Els fonaments de la postmodernitat – El cas de Martin Heidegger, filòsof i nazi (II)

El cas de Martin Heidegger, filòsof i nazi

Segona part: L’encobriment

Per Alex Steiner


Publicat originalment, sota el títol “The case of Martin Heidegger, philosopher and nazi. Part 2: The cover-up”, a World Socialist Web Site
 4 abril 2000

Traducció de Pol Sureda
Havent revisat alguns dels fets pertinents a la carrera del filòsof alemany Martin Heidegger, hem de passar a ocupar-nos dels mites i evasives que constitueixen els fonaments de la seva reputació de postguerra. La versió oficial de la història, propugnada per Heidegger i els seus partidaris, manté que el seu viratge nazi de 1933 fou un error juvenil, un breu flirteig d’acadèmic ingenu en qüestions polítiques i afers mundans. En pocs mesos –fa aquesta història–, el jove filòsof comprengué l’error, dimití el càrrec de rector de la Universitat de Friburg i de llavors endavant refusà de prendre part en activitats nazis. Encara més –continua la llegenda–: fins i tot en el període de rector Heidegger mirà de protegir la integritat de la universitat enfront les pitjors depredacions del nazisme, i intervingué personalment en defensa de diversos estudiants i col·legues jueus.
Finalment, si tot i així un encara no queda convençut per aquesta narració dels esdeveniments, el màxim que se’n pot dir, segons els defensors, és que el Heidegger home patí una falla de caràcter. La falta personal de Heidegger, emperò, és qüestió completament separada de la seva filosofia, la qual cal jutjar “pels seus mèrits intrínsecs”. Concretament, això significa que qualsevol avaluació de la filosofia de Heidegger que provi de relacionar-la amb el nazisme és considerada il·legítima pels seus apologistes. Aquest punt de vista implica, a més a més, que en la filosofia pre-nazi de Heidegger, particularment en Ésser i temps, no hi ha res que tingui la menor afinitat amb les idees nazis. Similarment, el posterior viratge (Kehre) de la filosofia heideggeriana ha estat interpretat com a reacció purament interna, sense relació amb la política, davant problemes trobats en la formulació inicial del seu pensament.
Això constitueix un esforç pluriestratificat de control de danys. Hom pot veure l’encobriment com a reducte contra els murs del qual els partidaris de Heidegger es baten par tal d’evitar cap bretxa. Si la façana, la història de la indiscreció juvenil de Heidegger, mai s’enfonsa, no s’ha perdut pas tot: la paret mestra, les accions de Heidegger com a rector en desafiament als nazis, encara aguanta dreta. Fins i tot si cau aquesta línia de defensa, i els partidaris es veuen forçats a concedir els defectes del Heidegger home, encara resisteix la darrera línia de defensa, l’anomenada autonomia de la filosofia heideggeriana. Amb una impressionant formació d’intel·lectuals disciplinats en defensa seva, molts dels quals amb credencials antinazis impecables, Heidegger reeixí a conservar la reputació relativament intacta fins a mitjans anys vuitanta.

Hom pot resseguir els inicis de la campanya de rescat de la reputació heideggeriana davant el veredicte de la posteritat fins als esforços del mateix Heidegger. Els grans trets de la llegenda de l’acadèmic políticament ingenu ja s’infanten en l’assaig biogràfic que Heidegger presentà al Comitè de Desnazificació el 1945. Hi escrivia:

“L’abril de 1933 vaig ser elegit rector per unanimitat (amb dues abstencions) en sessió plenària de la universitat, i no pas, com pretén el rumor, nomenat pel ministre nacionalsocialista. [Aquest nomenament vindria més tard, quan Heidegger fou fet Führer de la universitat, punt que oblida d’esmentar. A. S.] Fou com a resultat de la pressió del meu cercle de col·legues (…) que vaig consentir a ésser candidat a aqueixa elecció i vaig acceptar d’exercir el càrrec. Prèviament ni desitjava ni ocupava cap càrrec acadèmic. No havia pertangut a cap partit polític [Aquesta no és ben bé la història completa, perquè sabem que amb vint-i-pocs anys havia presidit un moviment juvenil catòlic d’extrema dreta. A. S.] ni mantingut cap relació, ni personal ni substantiva, ni amb el NSDAP ni amb autoritats governatives. Vaig acceptar el rectorat reticentment i en interès exclusiu de la universitat.” 1

Havent pintat el quadre de la seva reticència a prendre plaça de rector, la carta procedeix a descriure com l’autor s’incorporà al partit nazi, quasi en una distracció, de cara a facilitar les relacions administratives amb la universitat:

Heidegger a la "cabana muntanyenca"
Heidegger a la “cabana muntanyenca”

“Al cap de poc de prendre possessió del rectorat, el cap de districte s’hi presentà, acompanyat de dos funcionaris encarregats de qüestions universitàries, per a urgir-me, d’acord amb els desigs del ministre, a incorporar-me al Partit. El ministre insistí que d’aquesta manera les meves relacions oficials amb el Partit i els òrgans governatius se simplificarien, més que més quan jo no hi havia tingut cap contacte fins llavors. Després d’àmplies consideracions, em vaig declarar disposat a ingressar en el Partit en interès de la universitat, però sota la condició expressa de refusar-hi cap càrrec durant el rectorat i posterioment.” 2 [Oblida d’explicar, ací, per què, si la seva militància partidària era deguda al seu desig de facilitar-se la tasca com a rector, continuà renovant-se’n el carnet any rere any fins al 1945, molt després que haguessin conclòs els seus deures com a rector. A. S.]

