Inmigración y República Catalana de Diego Arcos

LA SOLUCIÓ ARGENTINA PER A LA CRISI. 

En la conferència que reuneix a disset Premis  Nobel d’Economia per a debatre la crisi en
Estats Units i Europa,  Stiglitz va
assenyalar l’experiència argentina per a referir-se a la delicada situació dels
països europeus endeutats i lligats a l’euro. 

Per Tomás  Lukin de Diari  Pagina 12 Des de  Lindau

DEFAULT equival a cessació de pagaments.

LA SOLUCIÓ ARGENTINA PER A LA CRISI. 

En la conferència que reuneix a disset Premis  Nobel d’Economia per a debatre la crisi en
Estats Units i Europa,  Stiglitz va
assenyalar l’experiència argentina per a referir-se a la delicada situació dels
països europeus endeutats i lligats a l’euro. 

Per Tomás  Lukin de Diari  Pagina 12 Des de  Lindau

DEFAULT equival a cessació de pagaments.

“Hi ha vida després del  default i
d’abandonar un sistema de tipus de canvi fix. En l’Argentina, la fi de la
paritat  canviaria i el  default van tenir un alt cost. Després d’un
període de caiguda, Argentina va començar a créixer molt ràpid. Va créixer al 8
per cent fins i tot en absència del que molta gent considera les millors ‘’
pràctiques econòmiques, amb bones polítiques però no perfectes”, va assenyalar
ahir el Premio  Nobel d’Economia  Joseph 
Stiglitz. Durant la seva primera presentació en la Conferència de  Lindau, el professor de la Universitat
de  Columbia va recórrer al cas argentí
per a exposar que l’abandó o la reducció de la Zona Euro no seria inviable i
podria donar lloc a un procés de creixement econòmic. De totes maneres,  Stiglitz va considerar que és possible posar
fi a la crisi estructural de la Zona Euro i preservar la moneda comuna. Per
això, va qüestionar els plans d’ajustament fiscal, va reclamar que la Unió
Europea injecti recursos en els països perifèrics i va advertir que “sense
creixement no és possible sortir de la crisi. Com més es demori el resultat
polític majors seran la inestabilitat i els costos”. La  contracara de 
Stiglitz va ser el president d’Alemanya, 
Wolfgang  Schürer, qui va reclamar
majors retallades en la despesa. 

Encara que  Stiglitz considera que
l’euro és viable, sempre que es deixin de costat els programes d’ajustament de
la despesa i els hi reemplaci per mesures d’estímul fiscal, l’esment sobre
l’acompliment d’Argentina durant l’última dècada va habilitar el debat entre
alguns dels premis  Nobel d’Economia
d’orientació ortodoxa presents en 
Lindau. Daniel  McFadden,
guanyador del guardó en 2000 pels seus desenvolupaments vinculats amb la teoria
de la decisió, va compartir la visió de 
Stiglitz sobri les possibilitats que va generar el  default renegociació del deute i l’abandó del
tipus de canvi fix. Davant la consulta de Pàgina/12,  McFadden va destacar el comportament
macroeconòmic recent del país: “No es pot negar que al llarg dels últims anys
Argentina va tenir un molt bon acompliment. Europa ha de ser més agressiva per
a enfrontar la crisi”. Per la seva banda, l’economista  Edmund 
Phelps, premiat en 2006, va reduir l’acompliment recent d’Argentina a la
hipòtesi del “vent de cua” generat pel fort augment en el preu dels  commodities, fonamentalment la soia. Al seu
torn, va definir com un error la renegociació del deute. “Abans que bones
polítiques econòmiques, Argentina va tenir sort”, va considerar  Phelps en una breu conversa que va mantenir
amb Pàgina/12 i La Nació. L’aprofundiment de la crisi estructural de la Zona
Euro i la recessió que impulsen les mesures d’ajustament tornen ineludible
l’anàlisi de l’experiència argentina recent en àmbits acadèmics. L’abandó d’un
sistema de tipus de canvi fix, que va ser reemplaçat per un competitiu, i
el  default- renegociació del deute van
permetre que el país exhibeixi un destacat comportament macroeconòmic al llarg
de l’última dècada. Aquests fonaments de la sortida de la crisi argentina
constituïxen un dels eixos en el debat que mantenen 17 premis  Nobel d’Economia en la illa de  Lindau, al sud d’Alemanya, en el Llac
Constança. “Existeix vida després del 
default. Després d’una caiguda, Argentina va començar a créixer molt
ràpid”, va explicar  Stiglitz. 

L’economista no va recomanar que els països perifèrics de la  Eurozona, com Grècia, Portugal o Espanya,
declarin el  default i abandonin la
moneda comuna. No obstant això, va recórrer a l’exemple argentí per a
assenyalar que aquesta decisió política va ser costosa però va permetre recuperar
la senda del creixement i la reducció de l’atur. L’esment va ser “el comentari
més optimista que vaig a fer aquest matí”, va bromejar l’economista.
L’argumentació de  Stiglitz és similar a
la qual va realitzar recentment altre 
Nobel, que no participa de la Conferència, Paul  Krugman. “Em sorprèn que diguin que Argentina
no és un país seriós. No veig com el 
default argentí pot ser presentat, entre tots els exemples possibles,
com un advertiment per a Grècia”, havia escrit 
Krugman al juny passat en el seu 
blog del  The Nova York Estafis.
“L’exemple argentí suggereix que el 
default és una gran idea. Els arguments contra el  default grec han de ser que es tracta d’un
país diferent. Aspecte que, per a ser just, és discutible”, va advertir llavors
l’economista, qui qüestionava a la Unió Europea per postergar una solució a la
crisi grega, ja sigui la sortida de l’euro o una reestructuració del deute
acompanyat per assistència des de la Unió Europea. 

“Sense creixement no és possible sortir de la crisi. Com més es demori el
resultat polític majors seran la inestabilitat i els costos”, va afirmar
ahir  Stiglitz. Va considerar que es
requereixen majors estímuls fiscals per a superar la crisi estructural a
Europa. “Va a ser necessari més diners perquè funcioni l’euro, així com també
va a ser necessari més diners perquè deixi de fer-lo. D’una forma o altra,
Alemanya va a perdre molts diners”, va apuntar. En aquest sentit, va recomanar
injectar majors recursos per a distribuir des del Fons d’Estabilitat Financera
Europeu. Aquests fons haurien de, segons va explicar  Stiglitz, apuntar a compensar les diferències
entre les estructures productives dels països més poderosos i els perifèrics.
Al seu torn, el nord-americà també va protegir l’emissió de  eurobons, una política que Alemanya i França
rebutgen.   

 tlukin@ pagina/12. com. ar

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!