Per Martina Escoda
El cas del cap del senyor Cartipàs
Per Martina Escoda
Aquell matí de boira espessa el senyor Cartipàs havia perdut el cap. No sabia pas on l?havia posat. Quin mal trumfo! A sota el coixí de la senyoreta Triangle? No, segur que no… I si el seu cap se n?havia anat de vacances uns quants dies a la terra del somni, on habiten tota mena de paraigües i estranyes cucúrbites?
El pobre Cartipàs, tristoi, va decidir anar a buscar el seu cap. La boira del matí s?estava esvaint i aviat faria molta calor.
Va fer camí cap a ca la veïna Fina.
–Bon dia, senyora Fina, que em voldríeu acompanyar a cercar el meu cap?
-I ara! He passat molt mala nit i tinc cruiximent d?ossos. És que ahir vaig a anar a ballar al país de els fades petites…I ja saps prou bé quina gatzara fan, aquelles mosses!
– I tant! Ja ho pots ben dir, és espectacular! Però no voldries venir amb mi? No et cansaràs perquè no anirem a peu sinó amb globus.
-Amb globus? Caram, això sí que m?agradarà.
Tal dit tal fet, els dos amics, l?un sense cap i l?altre amb el cos baldat, van pujar al Globus de la Pau, Salut, Felicitat i Fraternitat, que tenia molt bones vibracions, i des de les altures segur que podrien trobar el cap del company Cartipàs.
Dalt el cel els núvols encara mandrejaven i feien uns badalls molt sorollosos. Aneu amb compte, amics, que els núvols mig adormits poden ser una mica perillosos!
On s?havia ficat aquell cap? Qui sap si havia anar al país del misteri de la vida, més enllà dels núvols i les estrelles juganeres. Era un gran enigma, però de sobte el Cartipàs cridà:
-Veïna Fina, mira allí! Hi ha el meu cap! ?va dir el Cartipàs, emocionat.
-És veritat! Què fa assegut sobre un arc de sant Martí?
Amb pas de llebre van arribar al seu costat.
-Estimat, caparró, ets un botifler! Per què caram t?has escapat de casa? M?has deixat ben desolat sense cap… I què passa amb la nostra amistat, eh?
-Cartipàs, ho sento molt. Ahir al capvespre vaig sentir un terrabastall a la carpa del circ del costat i tenia tanta curiositat que vaig agafar la teva bicicleta i hi vaig anar de dret. A la porta d?entrada el gos Piruleta semblava molt ensopit. Es veu que havia perdut la paraula més bella. No sabia si li havia caigut mentre parlava a la babalà en somnis. Per això havia regirat tota la biblioteca de la seva habitació de dalt a baix i havia fet tant d?enrenou. En no trobar el mot enlloc, desesperat, va córrer fins a la fira del poble. Ni rastre i, a sobre, ja havia passat tot el vespre. On era la seva paraula tan maca? I si s?havia convertit en el menjar d?un fantasma de les muntanyes de Coll Blanc i Costarrodona, molt a prop de Vilatorrats? Amb sinceritat, el gos Piruleta confiava que no hagués ocorregut. Jo li vaig dir que el seu aldarull m?havia fet córrer com un esperitat. Es va disculpar i com a recompensa em va dir que em convidava a gaudir d?una aventura intensa: un passeig dalt d?un arc de sant Martí.
-I com hi heu pujat, amb cotxe aeroespacial? ?va preguntar la veïna Fina.
-No, amb una escala molt llarga i en un tres i no res ja hi érem. Com a bon trapezista de circ, el gos Piruleta és molt amic de la copa dels arbres, els núvols somiatruites i els arcs sant Martí. Mentre fèiem el passeig pel cel, hem jugat a endevinalles amb els follets de l?aire, la millor diversió del món!
-I heu xalat molt?
-Tu diràs! Fins i tot s?hi ha afegit una cacatua, una mosca i una granota voladora.
-Però, escolta?m, i què se n?ha fet de la paraula bonica del gos Piruleta?
-Ai quina alegria de pensar-hi! La divertida senyoreta havia anat a fer un volt pel bosc de cotó fluix, on els bolets, els créixens i les atzavares gaudeixen de la vida més feliç de tot el planeta Grimègia. A més, l?animeta en qüestió ha tingut l?immens plaer de conèixer la princesa Pessigolla. Quina il·lusió! S?han fet un tip de riure plegades…No us penseu pas, però, que la parauleta no ha tornat. A l?hora dels macarrons i les croquetes, era com un clau davant el gos Piruleta.
Visca els finals feliços!
El senyor Cartipàs va somriure. Tornava a tenir el cap a lloc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!