Finalment presenta proves de la seva oposició al nazisme a partir de la dimissió com a rector el 1934:

“Després de dimitir el rectorat em resultà evident que, en continuar ensenyant, la meva oposició a la cosmovisió nacionalsocialista només podia créixer… A mesura que la ideologia nacionalsocialista esdevingué cada cop més inflexible i cada cop menys disposada a una interpretació purament filosòfica, [La “interpretació purament filosòfica” sembla ésser la manera com Heidegger pretén comunicar al lector la seva atracció inicial pel nazisme, que infortunadament havia perdut molt del llustre metafísic a les alçades de 1934. A. S.] el fet que jo fos actiu com a filòsof ja era en si una expressió suficient d’oposició…

‘També vaig mostrar públicament la meva actitud envers el Partit en no participar en els seus actes, en no dur els seus emblemes i, a partir de 1934, tot refusant d’iniciar les meves classes amb l’anomenada salutació alemanya [Heil Hitler!]… [Ara sabem, per la documentació publicada per Farías, que aquesta darrera afirmació és una mentida patent. A. S.]
‘No tingué res de particular la meva resistència espiritual durant els onze anys darrers.” 3
En presentar-se com a atrapat accidentalment en una forma de nazisme “filosòfic” durant un breu període que més tard es transformà en un altre de “resistència espiritual”, Heidegger provà de bastir un mur entorn del seu sistema filosòfic. Els mètodes que hi emprà foren el silenci sobre bona part de les seves activitats d’abans i després de 1933, així com evasives, mitges veritats i mentides descarades.
En la filosofia de Heidegger, la categoria de silenci no denota simplement l’absència de parla, sinó que és en si una forma activa d’ésser en el món. Així mateix, en la seva praxi silenci ha significat supressió activa de proves dels seus anys nazis. Gran part de la correspondència i altra documentació personal de Heidegger ha estat inaccessible als estudiosos durant dècades. Aquests documents són mantinguts sota pany i clau per la família Heidegger i acadèmics simpatitzants. Endemés, en els anys de la immediata postguerra la comunitat acadèmica alemanya havia estat reticent a publicar res de relatiu al nazisme de Heidegger. Un estudiós pioner que féu molta recerca original en aquest camp, Guido Schneeberger, es trobà que no trobava editor per al seu llibre. Finalment hagué de publicar els seus descobriments per compte propi el 1962.
Heidegger tempoc no s’estigué de falsificar obertament la seva història. Un exemple ben documentat implica la reedició de la seva conferència sobre metafísica de 1935. L’edició publicada el 1953 inclou la infame descripció de la “veritat íntima” del nazisme. L’exposició completa de l’edició de 1953 fa:
“El material que ara es maneja com a filosofia del nacionalsocialisme, però que no té el més mínim a veure amb la veritat íntima i la grandesa d’aquest moviment (és a dir, l’encontre entre la tecnologia universal i l’home modern), llança la xarxa en aquestes aigües turbulentes de ‘valors’ i ‘totalitats’.” 4
La publicació d’aquest article provocà una certa consternació a Alemanya. Hi hagué qui es demanà per què Heidegger havia optat per reimprimir aquest article exactament en aquesta forma. Respongué:
“Hauria estat fàcil ometre de la versió impresa l’oració esmentada, juntament amb altres que citeu. Però no ho he fet, i la hi conservaré en el futur, perquè, no debades, aqueixes oracions pertanyen històricament a la conferència (…)” 5
Ara sabem que Heidegger sí que havia fet canvis al text de 1935 en preparar-lo per a la reedició. No debades, la genèrica “veritat íntima i grandesa d’aquest moviment” és en realitat la molt específica “veritat íntima i grandesa del nacionalsocialisme” en la conferència original. Quan un ajudant que l’assistia en la preparació de galerades descobrí aqueixa oració sense cap text explicatiu, demanà a Heidegger que l’omitís. Heidegger li contestà que no ho faria pas. Tanmateix, sense dir-ho a l’ajudant, Heidegger canvià el text al cap d’unes setmanes: ometé la referència directa al “nacionalsocialisme” i la substituí pel terme genèric “aquest moviment”; també hi afegí entre parèntesis el comentari explicatiu sobre la tecnologia. Heidegger afirmà sempre, fins a la mort, que mai no havia alterat el text d’aquesta conferència. Ho reiterà en l’entrevista de 1966 a Der Spiegel. En un intent posterior de cloure definitivament aquesta controvèrsia, hom cercà el manuscrit original de 1935; la pàgina on figurava l’oració controvertida n’havia desaparegut. 6

