Estem ben entretinguts amb la qüestió del finançament, com si tot plegat ens hagués enganxat per sorpresa. Com si els negociadors i els qui van pensar en el procés en general mai no haguessin avaluat la possibilitat que passés el que està passant. Suposem que va ser així, que ningú no podia preveure que els espanyols farien el que fan en aquests moments. Suposem que els catalans prevèiem que la nostra força negociadora els faria agenollar. Suposem el que suposem, però, el que cal és pensar en el dia després de la sentència del constitucional, en el dia després de les votacions als pressupostos generals de l’Estat, en el dia després d’un possible acord de finançament que en cap cas no serà el que Catalunya necessita per tirar endavant.
El que tenim a les mans, doncs, és el plet nacional de Catalunya; és a dir, tenim el que hem tingut sempre a les mans: el ser o no ser. Amb una Espanya desacomplexada i tàctiques antigues, el futur no és prou clar. És cert que un “plante” del president Montilla canviaria el panorama polític català i espanyol de manera sobtada. Seria un bloqueig històric, un bloqueig que Catalunya mai no ha exercit fins ara des de la Transició. Aquesta seria una tàctica nova al servei d’una estratègia nacional també renovada, en tant que els espais de l’autonomisme i de l’independentisme s’anirien aclarint. Falta veure si per fi el coratge intel·ligent entra a la caixa d’eines de la política nacional. Avui l’estratègia no pot passar per convertir una tàctica negociadora amb tocs d’electoralisme (les eleccions són relativament a prop) en una estratègia nacional que ens asseguri la pervivència com a nació. Aquesta és, per a mi, la qüestió sobre la que caldria estar treballant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha alguna cosa que no fem prou bé. La resposta a la teva pregunta retòrica del principi de l’apunt ens deixaria massa en evidència.
El fet cert és que més enllà de les disposicions transitòries que parles del 50% de l’IRPF, del 50% de l’IVA i del 56% dels impsotos especials. L’Estatut no té gaires concrecions on agafar-se. El principi d’ordinalitat és un mètode massa indirecte com per ésser útil. I del dèficit fiscal,a efectes pràctics, ni se’n parla. De manera que un cop més es fotran de nosaltres i a sobre diran que compleixen.
Pel que fa al Tribunal Constitucional, tant de bo retallin l’Estatut, qua al capdavall pot ésser un atot polític. Perquè si el donen per bo, l’interpretaran, i ja sabem quina interpretació hi donaran: la de l’argumentació de l’advocacia de l’Estat.
L’hora de les argumentacions jurídiques s’ha acabat: vam acceptar que hi hagués només fum i confusió, i per aquí no tenim gaire res a fer.
Jo proposo que ens concentrem en els resultats – l’argumentació jurídica ja la hi posarà algú més, i que en fem un mini-programa clar, senzill i entenedor, de l’estil següent:
* Al 2009, reducció d’un terç del dèficit fiscal; al 2010, reducció de 2/3.
* Transferència durant el 2009 de Rodalies – dotada – i de la Inspecció de Treball
I així, poques coses però importants.