En els primers mesos després del neixement hem d’aprendre a diferenciar el nostre jo del món extern, és a dir, cal construir un jo. En principi, dins l’úter matern i un cop acabats de néixer, no tenim en absolut consciència individual ni experimentem diferència entre nosaltres i el nostre voltant. L’adquisició de tal consciència consisteix en l’assumpció d’una sèrie de “veritats” a priori que, un cop solidificades, ens transformen en una massa coriàcia impermeable a noves transformacions. I, no obstant, cal que (desoint els cants de sirena de l’immobilisme) aprenguem a fer un pas més enllà consistent, paradoxalment, en un retorn als orígens, és a dir, a la comprensió, mal que vaga i intuïtiva, de la unicitat essencial del món i el jo. Perquè, amics, no oblidéssim mai que la fantasia que anomenem “realitat” no és més que una construcció del nostre pobre cervell, el qual doncs, és una autofantasia. Efectivament, el cervell, aquesta màquina que té una capacitat gairebé infinita d’admirar-se ella soleta de si mateixa és (al cap i a la fi) un conspicu expert en organitzar el buit bàsic en forma de món perceptible, és a dir, que on no hi ha res més que pulsions inconsistents hi veu (i hi toca) matèria sòlida. (continua)
És necessari, doncs, més enllà de la utilització involuntària que ja fem del cervell en tant que receptor de la realitat profunda, per mitjà (és de suposar) de tanta zona aparentment no utilitzada, que aprenguem a relativitzar l’abast dels nostres coneixements i a admetre humilment la indefectible necessitat, en un sentit filosòfic, del dolor i el sofriment (per cert, tot el cos és ramificació del cervell i poc més). Oblidem, doncs, els infantils mètodes encaminats a obviar l’inevitable angoixa. Deixem que, qui vulgui, es recargoli en estranyes positures, tot carregant-se d’energia per a retornar seguidament a explotar el proïsme, com si res. Naturalment, ni la més profunda reflexió ni l’optimització cerebral que alia el mecanisme pràctic amb l’obertura al riquíssim no-res, serveixen per a proporcionar “felicitat”, però és que tampoc caldria, potser. Quina mena de poca-cosa pretenem ser, doncs, amb una rialleta perpètua penjada a la boca? (sigui dit sense menysteniment del salutífer bon humor, quan cal) La hipercomunicació mecànica i superficial dels temps moderns, tot ocultant molt malament la profunda incomunicació de sempre, ens dóna la mesura exacta de la mentida en què vivim. L’èxit superficial, l’hedonisme eixorc i la mirada displicent sobre aquell que et negues a reconéixer com a germà marquen de forma indeleble el nostre pas aparentment fugaç per l’existència, perquè esclar, en el fons sabem sempre que la il·lusió del temps i la matèria és l’altra cara del buit etern i de l’omnipresència de l’ésser total, del qual som indici, encara que pretenguem ignorar-ho.