Per camins i carreteres

Son les set del matí, un conductor aparca el cotxe en bateria, envaint gairebé tota l’acera, obligant als vianants a baixar de la vorera. Ja sabem que l’aparcament està molt malament, ja sabem que nomes seràn uns minuts, els justos per deixar els nens a casa la mare, però com cada dia, ha fet la maniobra habitual, i no s’ha fixat que allí mateix hi havia un lloc on aparcar be i sense molestar a ningú, i es que les persones som animals de costums. Es molt habitual veure cotxes aparcats a les voreres, i que a pocs metres hi hagi lloc on aparcar correctament, només depèn del grau de tolerància de la policia encarregada de multar, i de la voluntat de qui aparca a no voler caminar massa sense importar-li que el seu vehicle molesti algú.
Tots ho hem fet alguna vegada, això d’aparcar a la vorera, però el que s’ha de fer, es primer mirar si hi ha lloc, i una vegada hem comprovat que no n’hi ha, llavors arriscant-nos a que ens sancionin, aparcar sobre la vorera. Però això no es pot fer de qualsevol manera, sempre s’ha de deixar que entre el nostre vehicle i la paret, hi pugui passar com a mínim el cotxet d’una criatura, o una cadira de rodes, procurar no tapar mai un pas de vianants, i mai tapar el pas d’un gual per a minusvàlids.
Tot plegat es una qüestió de respecte, si volem ser respectats, hem de començar per respectar als mes dèbils, i a la relació entre vehicles i vianants, el vianant es el mes dèbil. Pot semblar que baixar de la vorera no costa res, però hem de tenir en compte que hi ha perill de ser atropellat o a topar amb algún ciclista que al no fer soroll no ens adonem de la seva presència. I per gent gran que camina amb dificultat i gent amb cadira de rodes, baixar de la vorera es un autèntic sacrifici.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!