La irracionalitat, bescantada pels lamentables segles que vivim, és al cap i a la fi la que ens permet pràcticament la tan lloada supervivència, però també és la que ens permet escapar a un món sense sentit, que ens resulta insuportable. Efectivament, el segle de Pèricles (l’anterior final d’era) dóna lloc al materialisme sofístic, el qual, amb una no gens sorprenent inanitat enganyosa condueix les joves generacions gregues d’aleshores a un atzucac, resolt finalment per la imposició d’Alexandre el Gran, que anava tallant nusos gordians sense filar prim. L’embadaliment i embadocament davant els jocs de paraules poden conduir i condueixen (com hauria dit aquell) a una societat totalment amoral i atreta pel benefici ràpid i sense escrúpols, mentre un Sòcrates és condemnat a beure la cicuta per … ateisme! Com s’assembla tot plegat a l’adoració blasfema de la “Déesse Raison” d’aquest altre final d’era tan superficialment “republicà”! Què lluny les virtuts de la república romana! Mentre els Nerons i Sèneques d’avui i de sempre s’enriqueixen indecentment, el món sofreix “dolors de part” com diria el tan mal entès Apocalipsi.