Antonio Cebrian Pallares

Amb tot el respecte i compassió que s’ha de tenir als animals, és evident que nosaltres som una altra cosa. No ens degradéssim pas, car, si ho fem, degradem la idea que puguem tenir del nostre origen, que no ens pertany.

Sense urc ni orgull, sinó més aviat amb humilitat i resignació, reconeguem que l’ésser suprem (l’autoexistent, doncs) ens guia, incomprensiblement per a les nostres limitadíssimes llums, amb algun designi que supera totalment qualsevol idea que ens en puguem fer.

L’existència/no-existència (simbolitzada en el Tao-Te-King pel buit entre els radis de la roda i l’interior del got) és, així, la condició primordial d’un món aparent que construïm involuntàriament i en paral·lel a l’emergència del jo, aquest eteri fantasma tan idolatrat. (continua) 

Efectivament, per a qui no es tanqui a la intuïció de la realitat profunda, la successió de “casualitats”, sincronicitats, i altres fenòmens no gens “ocultistes”, sinó ben quotidians i fàcilment observables, ja ens dóna força pistes per a deduïr l’existència de “dimensions” no materials, que afloren enmig del món aparentment “real”.

La matèria (que, com més va més es demostra ser un buit entre partícules evanescents) és, doncs, el correlat d’un pur buit no material que vindria a ser el domicili, per dir-ho així, de l’ésser absolut que, a falta de termes millors, anomenem Déu. Només un ésser així, únic, és capaç de quedar ocult, en “segon pla”, al mateix temps que és el centre indiscutible de l’escena quotidiana i material. Car, és cert que vivim (amb angoixa o amb inconsciència) la dolorosa incertesa d’un futur “no escrit”, mentre, entre vivència i vivència, copsem de tant en tant la presència indefugible del Déu que, precisament per ser el tot, existeix i no existeix, sense contradicció.

La capacitat d’existència/no-existència (tant de l’ésser absolut com d’un món del qual nosaltres en som l’exponent) és, esclar, inacceptable per al corrent materialisme, que es basa en un pensament binari i simplista. No cal, doncs, “assassinar” Déu, puix que ell solet es basta i sobra per a ser i no ser. I ja no diguem el tip de riure que l’ésser total es faria (si fos presa de les nostres pobres emocions) davant la suadíssima pregunta: pot Déu autodestruïr-se? formulada amb infantil i pretensiosa malícia des de temps immemorials i que, a cada nova tongada, els sembla new, smart i cool als preguntaires de torn.

Com a mostra evident de l’angúnia existencial (conscient o no, acceptada o no) que inevitablement ens recorre, la insistència en la recerca obsessiva de suposats “extraterrestres” en planetes llunyans és la perfecta mesura del nostre profund sentiment d’abandó i indefensió, en un món tan àrid i dolorós com il·lusori. Efectivament, aquesta mena de nova “religió” (abraçada sobretot per gent que creu que no creu en res) és, amb prou feines, un pàl·lid substitut de la multiplicitat de déus antics que, al cap i a la fi, no eren res més que “facetes” del tot.

Perquè, la sensació de naufragi permanent que ens informa a penes fa contrapès al magre consol d’un “déu desconegut” esmentat per Saule/Pau a l’Areòpag, oi? I, no obstant, aquests són els pobres i tristos materials amb què hem de fer la nostra “casa”, és a dir, aquest és l’amàs de pulsions inconsistents (i indestructibles, tanmateix) que ens constitueix.

Al mateix temps que (obeint allò que en podríem dir “imperatiu categòric”, si us abelleix) maldem per sobreviure en un entorn més aviat poc acollidor, alguna cosa ens diu que hi ha d’haver alguna cosa més. La recerca de sentit, la perplexitat que ens provoca el no-sentit, ja apunta cap aquí, d’alguna manera. Per què tancar-se a interpretacions més àmplies?

En una època de “transició” al materialisme obert d’aquest final d’era, l’idealisme (que, en successives fases va esdevenir fred i racionalista, és a dir, força eixorc) sembla a punt d’eliminar el misteri profund, però posa de relleu la contradicció essencial que per a nosaltres representa el “ser o no ser” de tot plegat.

En tant que ésser aparentment múltiple, no tenim manera de saber si, quan designem un objecte i les seves característiques ens estem referint al mateix o donem el mateix nom a fenómens diversos.

En el fons (més enllà de la simple aparença) no seria tampoc tan extravagant preguntar-se si la multiplicitat amb què ocorrem no deu ser pas una fantasia d’un ésser únic.

En un sentit purament pràctic i  material, sabem que habitem un univers que, per al nostre sentit comú és incomprensiblement “tancat”, en el qual (cal·lidoscòpicament) la imatge repetitiva i enganyosa d’objectes lluminosos llunyaníssims ens és transportada per les “vores”, la qual cosa, per una altra part, “expulsa” l’infinit que intuïm necessàriament existent, cap a un domini no material, doncs.