Què cal per a que els guardians de les essències deixin d’estar tan preocupats per a evitar la contaminació de la “ciència” per disciplines reputades irracionals? I què, si ho són? És que l’existència material no depèn de la irracionalitat, tant com de la racionalitat? Si vós detecteu un objecte contundent que se us acosta, us pareu a pensar si us heu d’apartar, o més aviat reaccioneu de forma automàtica i instintiva (irracional)? Si us ofereixen menjar quelcom suspecte, l’instint (irracional) no us diu que ho rebutgeu? Què té de racional quelcom de tan bàsic en la nostra existència (en un sentit individual i també de supervivència de l’espècie) com ho és l’amor? Efectivament, ni l’enamorament ni la pulsió sexual no tenen res de racional, però allò que en podríem dir “l’amor universal” predicat per les grans religions, no es pot imposar sense una bona dosi de l’anomenada “il·luminació” al costat d’una reflexió racional, cal admetre-ho. (Ara bé, és curiós constatar com aquesta reflexió es dóna arreu al mateix temps. És casual que Confuci, Buda i Pitàgores siguin contemporanis, prediquin l’amor universal i no es coneguin de res?) Jugar a la loteria és irracional però, si de debò heu de menester cèntims, ho feu “per si de cas”, oi? (continua)
Les mateixes notes musicals, combinades d’una certa manera, ens “sonen” alegres i, combinades d’una altra, ens “sonen” tristes. És això racional? Per què l’interès per l’art, que ni és racional ni té res a veure amb la supervivència? O us penseu que en l’origen de l’art només hi ha la motivació de propiciar la caça? Vinga, home! La moda canvia perquè ens reinventem cada dia del món i no necessitem cap “raó” per a fer-ho, ni permís de ningú, i menys de cap acadèmia. O és que de debó penseu que som simplement uns animalets evolucionats casualment només per a sobreviure? (No veieu la contradicció? Com pot ser tot casual i anar expressament en la direcció de la supervivència? Sobreviure, per a fer què? I, si no hi ha un què, encara pitjor) A part d’això, és evident que hi ha d’haver un sentit profund en tot plegat, encara que cal admetre que costa de copsar, car s’alia inextricablement amb una aparent manca de sentit, contradicció que posa de manifest la nostra ignorància i ens remet directament a Déu. Què hi ha, sinó, darrere l’impuls evolutiu? És simplement “casualitat” que la matèria tendeixi a organitzar-se i a viure? Què importen els milers de milions d’anys transcorreguts des del famós big-bang, si el temps (en tant que indestriable de la matèria i l’espai) és una il·lusió, com tot? Per una altra banda, ja comença a ser revisada aquesta idea de que no es pot parlar d’un abans del gran pet. A més, l’existència en si ja és un fet prou dolorós, com per a que ens flagel·lem amb un fuet exclusivament material, car cada dia és més clar que la matèria és una il·lusió experimentada per nosaltres que, així, tenim el dret, o gairebé podríem dir el “deure” de dubtar fins i tot de la nostra pròpia existència, en contra del pobre discurs materialista. Així com l’univers és un no-res actiu, nosaltres som un no-res afligit. Almenys som no-res, que ja és alguna cosa (parlant només mig de broma). Reflexionem-hi, com deia aquell professor de la tele. En aquest sentit de no preeminència de la “raó pura” i de garbuix de “supersticions” i “raó pràctica” (a propòsit, les “supersticions” són sempre les dels altres; així era com els romans veien el cristianisme naixent) cal entendre també la natural tendència, que gaudim o patim, a la simetria i l’equilibri. Des d’un punt de vista pràctic, tant se’ns en donaria, però un quadre tort produeix, almenys a molts, una sensació inevitable d’incomoditat, com si fos una cadira coixa, tot i que la representació que conté pugui ser voluntàriament descompensada ( com en l’art zen, que tracta d’educar la mirada en un sentit ascètic). Observem, doncs, com l’avenç en la investigació a nivell subatòmic ens porta a conclusions semblants:
(No haver-hi un origen absolut del temps implica que, en repetir un experiment en les mateixes condicions, en dos moments diferents, s’obtindrà el mateix resultat)…(La propietat de simetria equivalent a la falta d’un origen absolut de l’espai és, de la mateixa manera, la invariància per translació en l’espai)…(El spin)…(és un concepte purament quàntic: clàssicament, el moment angular intrínsec d’una partícula puntual només pot ser nul)…(Una operació de supersimetria és, per definició, una operació que transforma un fermió [partícula de matèria] en bosó [partícula d’interacció] i viceversa. En un món supersimètric, bosons i fermions serien indiferenciables)…(La supersimetria és un pas més cap a la unificació de la matèria i de l’espai-temps)… (Les idees dominants que han sorgit durant aquests últims decennis són les de simetria i d’invariància de les lleis de la física en els canvis de coordenades de l’espai)… [La materia-espacio-tiempo. Gilles Cohen-Tannoudji/Michel Spiro. Espasa Calpe. 1988].
