Et fa feliç ser feliç? Et sents feliç essent feliç? Pensa-t’ho bé; no fos cas que pateixis d’obnubilació, car és evident que la felicitat (amb l’excepció de determinats moments puntuals) no pot ser res més que un estat morbós de l’aparent individu. Al cap i a la fi, essent com som un ésser superficialment múltiple, cal que experimentem tots els possibles estats d’un ésser tal, amb l’allunyament forçós de la unitat essencial que això comporta. És natural i lògic, doncs, el predomini absolut del dolor i l’angoixa en un món que fem, au fur et à mesure que desenvolupem la nostra existència aparent. El fet que potentíssims telescopis ens mostrin esdeveniments succeïts fa milions d’anys, que són perfectament actuals i “contemporanis” a nosaltres que els podem observar, mostra força fefaentment com el temps és una il·lusió d’un ésser permanentment desubicat en un món fantasmal. Sabem que el cervell funciona en gran part a base de percepcions enganyoses, falsos records, etc. Com podem considerar-lo, doncs, una eina fiable (en un sentit pràctic) i descartar, en canvi, com a inversemblants els serveis que ens presta en tant que “antena” o aparell de recepció de senyals i comunicacions de la realitat profunda?