Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

27 de gener de 2021
0 comentaris

Narradors de les Illes: Víctor Gayà i Miquel López Crespí

Els problemes de l’escriptor català

 

Per Víctor Gayà, escriptor

 

Els problemes de l’escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d’escriptors del món, s’hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.
Tot escriptor, en la pràctica d’escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d’enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l’estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d’expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.
Als problemes personals s’hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d’expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d’un marc problemàtic bastant homogeni.
Els problemes específics de l’escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l’estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d’un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.
Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les “virtuts” constitucionals, l’escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.
És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l’escriptor català, on es desenvolupa la novella, titulada La novella de Miquel López Crespí. L’escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d’existir i exercir com a escriptor català: la presentació d’un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d’un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d’un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l’autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l’escriptura, l’edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d’un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l’esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.
De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d’una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d’interpretacions gairebé guinyolesques.
Al capdavall, La novella dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: “Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intellectuals més importants de la nostra Terra” (p. 32); “els companys envejosos… els escriptors frustrats” (p. 9); “la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils” (p. 21); “Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors” (p. 45); “Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els ‘especialistes’ en la promoció personal” (p. 101). I etcètera, etcètera.
Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment (“per una vegada tot ha marxat a la perfecció”), malgrat les “misèries de la situació cultural en l’època de la barbàrie”. Sembla que l’autor, finalment, s’avé a participar amb humor rabiós en el “carnaval literari”, ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.

(Amb motiu de la presentació de La novella de Miquel López Crespí
a la Casa Catalana, el 21 de juny de 2002)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!