Anhel Enorme

Bloc d'Helena Morén Alegret

27 de juliol de 2009
General
0 comentaris

Gerard Quintana: ?…entrant pels ulls va sentir mil espurnes, aquella història va canviar-li el món?

“–Treballeu molt dur –va dir en Serbínov, a veure si podia parar de riure–; però he vist les vostres feines i són totes inútils.
En Txepurni observà en Serbínov amb aire amatent i greu, hi havia reconegut un home que havia quedat enrere respecte a les masses.
–Perquè no treballem per al profit, sinó els uns per als altres.
En Serbínov ja no reia, no ho entenia.
–Què? –preguntà.” : pàg. 453, Txevengur, d’Andrei Platónov (Edicions de 1984, 2009. 486 pàgs. Traducció de Miquel Cabal Guarro)

Bé, aquest és el post d’abans de fer les sempre necessàries vacances… i és el que fa deu, o bé el que fa catorze si comptem els quatre que vaig fer al bloc de la Poc-moderna (i que també teniu els enllaços i el perquè de tot plegat a aquí). Ja sé, és més llarg que un dia sense pa… els que el llegiu, em sembla que establireu el rècord de paciència… però potser hi ha algun avorrit a qui li anirà bé una mica de lectura… Salut i bon agost mandrós x tothom!!

…El fet és que l’altre dia en una conversa després de sopar amb el meu germà músic (Caracola), m’explicava la història que corre sobre una inauguració d’algun mausoleu a càrrec de Jordi Pujol, el molt honorable, que en acabar el concert d’una gran orquestra els va dir als músics: “Vosaltres, en què treballeu per guanyar-vos la vida?” Era un exemple gràfic que mostra el desprestigi que té la feina de músic en aquest país, com si no fos una feina que requereix esforç, dedicació, constància, habilitats, remuneració, talent i tantes altres capacitats. I sobretot feina, molta feina. No és cap afició, ni és fàcil dedicar-se a la seva pràctica.
La dificultat de viure de la música és una constant per a un músic o intèrpret en aquest país (i, de retruc, de tot el vessant cultural) i, per això, m’agradaria dedicar aquest post a un dels que ho ha aconseguit: Gerard Quintana.

L’últim cop que l’he vist va ser el diumenge 19 de juliol amb Jaume Vilaseca Quartet i el seu espectacle Jazznesis (Plaça del Rei, Grec’09), on Quintana va posar veu a les cançons de Genesis “Watcher of the Skies”, “The Musical Box”, “Firth of Fifth”, “The Return of the Giant Hogweed”, “I Know What I Like” i, a duet amb Vilaseca, “The Carpet Cranlers”.

Genesis (abans que jo nasqués…)– “I Know What I Like”

Et pot agradar més o menys la veu de Quintana, però crec que la seva feina és un bon exemple i un referent en aquest país. I això, amb el que té, tot s’ha de dir, de punt de mira també: d’enveges i comparacions odioses que recauen sobre ell, i alguns altres, perquè tenen la sort (atenció! a base de treball) de gaudir del reconeixement que tots anhelen i del qual pocs en gaudeixen i, sobretot, són capaços de mantenir.
Cal dir que, a més, per mi té uns punts més, perquè la trajectòria de Quintana va començar escrivint poesia per al fanzine No hi ha crisi el que hi ha és molt de morro, a l’squat de Girona (tot i que local i fanzine sembla que va durar mig any, fins la primavera de 1986, i mai he llegit aquells poemes) i sobretot la poesia ha estat un interès en ell, de sempre.
La roda va girant…

“Dona”,
dins d’El llarg viatge. Sopa de Cabra a L’Espai (Música Global, 2003) Cd+Dvd

De llums i ombres, de fama i crisi…

“Muntanyes russes”, Companyia Elèctrica Dharma + Sau

La vida és una muntanya russa i (vist des de fora) el vertigen que provoca veure la llarga trajectòria d’artistes com la Companyia Elèctrica Dharma o Gerard Quintana (amb i sense Sopa de Cabra) crec que conté més emoció que molts dragons de parc temàtic. Intentaré mostrar les diverses cares de Quintana a través de com ha anat apareixent la seva obra al llarg de la meva vida (perquè això no deixa de ser una mirada i un bloc personals…) i això ho he anat recordant també gràcies a la biografia de Pep BlaySopa de Cabra. Si et quedes amb mi (Rosa dels vents, 2002)– i concerts, i discos que tinc o vaig escoltar en el seu moment, i aniré citant.