*

Els mateixos mètodes (supressió de proves, evasives i falsificacions) emprà la legió d’intèrprets i apologistes de Heidegger. Fins a la publicació del llibre transcendental de Farías reeixiren prou bé en la tasca d’evitar cap anàlisi crítica de les idees heideggerianes i de llur relació amb la seva política. Un capítol irònic d’aquesta empresa el protagonitzà el teòric de la desconstrucció Paul de Man. De Man féu molt per divulgar Heidegger entre la intel·lectualitat estato-unidenca durant els anys seixanta. En acabat, a finals dels vuitanta, arribà la revelació pòstuma que les mans del mateix De Man no eren pas del tot netes: havia estat col·laboracionista amb els nazis a la Bèlgica ocupada durant la Segona Guerra Mundial, i en aquesta qualitat havia escrit articles antisemites en una revista literària patrocinada pels nazis. ** [Compte: no pas un ni dos; vora dos-cents. N. del T.] Un cop publicats els assaigs de guerra de De Man s’engegà una viva controvèrsia sobre la relació entre l’activitat de De Man en aquell període i les seves idees posteriors sobre la desconstrucció. 7

Un campió de Heidegger més sinistre encara fou el seu traductor francès Jean Beaufret. Beaufret, antic lluitador de la Resistència, publicà diversos volums de converses amb Heidegger abans de morir el 1982. Durant trenta-cinc anys fou el defensor més ferm de Heidegger a França. Les seves credencials com a antic resistent afegien pes a la seva defensa d’un antic nazi. Emperò, sembla que en tota l’activitat de Baufret hi havia una intencionalitat oculta: durant un temps havia simpatitzat secretament amb el notori historiador negacionista Robert Faurisson. Beaufret, com Faurisson, negava l’existència de l’Holocaust i, més específicament, de les cambres de gas. S’ha citat una carta a Faurisson en què Beaufret deia:

“Crec que, de la meva banda, he fet aproximadament el mateix camí que vostè, i m’han considerat sospitós per haver expressat els mateixos dubtes [sobre l’existència de les cambres de gas]. Afortunadament per a mi, només ho han fet oralment.” 8
Les credencials de Beaufret no foren qüestionades mai fins que Faurisson en publicà les cartes als anys vuitanta.
Com a part de la seva campanya de relacions públiques, Heidegger i els seus apologistes tingueren cura especial a enrolar el testimoni de filòsofs jueus alemanys que havien patit sota els nazis. Amb aquest fi contactaren la coneguda filòsofa exiliada Hannah Arendt perquè escrivís un assaig per a la miscel·lània d’homenatge a Heidegger publicada en ocasió del seu vuitantè aniversari. L’assaig d’Arendt, “Heidegger a vuitanta anys”, conté la següent al·lusió críptica a les activitats polítiques de Heidegger:
“Ara tots sabem que també Heidegger sucumbí una volta a la temptació de canviar de ‘residència’ per a involucrar-se en el món dels afers humans. Per al món, ha estat servit una mica pitjor que Plató, perquè el tirà i les seves víctimes no residien pas dellà mar, sinó al seu país mateix. [S’hi fa referència al sojorn de Plató a Siracusa, on tenia intenció d’aconsellar el tirà Dionís. Després d’un intent relativament breu de temperar el govern de Dionís amb una dosi de saviesa, Plató retornà a Atenes, tot concloent que l’intent de dur les seves idees a la pràctica havia estat un fracàs. A. S.] Per al mateix Heidegger, crec que la qüestió es presenta altrament: era encara prou jove per a aprendre del xoc de la col·lisió que, en acabat de deu mesos febrils, fa trenta-set anys, l’emmenà de retorn a la seva residència per a reflexionar serenament en el que havia experimentat (…)

‘Nosaltres, que volem retre homenatge als pensadors, ni que la nostra residència es dreci al mig del món, no podem deixar de trobar dolorós i potser exasperant que Plató i Heidegger, en involucrar-se en els afers humans, s’acostessin a tirans i Führers. Caldria imputar-ho no tan sols a les circumstàncies dels temps, ni menys encara a un caràcter poc format, sinó més aviat en allò que els francesos anomenen deformació professional. Perquè es pot demostrar atracció teòrica per la tirania en molts dels grans pensadors (Kant n’és la gran excepció). I si aquesta tendència no és demostrable en allò que feren, això és tan sols perquè n’hi hagué pocs de preparats a anar més enllà de ‘la facultat d’admirar-se del que és simple’ i a ‘acceptar aquesta admiració com a llar.’ 9

Segons l’al·legat presentat per Arendt, la infeliç relliscada de Heidegger no es degué ni a les circumstàncies que vivia ni al seu caràcter, i certament no té ressò en les seves idees. El fet que Heidegger es féu nazi, cosa que ella descriu eufemísticament com a “haver sucumbit a la temptació de canviar de ‘residència’ per a involucrar-se en el món dels afers humans”, es pot atribuir exclusivament a l’atzar ocupacional d’ésser filòsof. I si altres filòsofs no en seguiren les passes, això es pot explicar pel fet que no es prenien la filosofia tan seriosament com Heidegger; no estaven preparats per a “acceptar aquesta admiració com a llar”.

