Pols d’estrelles, això és el que som, diuen. Què bonic, què poètic. Hi traspua un anhel de transcendència, malgré soi, n’est-ce pas? Quina mena de materialisme trampós és aquest que recorre a una transcendència mig manifestada, per la porta de darrere? I, no obstant, tot, al cap i a la fi, és manifestació de la transcendència immanent, d’una forma o altra. Per què, sinó, caldria fugir de la “realitat”? Car la “realitat” en què neda l’individu com peix a l’aigua és un món fet a mida, perfecte per a experimentar tots els graus de sofriment possibles. Us explicaré una bonica història: hi havia una vegada un home que, a la porta del Palau de la Virreina, a Barcelona, va trobar el vell caminant que passejava, capaltard. L’home, amb ulls brillants i veu cansada, es queixava formulàriament que la porta del Palau fos tancada, amb l’ànim evident d’encetar conversa. Vet aquí un resum del seu relat, lleugerament “editat”: (continua)
(continuació) “Quan vaig tornar de la guerra, després d’un inacabable viatge en tren des dels camps andalusos on havia caigut presoner, em vaig trobar que no podia recuperar la meva plaça de mestre, a causa de la meva militància en l’exèrcit “rebel”. Però, quan una porta es tanca se n’obre una altra i, així, potser immerescudament (o no, car jo m’havia mogut, havent anat, fins i tot, a veure el governador civil a exposar el meu cas) vaig ser nomenat director de la societat espanyola fabricant de turismes, empresa que començava. Anys després, ja gaudint de la merescuda jubilació vivint als barris més prestigiosos, vaig trobar un dia les més altes autoritats de l’estat que gaudien del claustre del monestir de Pedralbes i no vaig desaprofitar l’oportunitat de saludar-los cordialment, obtenint (com no podia ser d’una altra manera) una educadíssima resposta de tan augusta parella. Ni tan sols el director del Port, veí meu, hi tenia tant de tracte.”