La primera notícia que tinc de Sopa de Cabra devia venir del meu germà gran o del petit. Ells s’havien comprat alguns k7, alguna samarreta i recordo que els meus dos germans grans havien anat a un concert al qual jo no vaig poder assistir, aquell per recaptar fons per a Greenpeace on van actuar amb El Último de la Fila i Tina Turner a l’Estadi Olímpic –com havia passat amb tants d’altres concerts, de música que escoltàvem a casa, i amb què em feien dentetes: de Rolling Stones a Bruce Springsteen, passant per Eurythmics o Iggy Pop–.

Al llibre de Blay (pàg. 93), m’assabento ara que va ser Quimi Portet qui va fer el suggeriment a Doctor Music perquè Sopa de Cabra hi toqués! Això l’honora, perquè va aconseguir que unes vint-i-cinc mil persones veiessin el concert des del començament, o sigui, des de l’actuació de Sopa de Cabra, i aquests aconguessin mostrar-se com a veritables estrelles del rock. Ara bé, una flor no fa estiu, i cal dir que Sopa en tenien un jardí ple… La gira de La Roda va fer “vuitanta-tres actuacions, és a dir, un promig d’un concert cada quatre dies durant tot l’any” (pàg. 91).

Jo crec que devia ser en aquesta llarga gira, que vaig aconseguir veure’ls un estiu a Cambrils (on anàvem la meitat de les vacances amb la família) i recordo l’escenari d’esquena al passeig marítim (o sigui, el públic mirant cap al mar) i un Quintana que vestia amb pantalons negres ajustats, mocador i samarreta d’aquella botiga JBP (on un dia o altre vam anar a comprar tots els del Cau…). Recordo cançons com “El carrer dels torrats”, “Tot queda igual”, “Mai trobaràs”, “El sexo”, “L’Empordà”… que sobretot vam aprendre amb el Ben endins.

“Mai trobaràs” – videoclip

“El carrer dels torrats” (1990) – (m’agrada més el videoclip d’època, però no l’he trobat penjat amb bona ressolució al youtube…)

D’adolescent crec que agrada poder escoltar cançons sobre móns que parlen de guerra (i també pau, amb Bob Marley), bojos, torrats i sexe, però la veritat és que el món del rock’n’roll que descrivien ens quedava encara molt lluny… La irrealitat i l’espectacle però ens atraien. Eren els primers concerts (sovint amb els pares a uns metres a la rodona encara) i el rock català hi estava present i era popular.
També recordo un concert d’Els Pets de la primera època (quan cantaven ‘profilàctic, no em fa fàstic’ –i encara no n’havíem utilitzat cap–, abans que arribés l’edat de les ‘borratxera, descontrol, mais i rialles’) al Centre Recreatiu, abans La Societat, del poble de ma mare (Vilallonga del Camp, ben a prop de Constantí), o concerts a Tarragona dels Tancat per defunció (aquells que cantaven ‘com vols que t’ho digui…’) o Lax’n’Busto.

Per acabar el ‘remember when’ de repàs dels meus primers concerts, he de dir que el primer que vaig anar amb un dels meus germans i el Diane blau d’un amic seu, va ser un concert de Bars (els que cantaven ‘Ramon, on vas? Ramon, de què vas? Ramon, ets un mamón’, abans que ‘Foc al cos’…) al Zelestre de Barcelona.

I el primer macroconcert que vaig anar va ser el de David Bowie (l’artista que més he admirat, admiro i admiraré) de la gira Sound & Vision. Queda dit.

“Changes”

Estrangers i catalans ens distreien, força per igual. I és clar, va venir el 14 de juny de 1991 i vaig anar amb tres amics del Cau a veure els grups catalans que ens agradaven al Palau Sant Jordi. Nosaltres, com tants altres, fèiem conya que el rècord (d’assistència europeu en un local a porta tancada per a un concert) que s’havia establert i que era de 22.104 persones, aquelles quatre persones érem nosaltres, és clar.
D’aquell concert recordo que em van agradar els grups que ja m’agradaven (Sopa i Els Pets), que hi havia cançons dels altres dos que també em flipaven, com “El vol de l’home ocell” (Sangtraït) o “Boig per tu” (Sau), que, he de dir, que van donar-me la imatge més màgica de la nit: jo havia anat a buscar un refresc i quan vaig sortir de la barra cap a les grades i vaig veure tota la gent amb encenedors des de dalt, va ser flipant, de pell de gallina (com la que se’m va posar, sense poder evitar-ho, quan Enderrock ha editat i distribuït el documental La gran nit del Sant Jordi, sobretot en veure la imatge en què Sílvia Còpulo esmenta el rècord…).