La peça d’Arendt és notable per la transparència de la seva barra. Reïx a convertir Heidegger en víctima de la grandesa del seu pensament. En dir que “fou servit pitjor que Plató” implica que fou arrossegat per forces que depassaven el seu control; que no li corresponia cap responsabilitat sobre les seves accions. Com si reconegués l’absurditat de la seva postura, Arendt canvia l’argument del cos del text en una llarga nota explicativa a peu de pàgina. En aquesta nota davalla de l’excelsa retòrica de les disquisicions platonianes a qüestions més concretes que envolten l’afer Heidegger. Reprèn el tema de la innocència primigènia i la ingenuïtat política de Heidegger tot escrivint que “la qüestió decisiva és que Heidegger, com molts altres intel·lectuals alemanys de la seva generació, nazis o antinazis, no havia llegit Mein Kampf“. 10

Hannah Arendt: sí, però...
Hannah Arendt: sí, però…

 

En realitat, un bon aplec de proves permet suposar que Heidegger no tan sols havia llegit l’obra senyera de Hitler, Mein Kampf, sinó que l’aprovava. Tom Rockmore ha argumentat convincentment que, en el discurs heideggerià de presa de possessió del rectorat de Friburg, les “múltiples al·lusions a la batalla també tenen la funció d’al·lusions clares a la notòria propugnació hitleriana de la lluita per la realització del destí del poble alemany, formulada a Mein Kampf.” 11
Més avall de la seva nota, Arendt prova d’invertir les tornes als crítics de Heidegger brandant la llegenda, manufacturada pel mateix Heidegger, de la conducta redemptora posterior al seu “error”:
“El mateix Heidegger es corregí l’’error’ amb més rapidesa i més radicalment que molts d’aquells que seuen a jutjar-lo: assumí riscos considerablement majors dels habituals en la vida literària i universitària alemanyes del període.” 12
Fins i tot el 1971, Hannah Arendt en sabia més, o n’hauria d’haver sabut més, que el romanço que explica en aquesta apologia tan embarasosa. Certament, coneixia, per exemple, la reedició heideggeriana del seu assaig de 1953 sobre “la veritat íntima del nacionalsocialisme”. També, mitjançant l’amistat amb Karl Jaspers, estava assabentada de la deplorable conducta desplegada per Heidegger envers Jaspers i la seva muller jueva (Heidegger trencà les relacions personals amb Jaspers i la seva dona poc abans d’esdevenir rector. Només en la postguerra provà de reparar llur relació personal. Malgrat un intercanvi postal intermitent, els dos filòsofs no pogueren reconstruir mai llur amistat a conseqüència del refús heideggerià de retractar-se del suport al nazisme.)

La referència als “riscos considerablement majors” que assumí és, com la “oposició espiritual” de Heidegger al nazisme, un ressò de les falsificacions de postguerra de Heidegger mateix. ¿Per què, llavors, Hannah Arendt, destacada oposicionista liberal al feixisme, s’aplicà tan fervorosament a l’intent de rehabilitar la reputació de Heidegger? Només hi podem fer suposicions. Potser hi pesava un element de lleialtat al seu antic mestre; una lleialtat enagrida però no esberlada per la persecució de què la feren objecte els nazis i pels anys d’exili. (En un cert moment es trobà en una presó nazi. Més endavant, durant la guerra, fou atrapada a la França ocupada pels nazis, però reeixí en una fuga agosarada.) La interpretació més caritativa de la seva grotesca defensa de Heidegger és que defugí una veritat que no podia afrontar. ***

Karl Jaspers
Karl Jaspers

Quan el llibre de Víctor Farías arribà a les llibreries, tingué un efecte electritzant en els heideggerians francesos. Un cop publicat Heidegger et le nazisme a l’octubre de 1987, van aparèixer no menys de sis estudis sobre Heidegger en l’espai de nou mesos. No era cap sorpresa. Havia estat a França, al capdavall, on la influència de Heidegger havia arrelat més profundament durant la postguerra. El deute francès amb Heidegger s’estén de l’existencialisme de Sartre, en la immediata postguerra, a les onades més recents de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la desconstrucció associades, respectivament, amb Claude Levi-Strauss, Michel Foucault i Jacques Derrida. També els postmoderns Jean-Francois Lyotard i Jean Baudrillard pugnaven amb interpretacions pròpies de la relació de Heidegger amb el nazisme.

