És viu encara en la memòria de molts catalans l´eslògan electoral del candidat del PSOE en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: FETS, I NO PARAULES. Però la realitat fins avui és que de fets cap de rellevant; i de paraules, més aviat poques.
I la major part d’aquestes per intentar de fer-nos creure que els problemes que avui patim a casa nostra no són responsabilitat d´un Govern que ja fa quasi quatre anys que no governa. I pel que fa als fets, cal nomes llegir els resultats de la darrera enquesta del CEO de la mateixa Generalitat: gairebé el 70% dels enquestats no saben o no contesten quan se?ls pregunta què és el millor i el pitjor que ha fet l’actual Govern.
L’aparell del carrer Nicaragua, conscient de la grisor i mediocritat del seu candidat per la manca d’un projecte il·lusionant pel país, van inventar-se que Montilla era un bon gestor. I això després d’enterrar el debat identitari que, segons ells, era el que li convenia al país. Un bon gestor per Catalunya, proclamaven. Per contra, fa pocs mesos a Madrid vaig tenir ocasió de preguntar a un diputat del PSOE – un molt alt càrrec en el partit – quina opinió tenien a Ferraz del pas de Montilla pel Ministeri d´Indústria .Astorat i amb les mans al cap em respongué: t’ho diré en dues paraules: UN DESASTRE.
Això es el que tenim. I podria molt ben ser que això sigui el que ens mereixem. Perquè a les nacions amb ets i uts, es voten partits nacionals. A Catalunya, en canvi, hi ha encara massa gent que, a l?hora de votar ho fa pels enviats de la metròpoli.El plet de Catalunya amb Espanya només podrà entrar en una via de solució real i vàlida quan la representació del PSOE al Parlament de Catalunya sigui tan marginal com ho és la del PP.
Quan serà capaç ERC d’arraconar el PSOE com ho ha fet CiU amb el PP.?
Si un dia els catalans fan possible que PP i PSOE sumats no tinguin mès de 30 o 35 diputats al nostre Parlament, aleshores el Parlament de Catalunya serà realment això, ?de Catalunya? i sobirà. Començarà aleshores a ser possible la recuperació de la nostra plenitud nacional. Una única estratègia hauria d’aplegar a tots els nacionalistes, catalanistes, sobiranistes, independentistes etc, etc, per fer possible aquest objectiu nacional. Altrament Madrid se?n fot de les nostres reivindicacions. Per acabar-ho d?adobar, mentre alguns, des de posicions dites independentistes, creguin que el millor camí cap a la independència es col·locar un membre de l’executiva del PSOE a la Presidència de la Generalitat, seguirem essent una colònia i no ens deslliurarem de l’ocupació espanyola, com si no ens ho mereixéssim!
Ricard Huguet
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Catalunya hi predomina l’afany destructiu. El lerrouxisme és evident. El pacte natural és el dels qui han defensat, sempre, sense condicions i en fermesa tot el que Catalunya representa com a Nació. L’Estat espanyol és absorbent, dèspota, colonitzador i traïdor (sigui qui sigui qui governi). Avui, Catalunya sofreix les conseqüències de l’espanyolització creixent, de l’ambició de poder, desmesurada, dels governants que no tant sols procuren per les seves butxaques, sinó que els hi importa un rave el nostre país. La direcció d’ERC va donarla Presidència de la Generalitat de Catalunya al Cap d’un partit antinacionalista el 2003, l’actual President de la Generalitat continua essent, i més encara, anticatalà i antinacionalista, és un escarni per Catalunya. La Generalitat ha quedat, i no sabem fins quan, a mans del PSC-PSOE, partit conduït des de l’Espanya recalcitrant en reconèixer els nostres drets i donar-nos l’autofinançament que mereixem per dret històric. I si afegim que fa 28 anys que governen als municipis com Barcelona, no cal ser massa intel·ligent per saber-ne els resultats. Els qui manen, ara, ERC, amb la seva autodefinició de “no nacionalista” com a base d’un nou republicanisme, ha ajudat a ensorrar més encara Catalunya com a Nació i com a referent a Europa. El desgavell és tant fortament de jutjat de guàrdia com la impotència de la ciutadania que patim front una situació realment irreversible. L’error del pacte del 2003 passa factura a tothom. Era antinatural. El discurs, no actualitzat, d’esquerres i dretes i les rancúnies, és una constant en boca dels actuals governants i en els mitjans de comunicació (a mans dels socialistes). Hauríem de despertar, i enfortir el sentiment i discurs nacionalista català des de la base més social de la ciutadania catalana. Catalunya té, encara, el privilegi de comptar amb referents polítics, socials i culturals, i seria imperdonable no comptar amb ells. Bona part de la ciutadania està decebuda, fastiguejada, farta de tanta insidia política, i el més greu: veu com el nacionalisme català va desapareixent. I això és fruit de l’estratègia anticatalana imposada pels partits que, actualment, mal governen el nostre país, i tenen, entre altres, l’objectiu de l’espanyolització. Estem sota les botes d’una Espanya que no canviarà els seus paràmetres vers Catalunya. Ens cal mobilitzar-nos, ens cal conscienciar- nos i conscienciar al nostre poble que tenim vida catalana, prestigi català, drets catalans i que la submissió s’ha acabat. Mentre tinguin cadires de poder i les butxaques plenes, la direcció d’ERC no s’anirà. El pitjor és que no s’enrecorden que el diner que reben és públic, és el de tots nosaltres.