Després d’aquell esdeveniment no em torno a trobar amb Quintana i l’escena musical catalana fins que no acabo la carrera de Periodisme (bé, hi ha un concert d’aquests anys que sí que recordo i és el dels vint anys de la Companyia Elèctrica Dharma al Palau Sant Jordi) i, cap a l’any 1998, torno a enganxar la dèria d’anar a concerts, primer per la meva col·laboració a Illacrua, després fent una beca a l’Oficina de Difusió Artística (ODA) de la Diputació de Barcelona, on em dedicava al web fent entrades de música i teatre.

Per tant, l’època de Mundo Infierno, en la meva memòria no apareix. Ha aparegut una mica a posteriori, quan he sentit veus que han criticat aquell moment de canvi d’idioma, la patacada, etc. (com els va passar als Gossos en el seu moment també). Però el temps posa tothom al lloc que mereixen…

“Corren” – Gossos + Macaco

Al llibre del Pep Blay hi ha una anècdota al respecte, en un moment (cap al 1997) que hi ha un fragment del llibre que m’interessa destacar, per altres raons i connexions evidents:

“De tota manera, el terreny en què s’havia engrescat més era en els recitals de poesia: ‘Per mi la literatura sempre havia estat important. En principi jo vaig entrar a Sopa perquè escrivia en un fanzine, no perquè cantés en cap banda. L’any 94 em van encarregar d’obrir el lliurament dels premis literaris Just Casero, que organitzava a Girona la Llibreria 22. A la presentació també hi participava el poeta Enric Casassas i gent del col·lectiu Container, que em van oferir la possibilitat de participar en la gira de presentació de l’últim llibre de l’Enric, Uf [aquí he de dir que hi ha una errata, perquè el llibre es titula Uh], al costat de joves poetes com el Gerard Horta, la Dolors Miquel i altres. En aquell ambient vaig sentir l’esperit transgressor que feia temps que no veia en el panorama del rock. Una actitud molt més trencadora’. Més endavant, l’escriptor i crític literari David Castillo el va convidar al Festival de Poesia de Barcelona un parell d’anys, i a la presó de dones de Wad Ras al costat d’Accidents Polipoètics i Jesús Lizano. També va conèixer el conegut escriptor i periodista Quim Monzó:
–Ei, traïdor! –el saludava sempre que el veia, ni que fos a uns quants metres de distància, remuntant-se a les èpoques de Mundo infierno.”
(pàgs. 211-212)

Curiosament Monzó viuria (suposo) posteriorment una situació similar quan va passar d’escriure de l’Avui a La Vanguardia… [i informo que d’Uh hi ha dues edicions, l’original editat per l’Associació Cultural Container l’any 1997, i l’edició de Pagès Editors, de 2007, revisada]

El disc Nou va sortir al carrer l’octubre de 1998 i va ser un gran èxit. Hi ha una cançó que em va agradar i encara m’agrada escoltar (segurament per la meva devoció a l’encís del cinema), més que “Camins”…

Videoclip “El far del sud” (1998) Sopa de Cabra

Tothom té moments de cert delit i deliri a la seva habitació o al seu caparró, i aquesta cançó els reflecteix a la perfecció. Però també hi ha grans moments en grans esdeveniments públics i aquest va ser, per exemple, el concert 25 anys/ 25 duets, que es va celebrar al Palau Sant Jordi en motiu dels 25 anys del diari Avui i emparellava artistes com Quimi Portet i Sisa, Llluís Llach amb Gossos, Adrià Puntí amb Bunbury o Manolo García i Maria del Mar Bonet, entre altres.
Els Sopa van cantar-hi “El lado más bestia de la vida” amb Albert Pla, amb un solo de saxo de Dani Nel·lo. Després, junts, es van reinventar “L’Empordà”. Jo recordo molt bé aquell concert perquè va ser el primer cop que vaig estar en un gran backstage, ja que amb l’amiga Mireia Aliart vam fer de reporteres, entrevistant a alguns dels participants (Llach, Pemi Fortuny, Jofre Bardagí, Joan Fortuny, Dani Nel·lo, Laura Casas de No ‘nem bé, Natxo Tarrés…) per a un article nostre que va sortir a la revista Secundèria (número 58, maig 2001), on aleshores col·laborava. Pau Riba ens va definir la trobada de l’Avui, com la dels “artistes viciosos unificats i impagats”.