A grans trets, hom podria agrupar les menes de resposta a Farías en tres categories principals. La primera és la defensa incondicional de Heidegger pels més ortodoxos dels guardians de la flama. Aquest grup és representat per François Fedier, qui, d’ençà de la mort del seu mestre Beaufret, ha estat el defensor més ferm de Heidegger a França. Fedier persisteix a negar que Heidegger hagi tingut cap problema amb el nazisme, i es limita a minimitzar el període de rectorat com a flirteig juvenil sense cap relació amb el pensament heideggerià. La resposta de Fedier, a la llum del voluminós material ofert pel llibre de Farías i per altres de publicats posteriorment, mereix escassa credibilitat fora del cercle de devots més ardents del culte a Heidegger.

El segon tipus de resposta, representat per Derrida i seguidors, consisteix a acceptar en general que hi ha algun problema en la filosofia de Heidegger, en la mesura que aquesta li permetia entendre les implicacions de fer-se nazi. Però llavors Derrida prova d’invertir les tornes amb Farías tot insistint que en darrera instància la motivació del viratge nazi de Heidegger fou que a les alçades de 1933 no s’havia emancipat prou de les tendències de pensament pre-heideggerianes, particularment del racionalisme i de l’humanisme. Segons la tortuosa lògica derridiana, un cop Heidegger reeixí a alliberar-se de la “metafísica” arran del seu “viratge” posterior a 1935, la seva filosofia esdevingué la màxima forma d’antinazisme.
Aquest punt de vista pervers fou hàbilment condensat per un dels deixebles de Derrida, Lacoue-Labarthe, qui afirmà que “el nazisme és un humanisme.” Amb això volia dir que els fonaments filosòfics que apuntalaven la tradició humanista de la Il·lustració tingueren com a conseqüència la dominació de la humanitat al servei d’un totalitarisme universal totpoderós. Aquesta idea ha esdevingut mercaderia habitual del comerç de Derrida, Lacoue-Labarthe i seguidors. La noció que el nazisme no és sinó una expressió més de l’universalisme il·lustrat ha estat repetida recentment pels estato-unidencs Alan Milchman i Alan Rosenberg, els quals escriuen: “Aquest principi de raó suficient, base del pensament calculador, en la seva forma totalitzadora i imperialista, es pot veure com la fonamentació metafísica que possibilità l’Holocaust.” 13
Jacques Derrida: embolica que fa fort
Jacques Derrida: embolica que fa fort

A partir d’aquesta premissa, Lacoue-Labarthe basteix una defensa sofisticada de Heidegger. A diferència dels heideggerians ortodoxos, concedeix que el pensament de Heidegger és coherent amb el seu nazisme. Tanmateix, tot seguit Lacoue-Labarthe prova de rescatar Heidegger tot adduint que el Heidegger posterior a 1935, que havia superat la metafísica i l’humanisme, era lliure de tota taca nazi. En acabat, aquesta argumentació tan extravagant és duta fins a les darreres conseqüències per altres desconstruccionistes que insisteixen que no tan sols el segon adveniment de Heidegger és lliure de tota infecció feixista, sinó que és la seva obra el que per primera volta ens possibilita per a “pensar l’Holocaust”. Si el lector pensa que hi faig una exageració polèmica, que escolti les paraules de Milchman i Rosenberg:

“Així com determinades facetes del pensament de Heidegger poden ajudar-nos a discernir l’experiència de l’Extermini, possibilitar-nos per a pensar Auschwitz, el mateix Holocaust pot ajudar-nos a penetrar l’opacitat del pensament del Heidegger tardà.” 14

D’altra banda, els acusadors de Heidegger han estat qualificats de “totalitaris” en algun dels annals del desconstruccionisme. Un cop més, com ja hem vist en la peça d’Arendt, Heidegger és presentat com a víctima d’enemics envejosos i de ment estreta. Immers en el debat de l’altra banda del Rin hi havia Hans-Georg Gadamer, intèrpret de Heidegger des de feia molts anys. En un ressò curiós de l’assaig arendtià de 1971, “Heidegger a vuitanta anys”, Gadamer retorna al pensador benintencionat però ingenu que abandona l’intent d’educar el príncep de Siracusa. 15

En contrast amb l’obscurantisme filosòfic practicat per Derrida i Lacoue-Labarthe, en el debat francès s’han alçat veus que assumeixen clarament el problema plantejat per la relació vitalícia de Heidegger amb el feixisme. La més destacada és la de Pierre Bourdieu, que havia escrit un estudi important sobre Heidegger molt abans que aparegués el llibre de Farías. Aquest llibre fou reeditat a França, en versió lleugerament revisada, després que esclatà la controvèrsia. L’ontologie politique de Martin Heidegger (1988) prova de fonamentar la filosofia de Heidegger en el context històric de què emergí. Alhora, Bourdieu evita la temptació de reduir el pensament heideggerià a mer reflex de la seva posició històrica i de classe. Bourdieu es lliura a una anàlisi textual de l’obra de Heidegger en una temptativa de demostrar la relació intrínseca entre la filosofia de Heidegger i la seva política. L’anàlisi textual de Bourdieu divergeix de la lectura “immanentista” característica de Derrida i altres desconstruccionistes, que aïllen artificialment els textos de les circumstàncies històriques en què foren produïts.

