Antonio Cebrian Pallares

La dona jove, pell d’atzabeja, acompanyada d’un nen (un nen trist, però juganer, com tots els nens) remena dins el contenidor, en cerca d’alguna rampoina aprofitable (per a fer-ne encant, sens dubte). Tu la mires distretament, de pas. Ella es gira i t’observa directament, amb uns ulls d’una tristesa infinita, uns ulls grans, intel·ligents, on sembla abocar-s’hi un oceà negre, un oceà de decepcions. Sense un gest, sense una lamentació, torna a girar-se i continua buscant.

L’home vell, coix, recorre per enèsima vegada avui la corrua de cotxes aturats al semàfor. Saluda amb un crit fort cada conductor, tot oferint amb un gest un paquet de mocadors. Amb nul resultat, naturalment, torna a poc a poc al semàfor on, a terra, hi té la bossa de plàstic amb la mercaderia que mai esgotarà. Camina lentament perquè és vell i coix, però també perquè té ja calculat el temps que necessita per a arribar al semàfor just quan es posa vermell i s’atura la següent tongada de cotxes. No s’adona que l’observes, però alguna cosa et diu que l’infinit us veu tots dos. (continua) 

Se sent un crit agut. Una dona, caiguda a terra al costat d’una bicicleta tombada, demana ajuda. Un noi jove, que ha intentat prendre-li la motxilla que ella duia a l’esquena, només ha aconseguit fer-la caure (sense gaire més conseqüència que una rascada, sembla) i ara corre, lluny, fugint de l’escena.

Una noia, molt probablement caribenya, et talla el pas abruptament, amb una certa impaciència (no exempta de seducció) i et demana foc. Li respons que no fumes i continues el teu camí. Al cap d’unes passes et gires i la veus xiuxiuejant amb una altra noia. Parlen i et miren. Què es deuen dir?

Un home en cadira de rodes, amb grans deformitats, es passeja amunt i avall del comboi de metro. Va sense roba de cintura en amunt a fi que el vegin bé. Sembla una mica sorprès que la seva exhibició cridi poc l’atenció. És que no sap que els usuaris del subterrani han desenvolupat una pell duríssima, a fi de no arruïnar-se a cada viatge?

Ara entra al vagó un jove que toca el violí. Encara que tothom dissimula i mira cap a una altra banda, la seva melodia els embadaleix; és digna del Liceu. Tècnica depurada i sensibilitat artística a flor de pell, mereixeria una ovació. Enlloc d’això, passa la bossa i l’omple ràpidament de monedes agraïdes per la bona estona.

Un home de mitjana edat, amb cara de pomes agres, al volant d’un cotxe d’altíssima gamma, va pitant a tothom que se li creua. Deu tenir pressa, molta pressa. El mires i et preguntes si, potser, algun fill seu no deu haver calat foc a algun indigent en un caixer automàtic.