El mateix Pau Riba que escriu el següent en el llibre de Pep Blay sobre Sopa:

“(···) Una vegada els vaig proposar de fer una lletra sobre el seu nom: Sopa de Cabra. Però no ens vam aclarir. La qüestió era: de quina cabra estem parlant? En qualsevol cas, té a veure amb el dimoni. La cabra és una cosa demoníaca, com Ses Majestats Satàniques els Rolling Stones. Si la cabra és el boc, parlem de la bèstia amb la qual se satisfeien les bruixes quan feien els aquelarres elles soles. Com que no hi havia homes s’ho feien amb els bocs. Però si la cabra és la cabra de mar, aleshores vol dir que en lloc de satisfer-se amb els bocs se satisfeien amb les pinces de la cabra marina. Jo m’imagino molt més la caldera bullint, i de vegades treu la banya un cap de cabra i de vegades treu la pinça una cabra de mar. En qualsevol cas, aquesta és la línia demoníaca del rock català.
Fa molts anys, volia presentar el disc Dioptria al Liceu. Era allò de l’elèctric-tòxic-clàxon-so, i havia de posar una limusina a l’escenari per tocar les llums i les botzines, i em van dir que no podia ser. Aleshores vaig provar al Palau, però allí em van donar una negativa poc raonada: ‘Oh, és que els fans del Pau Riba destrossaran el Palau.’ I en canvi, hi deixaven actuar el Raphael. En venjança, jo els vaig enviar una botifarra amb un llaç de la senyera en una capsa. La va portar el Sisa, i a partir d’allà vaig quedar vetat. El dia que Sopa de Cabra va anunciar el seu concert al Palau, pensava que potser el Gerard em cridaria per veus de ‘L’home estàtic’. I jo no tenia clar què havia de fer: l’únic que se m’acudia era sortir amb una botifarra inflable ben grossa i fer-la explotar allà al mig. Perquè jo no penso trepitjar el Palau si no és fent explotar alguna cosa.”
(pàgs.307-308)

I va ser precisament “L’home estàtic” la cançó que va interpretar Gerard Quintana en l’espectacle Dioptria versió 2.1, amb direcció musical de Llibert Fortuny i David Soler, que es va celebrar a L’Auditori de Barcelona el setembre de 2006. Va ser un concert que va tenir també les seves explosions en cadena (abans, durant i després), però ara no ve a tomb explicar. Amb tot, crec que Quintana (i el seu públic) no va quedar content amb la seva aproximació al jazz i crec, és una sensació, que s’ha pogut treure l’espina fent aquesta col·laboració amb Jaume Vilaseca Quartet, on la seva veu i actitud d’estrella de rock queda, en tot cas, molt millor encaixada i amb “molt bon rotllo” dalt de l’escenari, com va apuntar.

Vaig acabant amb els últims anys que he coincidit amb Quintana.

Com a periodista, vaig començar a fer seguiment del treball de Quintana a partir de Les claus de sal (del qual vaig fer la ressenya a Enderrock, núm.111, gener 2005, però no l’entrevista de portada, que la va fer Marc Isern al núm.108). Ja l’havia vist abans en recitals i també en alguns concerts, en solitari, des de Sota la pell… a algun de L’Espai i/o de l’ACIC em devia deixar caure…
Però recordo molt un dia que Quintana va citar la Premi Nobel Wislawa Szimborska, el “Prefereixo” (amb John Renbourn, que s’editaria dins el CD-DVD Per un tros de cel), que diu allò de “Prefereixo el rídicul d’escriure poemes abans que el ridícul de no escriure’ls” o “Prefereixo que l’ésser humà tingui un motiu, una raó”… Era en un concert de presentació de Les claus de sal al BarnaSants (BTM, febrer 2005).