La defensa de Heidegger tal vegada més curiosa i enverinada no ha vingut de França sinó d’Alemanya. Ernst Nolte, historiador i de molts anys amic personal de la família Heidegger, publicà una biografia del filòsof el 1992, Martin Heidegger: Politik und Geschichte im Leben und Denken [‘Martin Heidegger: la política i la història en la seva vida i en el seu pensament’]. Abans de publicar aquest llibre, Nolte ja era notori com a historiador revisionista de l’Holocaust i apologista del nazisme. Cal reconèixer a Nolte que ha estat més coherent i molt més honest intel·lectualment que alguns dels defensors francesos de Heidegger.
Per a Nolte, el viratge nazi de Heidegger no representa cap mena de problema. Nolte no tan sols insisteix en la connexió íntima entre la filosofia de Heidegger i el seu nazisme, sinó que també defensa el nazisme com a reposta necessària a l’amenaça interna i externa representada per la Revolució Russa. Per a Nolte, el nazisme fou una resposta necessària al bolxevisme, i Heidegger, en optar pel nazisme, es limitava a respondre a la crida de la necessitat històrica. Nolte fins i tot arriba a defensar l’Holocaust com a mesura defensiva feta indispensable per l’hostilitat del judaisme internacional contra el règim nacionalsocialista. La defensa de l’Holocaust per part de Nolte subjau en la següent pregunta retòrica:

“¿Podria ser el cas que els nacionalsocialistes i Hitler duguessin a terme un acte ‘asiàtic’ [l’Holocaust] només perquè es consideraven a si mateixos i als seus com a víctimes potencials o reals d’un acte ‘asiàtic’ [soviètic]? L’’Arxipèlag Gulag’, no precedí Auschwitz?” 16

Ernst Nolte: recuperar l’orgull d’ésser genocides
Ernst Nolte: recuperar l’orgull d’ésser genocides

Existeix una simetria entre els apologistes primerencs de Heidegger i l’esforç de Nolte. Allà on els defensors inicials provaven de minimitzar el compromís polític de Heidegger, i tot seguit de bastir un mur entre la seva política i la seva filosofia, Nolte inverteix els termes de l’argumentació. En la visió de Nolte, Heidegger no tan sols era un pensador políticament compromès des de bon principi, sinó que féu la tria correcta. Escriu: “En la mesura que Heidegger resistí la temptació de la solució [comunista], ell, com moltíssims d’altres, tenia raó històricament… En comprometre’s amb la solució [nacionalsocialista], potser esdevingué ‘feixista’; però això de cap manera converteix d’antuvi la seva postura en històricament errònia.” 17

En altres passatges Nolte adreça la història del Heidegger pensador-aliè-al-món breument entrampat en qüestions polítiques que no entenia. Aquesta imatge tan fèrtil, introduïda per Hannah Arendt, és capgirada per Nolte; sens dubte, no podia permetre que una jueva hi tingués l’última paraula. Escriu del suport heideggerià a Hitler que “no fou pas cap ‘envolada’ episòdica del reialme de la filosofia a la politica del dia a dia, sinó que se sostenia en una esperança ‘filosòfica’ (…) essencial a la seva vida i al seu pensament.” 18

Dit altrament, el pensament de Heidegger i la seva pràctica estaven tallats del mateix patró; no tan sols era nazi, sinó que, en paraules de Thomas Sheehan, era “un nazi normal”.

Finalment, cal esmentar la biografia més recent de Heidegger, l’obra de Rüdiger Safranski Ein Meister aus Deutschland: Heidegger und seine Zeit [‘Un mestre d’Alemanya: Martin Heidegger i el seu temps’], de 1994, traduïda a l’anglès el 1998 com a Martin Heidegger: between good and evil [‘Martin Heidegger: entre el bé i el mal’]. Aquest llibre, a diferència de l’efusiu suport de Nolte al nazisme de Heidegger, representa una retirada cap a una defensa més ortodoxa. Un cop més, se’ns presenta una divisió esquizofrènica entre el Heidegger home i el Heidegger filòsof. L’autor presenta correctament els fets coneguts de l’associació heideggeriana amb el nazisme; alhora, proporciona una lectura àmpliament positiva de les idees heideggerianes.

