Lasciate ogni speranza voi ch’entrate
Sembla que cal que cadascú efectuï el “descens a l’infern” que ens és descrit per tants mites, en els quals un heroi que ens “representa” gosa aventurar-se al país de les ombres. Així, sembla que tothom hauria d’experimentar una mena o altra de mort simbòlica, a fi d’assolir un coneixement profund de la vida, però, molt de compte! Si és possible, evitem prendre el sender maleït i obscur que ens pot ser ofert pels traficants de “paradisos artificials”, els quals et poden vendre, més aviat car, un bitllet només d’anada a l’autèntic infern, que no és més enllà de la mort, sinó més ençà. Ara: aquest vaivé incessant dels personatges arquetípics, aquest “passeig” per la vida i la mort ens diu molt pel que fa a la intuïció que tenim de la impossibilitat pràctica de definir la vida i la mort materialment, en termes comprensibles. Perquè, què és la vida? Des del punt de vista adoptat pels ingenus manuals escolars i, fins i tot, fa temps, per greus i adusts savis, la vida podria ser definida per característiques tals com la possessió (per part de certes estructures naturals) de capacitat de creixement i reproducció. Ara bé: un virus és viu? Perquè els virus es multipliquen i saben mudar a conveniència. Fins i tot les molècules d’ARN evolucionen. Així que resulta que els “maons de la vida” poden ser vists com vius, ells mateixos … vaja, vaja. En resum, sempre som a la porta del misteri, quan crèiem haver-ne traspassat el llindar definitivament i ens adonem de cop, amb consternació, que la civilització hipertecnologitzada és prima com una orella de gat, humanísticament parlant, en qualsevol sentit que emprem el terme. Heidegger i Sartre es creien totalment oposats, sense adonar-se que parlaven del mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!