(És important tenir clar que el motiu pel qual els físics s’esforcen en conservar la simetria CPT [càrrega, paritat, temps]
no és només perquè els agrada la simetria)…(El teorema CPT està tan fermament atrinxerat en les bases de la teoria de la relativitat que, de no ser cert, la teoria física aniria a la ruïna)…(Una molècula pot contenir àtoms asimètrics i continuar sent simètrica de manera general)… (Tot compost contingut per molècules asimètriques, presenta una forma amb lateralitat dreta, i una altra, amb lateralitat esquerra).
[El universo ambidiestro. Martin Gardner. Editorial Labor. 1993].
Vet aquí el que en tots els moments del temps (del transcurs aparent) han tractat de fer-nos veure els nostres avantpassats tan poc compresos pel materialisme de l’aparent present. Comprovem-ho:
(L’état chinois)…(Les quatre points cardinaux sont ceux qui répondent aux quatre heures fondamentales de la journée, aux quatre jours fondamentaux de l’année, l’orient au soleil levant et au printemps, le sud à midi et à l’été, l’occident au soleil couchant et à l’automne, le nord à minuit et à l’hiver)…(La croix gammée, que les Indiens ont nommée svastika)…(est un symbole d’origine élamite et sumérienne)… (et elle semble avoir symbolisé)…(la course circulaire du Soleil autour de la croisée des quatre points cardinaux)…(le devin étrusque divise l’espace céleste, le “temple” du ciel, par deux droites qui se coupent à angle droit au-dessus de sa tête, le cardo, dirigé du nord au sud, et le decumanus, dirigé d’est en ouest). [La pensée de l’Asie et l’astrobiologie. René Berthelot. Payot, Paris. 1938]
(Una idea presente en la literatura rabínica -una orientación del espacio de base antropológica, en la que los lados del cuerpo (derecha-izquierda, frente-posterior) se corresponden con las direcciones del espacio)… [El cielo de Sefarad. Josefina Rodríguez Arribas. El Almendro. 2011].
Naturalment, cal tenir en compte que en l’orientació espacial dreta-esquerra perpendicular a una direcció privilegiada (el Pol Nord, en el cas de l’estat clàssic xinès i pel que fa a l’organització políticoreligiosa etrusca, per exemple) hi ha una doble simetria, la qual cosa no treu res a la simetria, sinó que hi afegeix. Tot plegat vol dir que els nostres avantpassats (vistos pel materialisme de l’aparent present com uns pobrets que encara no havien vist la “llum” de la raó) hi tocaven força i intuïen clarament el món real, darrere el “real”. En aquestes condicions, res té d’estrany que Teresa de Jesús: “vivo sin vivir en mi y tan alta vida espero, que muero por que no muero” provoqui el riure nerviós dels que patollen satisfets pel fangar, sense adonar-se de la seva pròpia misèria. Per acabar, una altra cita:
(You reason well, and your wit is bold, but you are too prejudiced. You do not let your eyes see nor your ears hear, and that wich is outside your daily life is not of account to you)…(Ah, it is the fault of our science that it wants to explain all, and if it explain not, then it says there is nothing to explain)… [Dracula. Bram Stoker. 1897]