Tot evitant els excessos i les giragonses lògiques de Lacoue-Labarthe i altres desconstruccionistes, Safranski sembla incapaç d’emetre cap mena de judici de pes sobre el seu objecte d’estudi. Aquesta deficiència, marca registrada de la biografia i la historiografia modernes, és considerada virtut en el tètric context cultural d’avui. Els mots claus hi són “imparcialitat” i “equilibri”. Malgrat la minuciositat factual, hi ha poca comprensió. A la seva manera, aquest llibre constitueix una altra contribució a l’encobriment. Al final, Safranski s’inclina de la banda dels qui lloen Heidegger per haver-nos fet possible “pensar Auschwitz”. Escriu:

“El fet que Heidegger refusés la idea que li calia defensar-se com a còmplice potencial del crim no significa pas que defugís el repte de ‘pensar Auschwitz’. Quan Heidegger es refereix a la perversió de la moderna voluntat de poder, en virtut de la qual l’home i la natura han esdevingut meres ‘maquinacions’, sempre, explícitament o no, es refereix també a Auschwitz. Per a ell, com per a Adorno, Auschwitz és un crim típic de l’era moderna.” 19

No podem estar-nos de comentar l’arrogància de Safranski en juxtaposar Heidegger i Theodor Adorno. Adorno menyspreava Heidegger i no tenia sinó desdeny pel seu “galimaties de l’autenticitat”, que ell veia com a una forma de xerrameca filosòfica que es feia passar per lucidesa profunda. Aquest llibre tètric, malgrat l’exactitud factual, no representa més que una altra apologia del compromís heideggerià amb el nazisme. Tanmateix, les ressenyes han estat àmpliament favorables.

N’és un exemple típic la de Richard Rorty, qui hi escrivia: “Heidegger oblidà el turment dels seus amics i col·legues jueus, però al cap d’un any d’organització i propaganda febrils, sí que s’adonà com la cúpula nazi no li feia gaire cas. Amb això n’hi hagué prou per a demostrar-li que havia sobrevalorat el nacionalsocialisme.

‘Així doncs, es retirà a la seva cabana muntanyenca i, com diu Safranski tan elegantment, bescanvià la fermesa per la imperturbabilitat. Després de la Segona Guerra Mundial explicà, de forma imaginativa però monomaníaca, que eren irreversibles l’americanització, la tecnologia moderna, la trivialització de la vida i l’oblit absolut de l’Ésser (per a ell, quatre noms d’un mateix fenomen).” 20

Un cop més trobem la figura habitual del pensador benintencionat però masegat que “es retirà a la seva cabana muntanyenca”. Almenys aquesta volta ens estalvien un altre retorn de Siracusa. Cal subratllar que ni tan sols en el llibre de Safranski hi ha la menor base per a concloure que Heidegger, al cap “d’un any d’organització i propaganda febrils” –el seu mandat com a rector a Friburg–, “es retirà” de la contesa política. El que diu Safranski és que durant els anys posteriors a la dimissió del rectorat, Heidegger reduí gradualment el compromís amb el nazisme, sense tallar-lo completament fins al 1945.

És ben evident que Heidegger té defensors més enllà de la legió de desconstruccionistes francesos. Rorty representa una tendència que ha emergit en anys recents entre els pragmatistes estato-unidencs, tendència que prova d’amalgamar el pragmatisme amb elements de la filosofia europeocontinental. En la seva qualitat de mena de portantveu del pragmatisme estato-unidenc, Rorty, per damunt de tot, ha provat d’enrolar en la seva causa els seguidors de Heidegger. A la part següent examinarem breument els fonaments filosòfics d’aquesta curiosa amalgama de dues tradicions aparentment tan distants. Això no obstant, fins l’examen més sumari revela que quan Rorty se centra en la relació entre la política de Heidegger i la seva filosofia, ens serveix una altra versió del tema ja familiar d’un Heidegger que ensopega accidentalment amb el nazisme.
En un assaig revisat en data tan recent com el 1989, ben després de publicat el llibre de Farías, Rorty escrivia que “Heidegger només fou nazi accidentalment”. En acabat ampliava la interpretació en nota amb l’explicació següent: “El seu pensament [de Heidegger] era, en veritat, essencialment antidemocràtic. Però molts alemanys que eren escèptics envers la democràcia i la modernitat no es feren pas nazis. Heidegger sí perquè tenia més d’oportunista cru i d’ignorant polític que la majoria dels intel·lectuals alemanys que compartien el seu escepticisme.” 21

Tot i que Rorty llança mots aspres en la direcció de Heidegger, és a saber, la seva caracterització de Heidegger com a “ignorant” i “oportunista”, el quid de la seva presentació és una altra caricatura del filòsof ingenu que recobra el seny. A aquestes alçades ja ens hem familiaritzat prou amb aquest argument. N’hem vist variants en l’autojustificació heideggeriana del seu rectorat, en els defensors ortodoxos de Heidegger a França, en reflexions d’amics personals com Hannah Arendt i en la forma invertida i pro nazi de la biografia de Nolte. Que aquest argument pugui ésser repetit ad nauseam davant el cúmul creixent de fets que demostren com la relació de Heidegger amb el nazisme fou més que incidental, ens demostra que ens les havem ací no pas amb judicis acadèmics objectius, sinó amb mala fe i apologètica.

