En la visió d’Ezequiel, el tetramorf (el toro, el lleó, l’àguila, l’home) està associat significativament a quatre misterioses rodes entrecreuades i plenes de “ulls”, que simbolitzen els estels al nostre voltant i (es deixa entendre) quatre direccions espacials. Com els querubins i l’esfinx de Gizeh, també tetramorfs, associats als ziggurats i a la piràmide de Khefrèn, respectivament (mena de metatemples/antena, que capten la “força del cel”) tots plegats al·ludeixen a quatre signes zodiacals (Taure, Lleó, Escorpió i Aquari) que, fa més de quatre mil anys, coincidien amb les constel·lacions del mateix nom i que corresponien (respectivament) al pic de la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern (en l’hemisferi nord, of course). A causa de l’anomenada precessió dels equinoccis ja no es produeix aquesta coincidència, però això no invalida el sentit profundament simbòlic de tot plegat. Amb una diferència de tres dies, produïda pel pas del calendari julià al gregorià, el nostre conspicu heroi Jordi regna sobre el principi de Taure, tot fent oposició al monstruós Escorpió (un veritable drac còsmic) que també pot ser simbolitzat per una àguila i posa de manifest la seva dualitat. Observeu en l’escut de Mèxic la lluita (continua)
entre l’àguila i la serp. I, ja que parlem d’herois solars, per què no mencionar el del solstici d’estiu, disfressat d’acòlit, i el de l’hivern (un déu, directament, sense embuts) que marquen els moments en què cal homenatjar i ajudar amb el foc terrestre la gran lluminària celestial? Sort que els símbols, gràcies a Déu, aporten una mica de llum, perquè la vida és un decret dur i l’aparent multiplicitat, inclosa la gent que dorm al carrer en aquest fred hivern, ets tu mateix, encara que no te n’adonis. En efecte, vivim a les fosques i la força de la il·lusió material (amb l’inevitable correlat del jo, tan poca cosa ell, pobre cavernícola!) ens domina fora mesura. És evident que s’acosta un canvi d’era. Els exèrcits privats són a la cantonada, com fa dos mil anys (i la gent ni se n’adonava). Som a les portes d’un nou feudalisme, amics. Prepareu-vos, serfs de la gleva! A la última guerra d’Irak hi van participar més “agències” que soldats estatals. El saqueig i el pillatge adopten, a vegades, formes més elegants, però són el que són. Es privatitza la seguretat per tal que l’estat no tingui el monopoli de la violència. Les companyies energètiques fan el que volen. Què “sabem”, al cap i a la fi? D’acord amb experiments, quan sentim amor, per exemple, s’activen determinades àrees del cervell, però com podem estar tan segurs que aquesta activitat cerebral provoca l’amor? I si fos al revés? És a dir, no deu ser pas l’amor el que produeix canvis al cervell? Aleshores, es pot preguntar, què és l’amor? D’on ve? L’amor, estimats amics, és un misteri, com tot (i, si fos “només” química, encara més misteri, no?) La vida, l’existència material, té una resiliència de la qual encara no en sabem els límits. Cada dia, com si diguéssim, es troben formes de vida en ambients que, a primera vista, jutjaríem absolutament inhòspits i allí hi són, aquells organismes, gaudint d’un saludable bany en aigües sulfuroses, posem per cas, tot prenent un daiquiri. Això pot ser casual? De debò creieu en l’atzar? Si és així, ja no podeu dir que no creieu en res, puix la creença en quelcom indemostrable, com l’atzar, ja en té força d’aquesta bescantada irracionalitat, oi? I així anem fent, encadenant incongruències i cercles viciosos, com si res. El “bon Déu” de les religions a l’ús ens desfarà el garbuix, sens dubte.