Aprofito per dir que hi ha un llibre d’Szimborska, Vista amb un gra de sorra (Columna, 1997) que recomano i que recull alguns dels seus poemes, n’hi ha molts de bons, com aquest:

Amor a primera vista

Tots dos estan convençuts
que els ha ajuntat un sentiment imprevist.
És bell tenir aquesta certesa,
però més bella encara és la incertesa.
Creuen que, com que no es coneixien abans,
no havia passat mai res entre ells.
Però ¿què n’han de dir els carrers, escales i passadissos
on s’han pogut encreuar des de fa temps?

Jo els voldria demanar
si potser no recorden,
en una porta giratòria,
haver-se trobat cara a cara,
un «perdoni» després d’una empenta,
o un «s’equivoca» dit al telèfon;
però conec la seva resposta.
No, no ho recorden.

Els estranyaria molt de saber
que ja fa força temps
que l’atzar jugava amb ells.
Encara no del tot disposat
a esdevenir el seu destí,
els acostava, els allunyava,
els sortia al pas
i, reprimint una rialleta,
s’apartava d’un salt.

Hi havia hagut indicis i senyals
–tant si eren il·legibles–:
Potser ara fa tres anys,
o bé dimarts passat,
¿Certa fulla va volar
de l’espatlla d’un a la de l’altra?
Alguna cosa es va perdre i va ser recollida.
Qui sap si no va ser una pilota
entre les bardisses de la infància?

Hi va haver panys i timbres
en els quals, primer de tot,
el tacte es va posar sobre el tacte.
Maletes unes al costat de l’altra en una consigna d’estació.
Potser certa nit van tenir un somni idèntic,
esborrat tot seguit després del despertar.

Ves que cada començament
no és sinó una continuació,
i el llibre de l’esdevenir
és sempre obert per la meitat.

L’atzar té aquestes coses i més…

I treballant a l’Enderrock l’he pogut entrevistar diversos cops, sobretot quan va sortir el CD + DVD Per un tros de cel (2005) i el disc Treu banya (2007) [he de confessar, però, que el que encara m’agrada més de l’etapa en solitari és Les claus de sal (2004); com també que em costar pair que musiqués i posés la seva veu en un dels poemes d’Enric Casasses que m’agrada més i que més havia sentit dir al mateix poeta, “L’amor ho cura tot…”]. Però en tots hi ha perles (com el “Bodegó” que ja vaig citar a un altre post) o…

“Caic”

Em va agradar molt el que em va dir al final de l’entrevista de portada del número 145 d’Enderrock, reprodueixo:

EDR: Hi ha un moment que cantes ‘Quan la música és falsa, és negoci només’. Has sentit alguna vegada que la teva música fos només negoci?
G.Q:
No, més aviat parlo d’una mirada enfora. A la música hi poso quasi la vida –no diré tota, per no fer-ho dramàtic–, perquè no separo la feina de la vida i ho expresso tot. La música que queda fora són les ‘Operacions triunfos’ i totes aquelles coses basades només en la propaganda a través dels mitjans públics i privats. Molts músics en lloc de sortir a fer la seva cançó amb sinceritat a un programa de tele, han de sortir fent playback o karaoke. Són programes que s’estan fent aquí mateix a la nostra televisió, on et fan sortir a interpretar una cançó que no és teva i formar part d’un xou, o actuar de bufó…
EDR: Com tu al Mania amb Mazoni cantant “Pretty Woman”?
G.Q:
Exacte! La sensació és aquesta. No em vaig sentir jo mateix. En algun moment forces la màquina i fas “Pretty Woman”, per exemple. Per conformar-te et dius: ‘És amb el Mazoni, que em cau bé i hi ha bon rotllo’. Però no és el que triaria. És el que et trobes. Cagum l’hòstia! És que més enllà dels programes a altes hores de la nit, no hi pot haver alguna cosa feta amb gust, amb un mínim de sinceritat…? Cada cop hi ha més capital humà, més diversitat i qualitat. No caldria fer-lo de dues hores, però… a TV3! La música ha de ser més que un article de col·leccionista o del que pugui trobar un tio en un programa especialitzat, ha de conviure més amb tot, penso que és possible, al carrer passa i a la vida passa.
(pàg.49. EDR 145, novembre 2007)

Aquell mateix 2007 va sortir un disc homenatge en què Quintana va participar, era Acordes con Leonard Cohen/ According to Leonard Cohen (DiscMedi). [Un Leonard Cohen que veurem el dia 21 de setembre a Barcelona!!] I Quintana hi canta preciosa i punyent cançó “Al·leluia”.