Richard Rorty, postpragmatista
Richard Rorty, postpragmatista

A França el debat ocupà els dos anys següents a la publicació del llibre de Farías el 1987. Actualment, se sent ben poc sobre la política de Heidegger, a França. En contrast, als Estats Units, Gran Bretaya i altres estats anglòfons el debat ha continuat ininterrompudament des d’inicis dels anys noranta. De fet, des del 1997 hi han aparegut tres llibres diferents sobre la matèria. D’aquests, el de Julian Young, Heidegger, philosophy, Nazism [‘Heidegger, la filosofia, el nazisme’] s’inscriu francament en la tradició de l’emblanquiment heideggerià. De fet, l’autor anuncia les seves intencions de bell antuvi, quan diu: “Aquesta obra es proposa de proveir allò que podríem anomenar ‘desnazificació’ de Heidegger.” 22

Tom Rockmore resumeix el regust del llibre de Young en una ressenya recent, en què escriu: “En suma, segons Young, malgrat els nombrosos textos en sentit contrari (per exemple, el comentari a Der Spiegel en què Heidegger qüestiona l’ideal democràtic), aquest filòsof resulta ésser més o menys com vostè i com jo; o sigui, partidari de la democràcia liberal. És a dir, una imatge de Heidegger no pas versemblant sinó increïble”. 23
És evident que al cap d’un quart de segle de la mort de Heidegger l’encobriment continua encara. Alhora, no pretenem pas de suggerir que no hi ha hagut tendències contraposades que treballen per desemmascarar la política de Heidegger. De fet, acabem d‘assistir l’any passat [1999] a la publicació del que pot ésser l’examen més important de la filosofia de Heidegger en el context de la seva política, és a dir, l’obra de Johannes Fritsche Historical destiny and National Socialism in Heidegger’s Being and time [‘Destí històric i nacionalsocialisme en Ésser i temps de Heidegger’]. Comentarem aquest llibre en la part següent.

 

Notes

1 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin, p. 61
2 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin p. 64
3 Martin Heidegger, “Letter to the Rector of Freiburg University, November 4, 1945, Wolin, pp. 64-66
4 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”
5 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”
6 Sheehan, “Heidegger and the Nazis”

* Segons reporta Sheehan, un testimoni presencial, el professor Walter Bröcker, llavors estudiant de Heidegger, recorda distintament que el que aquest va dir fou “la veritat íntima i la grandesa delmoviment”, cosa que l’impressionà perquè només els nazis convençuts es referien al nazisme com a “el moviment”. [Nota del traductor]

** No deu ser casual que Paul de Man fos nebot d’Henri de Man (1885-1953), quadre destacat de la socialdemocràcia belga, líder seu a la mort de l’històric Émile Vandervelde (1938), teoritzador d’un corporativisme feixistitzant durant els anys trenta i, juntament amb Leopold III, figura principal del col·laboracionisme pro nazi a la Bèlgica ocupada. [Nota del traductor]

7 Denis Donoghue, “The strange case of Paul de Man,” New York Review of Books, June 29, 1989
8 Richard Wolin, “French Heidegger wars,” Wolin, p. 282.
9 Hannah Arendt, “Martin Heidegger at eighty,” New York Review of Books, October 21, 1971
10 Arendt, “Martin Heidegger at eighty”

11 Tom Rockmore, On Heidegger’s Nazism and philosophy, Berkeley: Univeristy of California Press, 1992, p. 6
12 Arendt, “Martin Heidegger at eighty”

*** És lamentable haver de dir-ho, però tampoc no és qüestió d’amagar pistes: entre els factors que expliquen l’actitud d’Arendt envers Heidegger podria haver-hi la relació amorosa que mantingueren clandestinament durant anys. Vegeu, per exemple, KIRSCH 2004. [Nota del traductor]
13 Alan Milchman and Alan Rosenberg, “Heidegger, planetary technics, and the Holocaust,” Milchman and Rosenberg, p. 222
14 Alan Milchman and Alan Rosenberg, “Heidegger, planetary technics, and the Holocaust,” Milchman and Rosenberg, p. 224
15 Hans-Georg Gadamer, “Back from Syracuse?” Critical Inquiry, 15(2): 1989, p. 427-430
16 Citat per Thomas Sheehan, “A normal Nazi,” New York Review of Books, 14 gen. 1993
17 Citat per Thomas Sheehan, “A normal Nazi”
18 Citat per Thomas Sheehan, “A normal Nazi”
19 Safranski, p. 421.
20 Richard Rorty, ressenya de Martin Heidegger: between good and evil, de Rüdiger Safranski, New York Times Book Review, 3 maig 1998
21 Richard Rorty, “Philosophy as science, metaphor, politics,” Essays on Heidegger and others: philosophical papers, vol. 2, Cambridge: Cambridge University Press, 1991, p. 19
22 Julian Young, Heidegger, philosophy, Nazism. Cambridge: Cambridge University Press, 1997, p. 1

23 Tom Rockmore, “Recent discussion of Heidegger and politics: Young, Beistegui, Fritsche,” Graduate Faculty Philosophy Journal, vol. 21, no. 2, 1999, p. 53

 

Vegeu també:

–Primera part: L’expedient

–Tercera part: Història, filosofia i mitologia

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *