Inmigración y República Catalana de Diego Arcos

BERNABÉU, CARLOS GARDEL I GUARDIOLA.

 Aquests dies quan tothom parla del clàssic, jo m’haig de disculpar: ho sento, el futbol no és un tema que m’apassioni malgrat la meva condició d’argentí. Aprofitant l’avinentesa, però, no puc estar-me de començar aquest article (que parla d’alguna cosa més que de futbol) explicant el passat “gloriós” –malauradament poc conegut– del “senyor” Santiago Bernabéu de Yeste. I no puc estar-me’n, precisament perquè sóc argenti i perquè conec el significat d’aquestes dues paraules: Drets Humans.

 Santiago Bernabéu era un feixista, sí, dels de tota la vida. Un esportista que no ho va dubtar ni un segon i es va presentar com a voluntari per lluitar contrala República, participant activament en la repressió i les massacres de Berga i Barcelona.

Cada vegada que escolto el nom de l’estadi del Real Madrid, faig la comparació: és com si a l’Argentina tinguéssim un estadi de futbol amb el nom d’un repressor de les dictadures militars, com ara, per posar-ne un exemple, Alfredo Astiz http://es.wikipedia.org/wiki/Alfredo_Astiz. Un Oficial de Marina que es va fer conegut per infiltrar-se entre els grups de defensors del Drets Humans i així poder marcar les primeres Madres de la Plaza de Mayo http://www.madres.org per tal que les segrestessin i fer-les desaparèixer.

 Astiz, qui gosava fer-se anomenar “El Ángel de la Muerte” fou l’executor directe del segrest i tortura –amb conseqüències internacionals–  de la jove d’origen suec, Dagmar Hagelin, de 17 anys.http://es.wikipedia.org/wiki/Dagmar_Hagelin I per acabar d’arrodonir el seu currículum, una de les tantes proeses d’aquest àngel de la mort, fou besar “la bota del inglés sin haber disparado ni un tiro” com li cantà Ignacio Copani, cantautor argentí. Astiz es rendiria en la batalla de Les Malvines sense disparar ni un sol tret, demostrant així el seu concepte de valentia: sempre és més fàcil torturar adolescents que enfrontar-se a l’Armada Britànica, on va parar!

Un fet així –un homenatge públic a un botxí, torturador i genocida– seria impossible a l’Argentina, país d’avantguarda en matèria de Drets Humans http://www.memoriaabierta.org.ar/ I seria impossible no per l’honestedat dels polítics, sinó per la perseverança i abnegació dels moviments que hi lluiten. A diferència del d’Astiz, el passat feixista –de veritable terrorista d’Estat– del gos Bernabéu, ha estat esborrat de la història oficial.

Com a espectacle, com a activitat social, i com a esport, el futbol és un reflex del món en que vivim; i l’últim partit Madrid-Barça s’ha d’analitzar també en clau històrica.

 El gol fabulós de Maradona –amb la mà de Déu– és un gol històric per motius més enllà que no pas els estrictament futbolístics: a la gespa hi havia una Anglaterra superba, però finalment vençuda sota els pals, pocs anys després de la darrera, que no última, batalla per les nostres Illes Malvines. El futbol –i en un mundial, poca broma– es feia així present en un conflicte entre el neocolonialisme Britànic i la República Argentina.Anys després el propi Maradona diria: […] fue como robarle la billetera a los ingleses también! […]

 Avui, l’enfrontament entre Mourinho i Guardiola expressa el conflicte entre dos projectes històrics: el de l’Estat Espanyol i el de Catalunya. No tan sols per l’estil esportiu, que també, sinó perquè es tracta d’una expressió de la controvèrsia que ve del fons dela Història.

 Un fons, una Història i una controvèrsia tant antigues que ja al 1928, en un partit a Santander, mentre el Barça de Platko i Samitier superava ala Real Sociedad; la cosa es va resoldre per la intervenció dels tricornis dela Benemèrita, que a cops de culata van definir el resultat. Una imatge històrica: la de Platko i Samitier ferits a l’hospital com a resultat d’un partit contra dos adversaris: un equip de futbol i un cos de repressió.

 La imatge mostra també, a més a més, un Gardel que els anima tot cantant-los uns tangos. Parafrasejant Bogart, allò fou l’inici d’una curiosa amistat entre Samitier i l’argentí il·lustre, qui fins i tot va enregistrar una peça tanguera per contrarestar una campanya de descrèdit de la premsa espanyola contra el Barça. Peça musical en la qual Gardel tracta als espanyols de “patadura” i a Samitier de “caballero y mago del balón”. Això passà al 1928, guaita si ha plogut i seguim igual!

http://www.youtube.com/watch?v=-AmTsaXOllA

 I és que l’enfrontament entre el Barça i el Madriz també reflecteix el moment social i polític que estem patint: un equip que funciona a cop de talonari –per cert, uns talons que certifiquen la disbauxa dels guanys de l’especulació del totxo– amb un joc molt brut i sense gaire resultats esportius; i un altre equip, encapçalat per Guardiola, que és el resultat d’un treball a llarg termini, fruit de les coses ben fetes ala Masia de can Barça.

 Però els partits s’acaben i dilluns hem d’anar per feina (remunerada o no, que les xifres de l’atur augmenten) i la realitat ens cau al damunt. És per això que podem treure, que hem de treure, conclusions, no pas insignificants, d’un simple partit de futbol, i aplicar-les al nostre present polític.

 Quan deixarem de jugant en la lliga de l’Estat enemic?

Quan deixarem de combregar amb un projecte històric que és tan contrari al nostre, que fins i tot s’expressa en la forma de jugar a futbol?

Quan nosaltres mateixos ho decidim, quan siguem capaços d’alliberar-nos-en.

I això depèn tan sols de nosaltres.

Salut i Independència.

 http://www.youtube.com/watch?v=UW8zCOgiGxU&feature=player_embedded#!