pedra picada
arnau aymerich | rumiant, actuant, canviant el món
Avui costa pensar en res que no sigui el somriure inesgotable d’en Jordi. Tinc un record molt clar de la nit del 22 de maig del 2011. Era diumenge i ja teníem els resultats de les eleccions municipals. Els d’Argentona vam baixar a celebrar que havíem aconseguit un regidor a l’ajuntament, però a Mataró es respirava un ambient molt agredolç per l’entrada de tres regidors de Plataforma per Catalunya. Entre l’alegria i la decepció, hi havia moltes cares glaçades. Però quan vam entrar al Casal, tothom callava mentres parlava en Jordi.
Prement els punys amb la fermesa que sempre desprenia, amb els braços estesos i amb aquell gest tan clar, repetia una i altra vegada que la nostra lluita significa constància, amb sol, pluja, vent o boira. Colpia l’esperit a cops de consciència, ensenyant-nos amb cada paraula que per guanyar no es pot defallir. Amb el seu somriure inesgotable i un amor incondicional cap a tot allò pel què lluitava. Paraules, idees i acció. Ell ho era tot en un.
No vaig conèixer-lo tant com hagués volgut, potser per aquella perillosa sensació de saber que ell sempre hi era. Però aquell dia, abans de tornar a Argentona passada la mitjanit, vaig anar cap a ell i vaig abraçar-lo amb força, perquè volia que se m’encomanés tot el que ell tenia. Perquè molts de nosaltres volem ser com ha estat ell.
Vagis on vagis, Jordi, seguiràs empenyent la història cap endavant. A Mataró, al Maresme, ja hi has deixat sembrada una llavors que mai pararà de créixer. Fins sempre, company. No passaran. No passaran. No passaran.
Argentona, 10 de febrer de 2014
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!