pi tan coneguda; l’argelaga, l’estepa i el bruc. Sovint, a les boques dels camins laterals, hi trobem les antipàtiques cadenes i cadenats barrant el pas. Ja les saltarem quan vinguem a buscar espàrrecs!

Algun any, que l’aplec s’ha hagut de posposar per culpa de la neu, els romeus més addictes hi ha pujat igualment en una passejada matinal de trepitjada flonja i sorda. I és que Sant Hilari els crida el dia exacte. Alguna altra vegada hi ha hagut sorpresa per a tothom: l’alzina centenària del trencall de can Siló ha estat tallada.. I ningú no s’ho explica perquè, tot i que senyorejava ben bé al centre del camí,, ur arbre com aquell no ens pot fer nosa.

Aquest any, a mig camí de l’ermita, ens hi hem trobat una gran tela pintada representant una autopista en dimensions naturals. Una autopista virtual que ens feia la pregunta de com anirem a Sant Hilari si aquella obra gegant es converteix en real. I és que la comissió antiautopista té imaginació i sentit didàctic.

Ja hi arribem: uns xiprers ens reben. També ens rep un camp de ceps i oliveres en bona convivència. I aquesta vinya ens refresca la memòria: al sant  se li atribuïa el do d’allunyar la pedregada, gran calamitat per la collita del raïm. La gent s’escampa per les àmplies feixes de l’ermita, prop dels lledoners sense fulla, a redós de les alzines, o a camp obert, que al gener ja l’agraïm, la tebior del sol.

Anem a recollir els panets beneïts, i comencen a fumejar les fogueres. A la petita era, vorejada d’una lliça de pedra molt ben construïda, hi ha músics i sardanes. La porta de l’ermita és nova, i el jou de la campana que es gronxa a l’espadanya també és nou. L’actual campana –no gaire grossa-  va ser fosa de l’anterior, que diuen que la hi va fer posar Carlemany.  La campana no para de tocar perquè l’entrada és franca i a tothom agrada d’estirar la corda. Els més hàbils fins i tot li fan donar la volta. Podria semblar que s’acaba de morir Mossèn Cinto si no fos per l’alegra general. Hi ha curses de sacs, hi ha ball. Geganters contra sardanistes juguen a estirar la corda.

Sant Hilari és un indret obert i esglaonat en el pendent de la Serra, i des d’allà veiem com la tarda va caient sobre la petita vall de camps, de cases i camins; de camps vermells llaurats fa poc i de camps que ja llueixen un borrissol verd. Veiem aquell ametller blanc tan atrevit i, allà baix, la línea humida dibuixada pels pollancres pelats i per les canyes. Sant Hilari és un jardí rústic que no en fa ostentació, però del qual algú té cura.

El sol ja ens ha fugit per l’esquena i un gran escampall de fogueres destaca en la mitja fosca com un campament gitano, mentre que a poc a poc tothom recull els trastets i se’n torn a casa.

 

Imatge: ermita de Sant Hilari   ©ddm


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.