Un amic romanès ben informat em diu que l’ex-partit comunista de Romania i el Partit dels Socialistes de Catalunya s’han posat en contacte per mirar de moure el vot dels romanesos establerts a Catalunya cap al PSC. Catalunya compta amb una de les colònies de romanesos més importants del món. Es calcula que a Espanya hi ha establerts uns 700.000 romanesos, molts d’ells a territoris dels Països Catalans. El Principat té una colònia nombrosíssima de romanesos. El cas és que el secretari general del partit dels ex-comunistes romanesos ha visitat Catalunya per veure quina mena “d’intercanvi” es podia produir, sobretot de cara a les eleccions municipals.
L’interès d’alguns partits de parlar de vots més que no pas de persones fa angúnia. A aquests partits i a aquests polítics se’ls ha de dir que l’arrelament en una societat és clau per construir espais de comunitat viscuda, per diluir els guetos, per disoldre el conflicte potencial i natural en qualsevol procés d’adaptació. El vot és l’expressió màxima de l’arrelament, la litúrgia fonamental en la religió de la democràcia representatitva que defensem amb fe i passió. El vot no és un mitjà; el vot és un fi per ell mateix i no pot ser sotmès al mercadeig de les conjuntures, ni de les necessitats dels que desesperadament cerquen aferrar-se al poder.
Hi ha un rerafons totalitari en aquesta manera de concebre la societat catalana en base a grups ètnics. Els grups humans per ells són això, grups: romanesos, bolivians, equatorians; les persones tenen valor en quant al seu orígen perquè això permet una classificació més senzilla. Com abans les “casas regionales” van servir per guetitzar una certa manera d’entendre la vida al país tot generant un clientelisme que encara avui és viu en alguns esdeveniments socials pagats per tots nosaltres via pressupost públic. Es tracta de moure’ls en base a les melangies, en base a mantenir-los a ells i als seus fills i néts com a immigrants eterns. Perquè amb vot o sense, aquestes persones seraqn valuoses en tant que identificables com a immigrades permanents.
Aquesta actitud no és exclusiva dels uns o dels altres, perquè la pulsió totalitària i populista (que és més o menys el mateix) és viva en tots nosaltres. Però que la pulsió hi sigui no vol dir que ens hi hàgim d’acomodar. Hi hem de lluitar en contra amb totes les nostres forces, si és que volem una societat catalana lliure, justa, de persones autònomes i conscients, disposades a construir un sol país, basat en la llibertat com a bé suprem. L’alternativa és l’arxipel·lag d’illes inconnexes, el mar de desconeixement, la comunitat humana morta, avortada, que ens proposen aquests aprenents de bruixot, disposats a vendre el calgui per un sac de vots mitjançant paraules grandiloqüents i gastades com solidaritat, participació i creativitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fa poc, en un article a la premsa, vaig llegir un lament pel baix nivell intel·lectual i formatiu dels polítics que seuen a l’Ajuntament de Barcelona. Com si vulgués oferir-se d’exemple, l’Antoni Vives escriu força per a mostrar la debilitat d’un pensament buit, ple de tòpics, de contradiccions i d’ingenuïtats. Ja ho va dir un savi: es pot ser innocent, però no ingenu. I menys encara quan hom és un polític “professional”, que cobra un bon sou a final de mes obtingut dels impostos que paguem entre tots.
Resulta que el bonhome d’en Vives fa una mena de reflexió sobre la pobra ètica dels polítics, i els convida a repensar-la. Molt bona! Però ell és un polític més, i al damunt, del partit que més tòpics i frases buides gasta: la nostra suportada Convergència (que de fet, ja paga amb el nom: si “convergència” no és un mot buit, grandiloqüent i ridícul, ja em diràs).
L’ajuntament de Barcelona navega. Des de fa molt de temps. Viure a Barcelona se’ns fa car, incòmode i a vegades insuportable. Però és clar: si miro la proposta convergent (apart de Sant Cugat cap altra de notable, crec), doncs tampoc no convenç gaire. O no gens.
I m’agafa una mena de desesperança en veure com les gasta l’oposició. Amb pensaments de tanta volada com els de l’Antoni Vives (paràgraf a paràgraf quasi que sents enrogir-te de vergonya aliena) estem ben perduts.
ja fa un temps et vaig demanar quina formació es demana per accedir a les llistes electorals, i entenc que no em responguessis. Si ho fessis, suposo que em sortiries amb allò de la “voluntat de servei”, o collonades per l’estil.
Per si de cas, però, i si t’incomoda de tant en tant veure que els políticsno mereixeu massa respecte, pots fer dues coses:
a) retirar-te i buscar una feina digne
b) donar el teu sou a una entitat o associació que faci coses útils pels ciutadans
Ai ai ai, que la Barcelona roja del passat ens empari…