Amor profund, amistat incondicional, afecte desinteressat: sentiments “nobles”. Cal creure-hi? Deixant de banda l’eventual duplicitat que l’individu concret hi vulgui aportar en cada cas concret, sembla que (en general) la sinceritat és la norma seguida en tot plegat. Perquè, com també en l’odi i l’aversió intensos, en el fàstic i el menyspreu, difícilment s’hi pot mantenir una actitud de fingiment continuada i durable. En realitat, la configuració adquirida en cada moment puntual pel làbil feix d’impulsos és, com sabem, pràcticament incontrolable per part del suposat amo del feix, és a dir, l’ésser fàctic. Les actituds externes poden molt bé servir de pantalla a corrents de fons que segueixen, mentrestant, un camí impertorbable marcat per punts de referència que, malgrat la incomprensió ultraracionalista, es troben en una “dimensió” fora de l’abast dels nostres pobres i limitats recursos materials. Quelcom de “previ” i extern al jo estima, odia i es preocupa per l’altre. Alguna cosa que, eternament, ha experimentat ja tots els estats d’ànim possibles indiferenciadament, es val de la nostra complexitat neuronal (a la qual no hi són gens alienes les vísceres) a fi de crear la il·lusió, sospitosament vívida, (continua)
de temporalitat emocional i de localització afectiva, tot concentrant el que en podríem dir, metafòricament, “quanta” de passions en il·lusoris objectes, constituïts per altres “jo”, els quals, al seu torn, fan de subjecte virtual en una xarxa infinita. És així com, en ocasions, es produeix allò que podríem dir-ne “bloqueig emocional”. Així és, doncs, com llàgrimes internes i virtuals busquen sortida per mitjà d’una materialització i efusió que no sempre tenen lloc, malauradament. És així com el plor intern, silenciós s’escola, dolor endins, tot amarant la polpa sensibilíssima del nucli del ser. Si el cel plora, no ho hem de fer nosaltres? Els recs bé ho mereixen i els camps ho agraeixen. Cal doncs, si és possible, no posar traves al flux alliberador, mal que els ulls en patissin massa l’amargor, car l’alleujament del cor ho justifica. Més enllà de la retòrica poètica, cal saber veure que el llenguatge metafòric resulta d’extraordinària utilitat per a expressar conceptes que l’àrida codificació “científica” deixa de banda alegrement, com si res. La fixació “positivista” ignora (voluntàriament?) el fet evident que el cor no és simplement una bomba, per imprescindible que sigui, sinó el centre d’un sistema indivisible.