“Al·leluia” – Quintana

Cal sentir en aquest punt, tant l’original [que trobareu la lletra a les pàgs.372-373 de l’imprescindible Leonard Cohen. Un acorde secreto, amb traducció d’Alberto Manzano, editat per Celeste l’any 1996], com la versió de Jeff Buckley al disc Grace.

“Hallelujah” – Cohen

“Hallelujah” – Buckley

Aprofito per comentar que dimarts passat em vaig passar pel Col·leccionista al barri de Gràcia i em vaig trobar amb la sorpresa (al final, va tocar al Cara B) d’escoltar un cantant de Sant Pol anomenat Guillem Michel que té una bonica veu, toca deliciosament la guitarra, té algunes bones cançons i a més també toca en directe l’Hallellujah (com entre el públic hi havia en Jordi Calmet, Jorcx, que també ha gravat en català “Al·leluia”).

Tornem (i acabo ja), però, amb Quintana. La setmana passada ens vam creuar uns correus electrònics. Ell molt amablement em va fer uns comentaris sobre el que deia al meu bloc [sí, hi ha gent que no m’escriu missatges públics, però em fa emails interessants i m’inspiren fer altres posts, com aquest] i tan sols posaré unes frases de la conversa, just el que em sembla un bon tema per reflexionar tots plegats. Em deia:

“M’ha fet gràcia que en el teu darrer post, animes a la gent a comprar cd’s i anar a concerts dels artistes emergents… I als no emergents…? També fan concerts i discs… (···) A ningú se li acut que els emergents d’avui també seran clàssics algun dia? I que també seran menyspreats (···) Si enlairem nous valors i els aboquem a aquest panorama no els hi fem cap favor. Conec bé els músics novells i tenen molta il·lusió però quan passin uns anys i es topin amb el desert d’infraestructures i de circuïts molts hauran de buscar-se una altra feina o no podran fer mai el salt de l’amateurisme a la professionalització (···) I insisteixo, no hi ha cap voluntat acusadora. Només perplexitat per veure com podem entendre la nova història de la música sense lluitar per la nostra història musical… Però és un tic que tots tenim incorporat.”

Aquesta tardor Gerard Quintana traurà un nou disc i tinc ganes d’escoltar-lo perquè promet. Informo ja que les presentacions a Girona, Barcelona, Palma i Madrid seran al novembre i desembre, amb un directe que es dirà Cançons urgents per a una crisi. Espero, evidentment, tenir altre cop el plaer de tenir una llarga conversa amb ell.

Mentre això arriba, em prenc unes vacances, i acabo altre cop la part musical d’un post, perquè m’agrada molt, amb Canimas i la cançó que dóna títol al seu segon disc i que fa una referència tangencial al fanzine citat amunt, on escrivia Gerard Quintana (però Canimas, en la seva diferent línia de l’horitzó, ho escriu amb les h desplaçades):

“Noh iha crisi” – Canimas

…això de la línia de l’horitzó ve a tomb per “la línia h” que vaig llegir fent un cop d’ull a un catàleg de Yamandú Canosa exposat a l’Espai Mental Vital (Can Julià Xic. El Fou. Cardedeu) d’Enric Maurí. Vaig anar aquest dissabte passat a veure-hi les últimes obres d’aquests dos artistes visuals i plàstics. Yamandú Canosa hi exposava BanderasNo, “una projecció de diapositives de dibuixos que pertanyen a una sèrie en procés de realització en què –de manera recurrent– una bandera inclina un arbre, vencent-lo”. I Maurí hi ha tingut la instal·lació La manifestació dels arbres al bosc de Can Julià Xic, que s’inspira en un rumor que corre sobre Duchamp: “diuen que quan Duchamp va ser preguntat sobre perquè no treballava, ell va contestar que era perquè se li havien esgotat les idees. A partir d’aquí, l’Enric planteja fer dibuixar els arbres, fer que es manifestin”.

Un desig des d’aquí perquè totes les idees bones es manifestin i arribin a bon port!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!