Literatura catalana moderna - Illes

Carles Manera i la lluita antiimperialista en els anys vuitanta

 Per Miquel López Crespí, escriptor 

"Tot seguint les idees de Gramsci i Che Guevara t’he de dir que tenc una idea clara de la funció de l’intel× lectual (metge, escriptor, professor, sindicalista, etc.) al món que ens ha tocat viure. No em crida l’atenció el professional tancat a la seva torre de marbre -i a Mallorca torres de marbre n’hi ha moltes- preparant la seva tesi doctoral, imaginant com a pujar de categoria, perfeccionant només la seva feina personal. Professionalment aquesta gent pot ser molt vàlida. Per a mi això no té cap valor si no va lligat a una lluita per l’alliberament de l’home. Admir més al professional compromès, la qual cosa no significa que no pugui fer un treball a nivell personal correcte. Jo em deman quins intel× lectuals (mestres, escriptors, professors, polítics, advocats, etc.) treballen avui a les organitzacions populars". (Carles Manera, Última Hora 17-VI-1984)

Cap a la primera setmana de juny de l’any 1984, i sota el pseudònim de Joan Pere Bach, fèiem una entrevista al professor Carles Manera. L’entrevista va ser publicada al suplement de cultura del diari Última Hora, en el qual jo m’encarregava de les entrevistes amb els escriptors dels Països Catalans i de la crítica de llibres.

L’entrevista, sota el títol "Carles Manera: una concepció gramsciana de l’intel× lectual", comença amb aquesta petita nota introductòria: "Carles Manera fa de professor d’història de Mallorca a l’Escola Municipal de Mallorquí (Manacor). Actualment està investigant les famílies comercials mallorquines al segle XVIII. Ha publicat diversos treballs sobre història comercial, a part de col× laboracions periòdiques a la premsa local (Mallorca Socialista, Última Hora, etc.) i catalana referides al conflicte centreamericà i política internacional. L’any 1979 viatjà a Centreamèrica motivat per la lluita l’alliberament social i nacional dels pobles d’aquella zona. Fou un dels responsables polítics dels Comitès de Defensa Sandinistes a la regió de León i Chinandega, al nord de Nicaragua, actuant també com a internacionalista en les organitzacions revolucionàries salvadorenques. En el moment present és un dels membres promotors del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba". [Continuar]

Han passat molts d’anys d’ençà que es va fer aquesta entrevista! D’ençà 1987 -com explica el Qui és qui a Mallorca?-, Carles Manera és professor titular de la Universitat de les Illes Balears i des del 2000 n’és catedràtic d’història i institucions econòmiques del Departament d’Economia i Empresa. Fou secretari del Departament de Ciències Històriques (1988-95) i, des de 1996, és vicerector de Planificació Economicoadministrativa.

Però parlam de mitjans dels anys vuitanta. Aleshores l’amic Carles ja era un home prou conegut en els cercles de l’esquerra antisistema de les Illes. L’any 1983 havia guanyat el premi Ciutat de Palma d’investigació i a partir de 1984 eren prou comentats els seus interessants articles sobre el pensament polític, econòmic i militar del Che Guevara publicats, setmana rere setmana, a les pàgines de Cultura. També va participar activament en el procés de consolidació del Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina i en la fundació del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba. Va col× laborar des del primer número a la revista Nostra Paraula, òrgan d’expressió del PCPE-PCB, ajudant així, malgrat que fos de forma indirecta, a la consolidació del grup prosoviètic que dirigia Josep Valero i que havia sorgit d’una escissió del PCE carrillista. Des de les pàgines de Nostra Paraula Carles Manera va escriure nombroses col× laboracions defensant activament els moviments guerrillers antiimperialistes d’Amèrica Llatina.

Són els anys en els quals, al costat de Francesca Bosch, Manel Domènech, Aina Salom, Miquel Planas, Tomeu Sancho i diversos companys del PCPE i independents, s’organitza el Casal d’Amistat Mallorca-Cuba del qual Carles Manera és un dels màxims dirigents. Les reunions les fem al local del PCPE de la Via Sindicat, al bar de Miquel Planas del carrer de l’Argentina o a la seu de les Entitats Ciutadanes del carrer de Montenegro (molts abans de la reforma que el convertiria en un dels indrets de Ciutat més aptes per a tot tipus d’activitats culturals i polítiques). Amb l’amic Carles Manera i amb altres membres del Casal d’Amistat amb Cuba anam durant molts mesos per pobles i barriades de Ciutat explicant les realitzacions de la revolució cubana i la lluita armada dels pobles d’Amèrica Llatina contra l’imperialisme ianqui.

En l’entrevista de la qual parlàvem al començament d’aquest article, Joan Pere Bach demanava a Carles Manera l’origen dels seus viatges solidaris a Amèrica Llatina. Carles Manera ens contestava: "Els viatges obeeixen a l’interès per a conèixer els processos d’alliberament nacional centreamericans, fonamentalment la revolució sandinista que aleshores estava instaurant-se. Jo havia teoritzat les revolucions llatinoamericanes, inclús havia realitzat un estudi comparatiu dels moviments socials a Mèxic, Cuba, Xile i Centreamèrica. Tenia, doncs, unes lectures prou amples sobre problemàtica politico-econòmica del Tercer Món: subdesenvolupament i, com a factor de context, la crisi capitalista. Els principals escrits de Gunder Frank, Samir Amin, Frantz Fanon, T. dos Santos, Che Guevara, els vaig sistematitzar. Podríem dir que disposava d’una base teòrica que explicava la readaptació del capitalisme en aquesta crisi, assenyalant que al Tercer Món, el tradicionalment oblidat pels estudis sociològics i històrics, es troba la principal resposta popular als mecanismes de reestructuració capitalista. La decisió de partir fou radical, i el trencament momentani amb persones i possibilitats de treball fou dolorós. Tota decisió dràstica ho és. A Nicaragua vaig comprovar la il× lusió d’un poble en lluita per encarrilar llur revolució, única sortida a totes les lacres que possibiliten l’explotació. Vaig comprovar també que l’agressió nord-americana no és un simple titular de premsa sensacionalista: des del triomf revolucionari, les bandes de mercenaris actuen a Nicaragua assassinant pagesos i mestres que van a alfabetitzar a les zones rurals. A El Salvador els fets són parescuts: els pagesos són massacrats sistemàticament per l’exèrcit oligàrquic; la tortura és pràctica habitual; la mort forma part, malhauradament, de la cultura quotidiana del poble. Enfront això les opcions mitjanes són gairebé nul× les; la lluita armada esdevé, doncs, un instrument legítim, un medi de contenció del genocidi".

Del llibre Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!