des del marge

Publicat a El9Nou el gener de 2009

Al cap dels anys el paisatge potser ha canviat. I nosaltres també.

          De les nevades, el moment que m’agrada més és aquell en que les teulades i els cotxes aparcats comencen a ribetejar-se de blanc. És un punt molt especial on la neu ja s’agafa i va fent gruix. Parlo de les enfarinades, de les nevades petites, tranquil·les i vallesanes. No de rufaques, torbs o fenòmens tempestuosos poc habituals.

         Després d’aquests primers ribets anem veient quins materials i quins llocs fan més bon llit perquè la neu hi creixi, i quins no. Per exemple a l’asfalt li costa molt, al ciment no tant, i els roures són molt més bons receptors que els pins. En canvi, els fils de la corrent, ves per on, són molt bon lloc per que s’hi quedi la neu. Tan prims com són.

Faig aquestes observacions tan bàsiques perquè no sóc esquiadora ni esquimal. I no tinc cap coneixement dels cinquanta diferents noms que té el color blanc de la neu àrtica ni tan sols les denominacions de les diverses qualitats de la neu de les pistes de La Molina.

El que sí que em fa badar és aquest estrany aspecte que van agafant les branques dels arbres sense fulla, com banyes vellutades d’un isard, aquesta curiosa llum que no projecta ombres, i el conjunt del paisatge que va perdent les arestes i es va arrodonint. Tot plegat t’enlluerna i et segresta la mirada. Sobretot quan els flocs de neu abandonen la cadència lleugera i pausada de la seva caiguda i voleien  esverats com un estol d’estornells blancs. Però sense xiscles. Tot en un silenci molt explícit, en un cruixit sord sota la sabata del caminant.

Alguns jardins semblen plantacions de cotó amb les flors a punt de collir. Els cotxes, els bancs de seure i els parquímetres s’han anat colgant i amb prou feines respiren sota d’aquesta flassada blanca. Les distancies s’estan escurçant i confonent. Perdem la virtualitat de la perspectiva: tot s’arrodoneix. I també perd la punxa el soroll ambiental. L’estridència de les motos s’ha fos,  la tapa del contenidor no peta, i el rellotge del campanar no fa dong dong. Ha perdut els aguts i canta gloc gloc.  Estem en un món sec, blanc i passatger.

Foto: Els turons del Montseny    ©ddm